CARTA AL
FUTUR
On el foc ens abaste, el frenesí de la tinta en el nou ordre.
Davant de les instruccions, l’estrella de l’avenir. (Després de la tempesta
i els seus
estripalls atziacs, la llum en els cristalls de l’anhel.)
Ja abastà la salmorra i la foscor agònica entre nosaltres:
sobrevisquérem als miratges, ara és temps que els ulls
siguen a l’altura de la foguera del coratge per a desfer l’escuma.
Sé que en la laboriositat de l’alè, hi ha les municions del ferment
i no la cendra, (l’amor és com l’alquimista a la recerca de l’alba);
—nosaltres ja trobàrem l’eixida al fosc vinagre del camí.
Quant ens ha costat restar desperts per a fabular
el nou cicle. Qua perguérem en el solc de febre de la nit:
en la memòria la inquietant nuesa del sanglot.
Ja no el cel d’ennuvolat de puntes grises grises, ni ramat de cel•les.
Per al futur, aquest llast del cos d’argila dels braços.
Per al futuro només ales missatgeres i no paraigües foscos d’odis.
Entre les mans, que només picotegen les llavors del foc i la llum,
com el primer dia, aquell primer dia de la sembra de la sorpresa gran.
San Francisco, CA, 2013
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del romanès al català per PERE BESSÓ
.
CARTA AL
FUTURO
Donde el fuego nos alcance, el
frenesí de la tinta en el nuevo orden.
Ante las instrucciones, la
estrella del porvenir. (Después de la
tormenta
y sus jirones aciagos, la luz en los cristales del anhelo.)
Ya fue suficiente la salmuera y
la oscuridad agónica entre nosotros:
sobrevivimos a los espejismos,
ahora es tiempo de que los ojos
estén a la altura de la hoguera
del coraje para deshacer la espuma.
Sé que en la laboriosidad del
aliento, están las municiones del fermento
i no la ceniza, (el amor es como
el alquimista en busca del alba);
—nosotros ya encontramos la
salida al oscuro vinagre del camino.
Cuánto nos ha costado permanecer
despiertos para fabular
el nuevo ciclo. Cuánto perdimos
en el surco de fiebre de la noche:
en la memoria la inquietante
desnudez del llanto.
Ya no el cielo de nublado de
encajes grises, ni rebaño de celdas.
Para el futuro, este lastre del
cuerpo de arcilla de los brazos.
Para el futuro solo alas
mensajeras y no paraguas oscuros de odios.
Entre las manos, que solo
picoteen las semillas del fuego y la luz,
como el primer día, aquel primer
día de la siembra del asombro.
San Francisco, CA, 2013
©André Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario