LA NIT I ELS ESPILLS
En la llunyania el corb mastega nits
ertes i espills llepats;
a esdentegades el primer, segon i
tercer somni:
el calendari anuncia la fi.
Les aus llueixen evaporades en el
vaivè de les preguntes,
de quines ales es desplaça el cel, la
sal del violí del vaivè?
(Segur que el mar és tot just un bes imaginari i el
dol un teulat
on discorre la multitud.)
En les meues mans em dóna per
estrènyer l’oblit, obrir-li la boca a l’existència
de la lectura, seduir una mica la
llum de les paraules,
—encara que sapiguem, a fi de comptes
que les finestres s’ofeguen en el
poema.
(Un cavall envesteix en l’engruna
dels barrots a punt de trencar-li
la columna vertebral a les meues
ulleres.)
Potser, demà, li lleve l’anèmia a les
meues artèries…
San Francisco, CA, 2013
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en
català per PERE BESSÓ
.
LA NOCHE Y LOS ESPEJOS
En la lejanía el cuervo mastica
noches yertas y espejos lamidos;
a dentelladas el primero, segundo y
tercer sueño:
el calendario anuncia el fin.
Las aves lucen evaporadas en el
vaivén de las preguntas,
¿de qué alas se desplaza el cielo, la
sal del violín del vaivén?
(Seguro que el mar es apenas un beso
imaginario y el luto un tejado
donde discurre la muchedumbre.)
En mis manos me da por apretar el
olvido, abrirle la boca a la existencia
de la lectura, seducir un poco la luz
de las palabras,
—aunque sepamos, a fin de cuentas—
que las ventanas se ahogan en el
poema.
(Un caballo embiste la migaja de los barrotes al
punto de romperle
la columna vertebral a mis anteojos.)
Quizá, mañana, le quite la anemia a
mis arterias…
San Francisco, CA, 2013
.
Del libro: ‘Primavera de arcilla’
©André Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario