NOMÉS UN PASSATGER

Imagen FB de Pere Bessó

NOMÉS UN PASSATGER

Per a la meua sorpresa, els paisatges avorrits del cel. “Així és la vida, tal com és la vida”, diu César Vallejo. La vida dins d’una gàbia xiuxiuejant a cau d’orella, la vida amb la seua ortografia de pàgina en blanc, o en desordre com les mercaderies als carrers, o com els carrers en concordança amb la mercaderia. És quasibé segur que la vida promesa no existeix, i a estones esdevenen incòmodes les ànimes tristes dels carrers, la gespa al voltant de les piles baptismals, la gota de sang en el trau de les cosideries, les encanides ensopegades de la carn, les vitrines asmàtiques de les societats de socors mutus, aqueix món del proïsme amb desigs escanyats, el sol degollat en l’últim udol del gos domèstic.

—“…veus humanes ens desperten, i ens ofeguem”, segons Eliot. En la travessia de la carn, la vida és només pensament. Tot infern té el seu propi hort: joc al voltant del seu tall, entre els absoluts i l’esvanidor; entre al moll i descendesc fins al darrer vil·là. Així advertesc que només sóc un passatger més en aquest mar dels teus braços. La foscor és la meua única certesa.

(Supose que en la riallada del tràgic, ressuscita la gramàtica; jugue a les paraules, enmig de rails entumits. Sagna la demesia de la meua ombra com un semovent en l’escorxador.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

SÓLO UN PASAJERO

Para mi asombro, los paisajes aburridos del cielo. “Así es la vida, tal como es la vida”, dice César Vallejo. La vida adentro de una jaula susurrándonos al oído, la vida con su ortografía de página en blanco, o en desorden como las mercancías en las calles, o como las calles en concordancia con la mercancía. Es casi seguro que la vida prometida no existe, y a ratos resultan incómodas las almas tristes de las calles, el césped alrededor de las pilas bautismales, la gota de sangre en el ojal de las costurerías, los tropiezos encanecidos de la carne, las vitrinas asmáticas de los montepíos, ese mundo del prójimo con deseos ahorcados, el sol degollado en el último aullido del perro doméstico.

—“…voces humanas nos despiertan, y nos ahogamos.”, según Eliot. En la travesía de la carne, la vida es sólo pensamiento. Todo infierno tiene su propio huerto: juego alrededor de su filo, entre los absolutos y lo desvanescente; entro al muelle y desciendo hasta el último vilano. Así advierto que sólo soy un pasajero más en ese mar de tus brazos. La oscuridad, es mi única certidumbre.

(Supongo que en la carcajada de lo trágico, resucita la gramática; juego a las palabras, en medio de rieles entumecidos. Sangra la demasía de mi sombra como un semoviviente en el matadero.)

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018.

©André Cruchaga