lunes, 1 de marzo de 2021

TORXES│ ANTORCHAS

 

Imagen Pinterest



TORXES

 

 

Les torxes tenen l’elegància de les paraules: després del cadàver

del ble, el mar esborra tota la set, és a dir, el mussol revela el seu sigil.

En el candor de l’encens, l’alba desmunta el seu sexe tremolós;

(des de temps remots, les torxes destrueixen el sanglot),

i escampen la sal, substància prima, de les ulleres.

En algún lloc, la concavitat enfonsa els vaixells de l’alè: em confon

el llenguatge de la claredat, em confon la bèstia de la claveguera

i tot el patiment de titella morta.

Jo, fill del titubeig, em negue en el pixum dels carrers.

Sovint, les paraules

i la llum deixen muntanyes pudentes d’ombres…

Barataria, 2014

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

ANTORCHAS

 

 

Las antorchas tienen la elegancia de las palabras: después del cadáver

del pabilo, el mar borra toda la sed, es decir, el búho desvela su sigilo.

En el candor del incienso, el alba desmonta su sexo tembloroso;

(desde tiempos remotos, las antorchas destruyen el sollozo),

y dispersan la sal, sustancia prima, de las ojeras.

En algún lugar, la concavidad hunde los barcos del aliento: me confunde

el lenguaje de la claridad, me confunde la bestia de la alcantarilla

y todo el sufrimiento de marioneta muerta.

Yo hijo del titubeo, me anego en la orina de las calles.

A menudo, las palabras

y la luz, dejan montañas malolientes de sombras…

Barataria, 2014

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


No hay comentarios: