AVARÍCIA DE LLUM

Imagen cogida de la red

AVARÍCIA DE LLUM

En la sordidesa de llum l’abundor d’ombres: els silencis grocs de les parets i la seua forma obcecada de buscar l’eternitat en el coixí el riu de foc i la seua boca d’exhausta orfandat sempre els ulls submergits en el món eixamplats els amagatalls del vent ací en la llinda de les immolacions ara són totes les nits en el darrer sanglot tota la confusió trencada de les campanes en la matinada els genets aguts del temps l’ermàs feixuc que brunzeix en les illades —sé de totes les esquerdes i l’infinit atapeït de la pols on s’enjogassen gossos i enterramorts sé del pessic mortal i del cuc que es complau en la meua carn al voltant de les meues costelles l’absolut devorador dels fèretres: l’abisme i el seu diàleg entre barrots

(Sempre hi ha raons per escopir certs altars tots els buits posseeixen setmanes sense carrers i finestres de ferides imprevistes en alguna burilla tot l’alé esgrimit els desigs el panteix la queixa el desvergonyiment de les redundàncies de l’espill tots els improbables dels epílegs: al final la rima assonant de les pol·lucions i aqueix vell ofici de la pila baptismal allà en el teu vèrtex les paraules mullades de les teues angoixes)

Ara ja sense llum només l’instant de cada paraula dita junt amb les seues errades i negacions hi ha espais que un mai no veu: els silencis i les seues boques abissals crucificades les portes i els llindars torts del dia

En l’abric de la foscor només la dansa del lletreig, l’altaveu apagat dels taüts el colpiment de l’avarícia l’ebriesa d’uns braços llobrecs a punt d’ofegar-me en el seu pany de foc

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

AVARICIA DE LUZ

En la sordidez de luz la abundancia de sombras: los amarillos silencios de las paredes y su forma obcecada de buscar la eternidad en la almohada el río de fuego y su boca de exhausta orfandad siempre los ojos sumergidos en el mundo ensanchados los escondrijos del viento ahí en el dintel de las inmolaciones ahora son todas las noches en el último sollozo toda la confusión rota de las campanas en la madrugada los jinetes agudos del tiempo el torpe páramo que zumba en los ijares —sé de todas las grietas y el apretado infinito del polvo donde retozan perros y sepultureros sé del pellizco mortal y del gusano que se complace en mi carne alrededor de mis costillas el absoluto devorador de los féretros: el abismo y su diálogo entre rejas

(Siempre hay razones para escupir ciertos altares todos los vacíos poseen semanas sin calles y ventanas de imprevistas heridas en alguna colilla todo el aliento esgrimido los deseos el jadeo la queja el descaro de las redundancias del espejo todo los improbable de los epílogos: al final la rima asonante de las poluciones y ese viejo oficio de la pila bautismal allí en tu vértice las palabras mojadas de tus congojas)

Ahora ya sin luz sólo el instante de cada palabra dicha junto con sus extravíos y negaciones existen espacios que uno nunca ve: los silencios y sus abisales bocas crucificadas las puertas y los umbrales torcidos del día

En el abrigo de la oscuridad sólo la danza del deletreo, el altavoz apagado de los ataúdes el golpeteo de la avaricia la ebriedad de unos brazos lóbregos al punto de ahogarme en su cerradura de fuego

Barataria, 2017