martes, 18 de octubre de 2022

SENSE CAP REGNE│ SIN NINGÚN REINO

 

Imagen FB de Pere Bessó


SENSE CAP REGNE

 

 

Ara, en la llum, la nit; el tret col•lectiu de la romeguera, a mig pal, ferit el pit. És creu, el llum o la llum, aqueixa creu rosegant cada lloc on travessen les aigües? Hui, dels jardins la carn devastada aquesta ombra on tot exterior és incert, fins quan he de callar la pupil•la de peixos congelats, moribund entre la brossa? —No em respon, no. No em respons, —mon ull, ton ull, immòbils— A on van, després de tot? Quin horitzó d’erms els fecunda, l’aire tot just a les mans, tancat el puny i les paraules menudes, dissolta la brenya damunt de la terra. Només ens assisteix la memòria del sarcasme, l’aire fosc de les aigües podrides, la gepa d’aquells somnis sense planeta. En el costal de jute de l’absència, la porta afonada de la transparència, el sèpia dels porus tirats a les burilles. Què ens queda, després de niuar als teus pits i donar-li al paladar un xiulit de foc? És l’aridesa l’altra boca que ens conté o és indici que el rovell recuperà vida? Estem farts d’exhalar ossos, però ens segueix ofegant el riu de la sang, ens segueixen els fils d’aram sense escales, empobrits de pols i fastic. Un dia, diguí: acosta´t. Fou llavors que coneguérem el fil dels ports i despertàrem tots plegats a la glòria i a l’infern. Des d’aleshores maduraren llençols i paraigües, l’equilibri perfecte de la mitjanit, els silencis sords dels cecs.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

.

.

SIN NINGÚN REINO

 

 

Ahora, en la luz, la noche; el disparo colectivo de la zarza, a media asta, herido el pecho. ¿Es cruz, la luz o la luz, esa cruz royendo cada lugar donde atraviesan las aguas? Hoy, de los jardines la carne devastada esa sombra donde todo exterior es incierto, ¿hasta cuándo debo callar la pupila de peces congelados, moribundo entre la maleza? —No me responde, no. No me respondes, —mi ojo, tu ojo, inmóviles— ¿A dónde van, después de todo? ¿Qué horizonte de páramos los fecunda, el aire apenas en las manos, cerrado el puño y las palabras diminutas, disuelta la breña sobre la tierra. Sólo nos asiste la memoria del sarcasmo, el aire oscuro de las aguas podridas, la joroba de aquellos sueños sin planeta. En el costal de yute de la ausencia, la puerta hundida de la transparencia, el sepia de los poros tirados a las colillas. ¿Qué nos queda, después de anidar en tus senos y darle al paladar un silbo de fuego? ¿Es la aridez la otra boca que nos contiene o, es indicio de que el moho cobró vida? Estamos hartos de exhalar huesos, pero no sigue ahogando el río de la sangre, nos siguen las alambradas sin escaleras, empobrecidos de polvo y hastío. Un día, dije: acércate. Fue entonces cuando conocimos el filo de los puertos y despertamos al unísono a la gloria y al infierno. Desde entonces maduraron sábanas y paraguas, el equilibrio perfecto de la medianoche, los silencios sordos de los ciegos.

.

Del libro: «Mi memoria se ha cansado de llover y esperarte», 2022

©André Cruchaga


No hay comentarios: