lunes, 24 de mayo de 2021

MAI NO PODREM SER ELS MATEIXOS│ JAMÁS PODREMOS SER LOS MISMOS

 

Imagen Pinterest



MAI NO PODREM SER ELS MATEIXOS

 

 

Mira a tu alrededor: la primavera

no volverá a posarse en tu jardín.

Domingo F. Faílde

 

 

Caminem enmig d’un bri amb moltes fissures i morades

espigues; al rostre les aigües del riu que marxàrem,

el cel futur que somiàrem encès de folls perfums i cançons.

En el camí un va recollint trossets d’esperança, encara que

als carrers ens trobem amb ulls que han anant aprehenent

la foscor i l’enyorament líquid del calendari dels codis

insomnes de la nostàlgia, el vertigen que sovint ens arracona

en el vòmit d’un núvol de durs límits, de la provocació impune

de les ombres com el fum ixent d’una nafra.

Al costat d’aquestes estranyes cadenes de buit, les pèrdues al voltant

d’un país que sucumbeix al fum i a un futur d’ales i alegria.

Trencat el dia, mai no podrem ser els mateixos: ací, els cors

agres i la faula sorda del jardí dels presagis, el gel

en les paraules i la plaga d’extenuants recances.

Al soroll de les voravies, el cos es perd en muralles d’absurds.

A la distància, feta terra, Bessie Smith i el seu Down hearted blues…

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

JAMÁS PODREMOS SER LOS MISMOS

 

 

Mira a tu alrededor: la primavera

no volverá a posarse en tu jardín.

Domingo F. Faílde

 

 

Caminamos en medio de una brizna con muchas fisuras y moradas

espigas; en el rostro las aguas del río que anduvimos,

el cielo futuro que soñamos encendido de locos perfumes y canciones.

En el camino uno va recogiendo pedacitos de esperanza, aunque

en las calles nos encontremos con ojos que han ido aprehendiendo

la oscuridad y la añoranza líquida del calendario de los códigos

insomnes de la nostalgia, el vértigo que a menudo nos arrincona

en el vómito de una nube de duros límites, de la provocación impune

de las sombras como el humo saliente de una llaga.

Junto a estas extrañas cadenas del vacío, los extravíos alrededor

de un país que sucumbe al humo y a un futuro de alas y alegría.

Roto el día, jamás podremos ser los mismos: aquí, los corazones

agrios y la fábula sorda del jardín de los presagios, el hielo

en las palabras y la llaga de extenuantes pesadumbres.

En el ruido de las aceras, el cuerpo se pierde en murallas de absurdos.

A la distancia, hecha tierra, Bessie Smith y su Down hearted blues…

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga



No hay comentarios: