lunes, 24 de mayo de 2021

EL TREN DE LA MEUA SET│ EL TREN DE MI SED

 

Imagen FB de Pere Bessó



EL TREN DE LA MEUA SET

 

 

Cojo el tren.

Cojo el tren de la tarde con la mano,

con la mirada sola.

Dolors Alberola

 

 

Des de la terra naixent de la infància, el tren de set com un llarg sospir, negat de rails i dorments. Just en l’espill de la vesprada, l’al•literació de vagons, l’infinit canviant de mirada. Era sempre imaginar viatges, cecs ressons cenyits als meus ulls. Era sempre un somni de pobre convocat per una ebrietat de finestres al pit. No he canviat, des de llavors, el meu vestit mortuori, ni he deixat d’explorar en l’asfalt aquell tren de ‘Las Pavas’ amb seients de fusta i bullici de metall enredat en el vent i el cudol. Mai no volguí dir-li adéu a aquest fum de carbó frenètic, a aquest joc de disfressar el dia amb les diferents disfresses dels meus braços. Davant del crespó de núvols esquinçats per l’ull, només la mirada i la seua politja de rellotgeria.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

EL TREN DE MI SED

 

 

Cojo el tren.

Cojo el tren de la tarde con la mano,

con la mirada sola.

Dolors Alberola

 

 

Desde la tierra naciente de la infancia, el tren de sed como un largo suspiro, anegado de rieles y durmientes. Justo en el espejo de la tarde, la aliteración de vagones, el infinito cambiando de mirada. Era siempre imaginar viajes, ciegos ecos ceñidos a mis ojos. Era siempre un sueño de pobre convocado por una ebriedad de ventanas en el pecho. No he cambiado, desde entonces, mi traje mortuorio, ni he dejado de explorar en el asfalto, aquel tren de Las Pavas con asientos de madera y bullicio de metal enredado en el viento y el guijarro. Nunca quise decirle adiós a ese humo de carbón frenético, a ese juego de disfrazar el día con los diferentes disfraces de mis brazos. Ante el crespón de nubes rasgadas por el ojo, solo la mirada y su polea de relojería.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga



No hay comentarios: