TORXES
Les torxes tenen l’elegància de les
paraules: després del cadàver
del ble, el mar esborra tota la set,
és a dir, el mussol revela el seu sigil.
En el candor de l’encens, l’alba
desmunta el seu sexe tremolós;
(des de temps remots, les torxes destrueixen el
sanglot),
i escampen la sal, substància prima,
de les ulleres.
En algún lloc, la concavitat enfonsa
els vaixells de l’alè: em confon
el llenguatge de la claredat, em
confon la bèstia de la claveguera
i tot el patiment de titella morta.
Jo, fill del titubeig, em negue en el
pixum dels carrers.
Sovint, les paraules
i la llum deixen muntanyes pudentes
d’ombres…
Barataria, 2014
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en
català per PERE BESSÓ
.
ANTORCHAS
Las antorchas tienen la elegancia de
las palabras: después del cadáver
del pabilo, el mar borra toda la sed,
es decir, el búho desvela su sigilo.
En el candor del incienso, el alba
desmonta su sexo tembloroso;
(desde tiempos remotos, las antorchas destruyen el
sollozo),
y dispersan la sal, sustancia prima,
de las ojeras.
En algún lugar, la concavidad hunde
los barcos del aliento: me confunde
el lenguaje de la claridad, me
confunde la bestia de la alcantarilla
y todo el sufrimiento de marioneta
muerta.
Yo hijo del titubeo, me anego en la
orina de las calles.
A menudo, las palabras
y la luz, dejan montañas malolientes
de sombras…
Barataria, 2014
.
Del libro: ‘Primavera de arcilla’
©André Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario