BANCA
En quina banca oblidadissa el rostoll mossega les
sabates?
A quina ciutat il•lusa l’alè divaga la seua
desconfiança i les seues pors?
—L’ull amb els seus detalls captura els inconscients
quotidians,
la variada tristesa dels vaixell, l’èxtasi insular
dels esclats.
Al contravent de les mirades, preferesc ferir-me amb
la llum
i tocar la mudesa immòbil d’algun ocell.
(A cada descens
sempre ens sobreviuen els miratges,
i aquesta foguera
del nosaltres en les pestanyes);
no sé si els peus, —mentrestant— podran resistir el
tumult,
aquests desnivells que produeix la temperatura del
deliri.
La respiració de cada dia torna incolor el fullatge de
la saliva.
San Francisco, CA, 2013
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE
BESSÓ
.
BANCA
¿En qué banca olvidadiza el rastrojo muerde los
zapatos?
¿En qué ciudad ilusa el aliento divaga su desconfianza
y sus temores?
—El ojo con sus detalles captura los inconscientes
cotidianos,
la variada tristeza de los barcos, el éxtasis insular
de los destellos.
En el contraviento de las miradas, prefiero herirme
con la luz
y tocar la mudez inmóvil de algún pájaro.
(En cada descenso
siempre nos sobreviven los espejismos,
y esa hoguera del
nosotros en las pestañas);
no sé si los pies, —entretanto— puedan resistir el
tumulto,
esos desniveles que produce la temperatura del
delirio.
La respiración de cada día vuelve incoloro el follaje
de la saliva.
San Francisco, CA, 2013
.
Del libro: ‘Primavera de arcilla’
©André Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario