AL·LEGORIA DE NÀUFRAGS

Imagen FB de Pere Bessó

AL·LEGORIA DE NÀUFRAGS

Als afores de les meues mans, un gos m’acaramulla dels seus lladrucs: és la nit la seua cega al·legoria de nàufrags. Són els pals que ordeixen en l’espill l’ansietat irrespirable del desolat. Potser el rostre ja s’ha acostumat al desmesurat? —La tinta es dissol com un celler tremolós entre totes les meues indigències.

Pertanyc a l’abisme de les deshores i a aquestes aigües que s’emboliquen en l’escuma: sempre l’esplendor em semblà fatu en la ferida. Tot sol descendeix el peix de la foscor amb les premonicions de la carn degollada. No hi ha portes líquides, excepte la vigília del caçador d’absències.

(Tot està escampat com les paraules gastades en les andanes. Encara que em refuse a la còpula amb les engrunes, la gàbia mai no deixa de ser mirall. És terrible la cacofonia de les clavegueres i la sintaxi dels bordells. De vegades em semblen insolubles al paladar totes les exhumacions.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ALEGORIA DE NÁUFRAGOS

En las afueras de mis manos, un perro me colma con sus aullidos: es la noche y su ciega alegoría de náufragos. Son los mástiles que urden en el espejo la ansiedad irrespirable de lo desolado. ¿Acaso el rostro ya se ha acostumbrado a lo desmedido? —La tinta se disuelve como una bodega temblorosa entre todas mis indigencias.

Pertenezco al abismo de las deshoras y a esas aguas que se enredan en la espuma: siempre el esplendor me pareció fatuo en la herida. A solas desciende el pez de la oscuridad con las premoniciones de la carne degollada. No hay puertas líquidas, salvo la vigilia del cazador de ausencias.

(Todo está derramado como las palabras gastadas en los andenes. Aunque me rehúso a la cópula con las migajas, la jaula jamás deja de ser espejismo. Es terrible la cacofonía de las cloacas y la sintaxis de los lupanares. A veces me parecen insolubles al paladar todas las exhumaciones.)

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga