CENDRA DEL
SOMNI
Fins a l’agonia d’aquests
embornals del fangar, la mosca
deslligada de la perplexitat amb
la seua pinzellada de pintura surrealista.
En cada embolcall s’emmordassa la
vida amb el seu desposat
joc de disfresses i boques
desbordades de tabac.
Un color de pesta creix en la nit
i repeteix les seues barques.
Davant d’un feix de tions, l’ara
esquinça els talons,
mentre en la pell es fa boira
cada llostreig, la brama
dels paisatges del crim: les
nostres vides fineixen a la vora del tall
de punyals com en un atollador
estremit per la pluja.
En cada llegenda abrigada als
braços, el desvari transgressor,
l’ala que ja no encaixa en les
politges, ni el suc de primavera
amb la seua partitura de ràfega o
enclusa.
A l’hora de veure l’espill, ja no
sé si és transitòria la mirada
de sal en el buit, o és tan sols
alguna llàgrima ornada
en les paraules despullades dels
entrebancs del cor.
Allà, en les cendres del somni,
el cos lletreja els ocells
cremats: mai no sabré si són la
veu de la infància o desvari…
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
.
CENIZA DEL
SUEÑO
Hasta la agonía de esos resumideros
de la ciénaga, la mosca
desatada de la perplejidad con su
pincelada de pintura surrealista.
En cada envoltorio se amordaza la
vida con su desposado
juego de disfraces y bocas
desbordadas de tabaco.
Un color de peste crece en la noche
y repite sus barcas.
Ante un haz de tizones, el ahora
rasga los talones,
mientras en la piel se hace niebla
cada amanecer, la brama
de los paisajes del crimen:
nuestras vidas fenecen al borde del filo
de puñales como en un atolladero
estremecido por la lluvia.
En cada leyenda abrigada en los
brazos, el desvarío transgresor,
el ala que ya no encaja en las poleas,
ni el zumo de primavera
con su partitura de ráfaga o
yunque.
A la hora de ver el espejo, ya no
sé si es transitoria la mirada
de sal en el vacío, o solo es
alguna lágrima orillada
en las palabras desprendidas de los
tropiezos del corazón.
Allá, en las cenizas del sueño, el
cuerpo deletrea los pájaros
ardidos: nunca sabré si son la voz
de la infancia o desvarío.
.
De ‘Camino disperso’, 2021
©André Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario