SOMNI INDEMNE

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

SOMNI INDEMNE

Damunt de la fulla estremida de l’ombra els sorolls del besllum davant de la finestra i aquests camins que fa el vent en la cara i aquest fil de llum dels canelobres a mig pal del ble els racons de les setmanes tots els camins em sacsen l’alé: floreix la mort o els incendis el pati desembocat del minut el degoteig inclinat d’algun moll deixat en el confí de l’estella de les distàncies com si jugàrem a aqueixa caravana de l'envelliment —sovint l’esperit s’embafa de monotonies mentre cremen els bocins de la vesprada i el remot se sinistra d’agonies allà llisquen les branques dels eucaliptus crescudes d’esbufecs de sobte només vull restar als voltants de la teua nuesa al costat del melic premut del crit gitades entre les mans les finestres i la meua orfandat de bosc multiplicat el temps de carrers i àmfores (supose que tot s’esclareix després de la tempesta l’unànime potser serà només la cremor que resta en els queixals vívids de la brasa o aqueix somni indemne que mai no descansa en el seu horitzó cec)

Passa que m’abstrec en els cossets de la mort i li afegesc còpules a aqueix buit que em deixen els alabastres de la penombra… 

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

SUEÑO INDEMNE

Sobre la hoja estremecida de la sombra los ruidos del destello frente a la ventana y esos caminos que hace el viento en la cara y ese hilo de luz de los candelabros a media asta del pabilo los rincones de las semanas todos los caminos me sacuden el aliento: florece las muerte o los incendios el patio desembocado del minuto el goteo inclinado de algún muelle dejado en el confín de la astilla de las distancias como jugando a esa caravana del envejecimiento —a menudo el espíritu se empalaga de monotonías mientras arden los pedazos de la tarde y lo remoto se siniestra de agonías allí se deslizan las ramas de los eucaliptos crecidas de resuellos de pronto sólo quiero estar en las inmediaciones de tu desnudez junto al ombligo apretado del grito echadas entre las manos las ventanas y mi orfandad de bosque multiplicado el tiempo de calles y ánforas (supongo que todo se esclarece después de la tormenta lo unánime quizás sea únicamente la quemadura que queda en las mochetas vívidas de la brasa o ese sueño indemne que nunca descansa en su ciego horizonte)

Ocurre que me abstraigo en los corpiños de la muerte y le añado cópulas a ese hueco que me dejan los alabastros de la penumbra… 

Barataria, 2017