PLUJA D’AQUELLS DIES

Imagen FB de Pere Bessó

PLUJA D’AQUELLS DIES

Els teus ulls eren mullats per la pluja d’aquells dies en Marylhurst. Nosaltres jugàvem en silenci amb les gotes de neu: sempre s’afanyava la boira a amagar-nos, tot i enmig de la penombra, res no era immòbil en les pupil·les. Feixucs ambdós, ens deixàvem escoltar a conveniència. Sols, ens lligàvem a la mitjanit del llenguatge i al candor de la caixeta de música del desig. Així de sobte, la gebrada de sang de l’hivern i el seu desordre infinit. Després, l’escuma entebeïda damunt de la gespa d’ambre de les randes. Ara, davant dels esgarraps de la memòria, pense que no arribaren a allargar-se els dits dels somnis.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

LLUVIA DE AQUELLOS DÍAS

Tus ojos eran mojados por la lluvia de aquellos días en Marylhurst. Nosotros jugábamos en silencio con las gotas de nieve: siempre se afanaba la niebla en ocultarnos, aun en medio de la penumbra, nada era inmóvil en las pupilas. Torpes, ambos, nos dejábamos escuchar a conveniencia. Solos, nos atábamos a la medianoche del lenguaje y al candor de la cajita de música del deseo. Así de improviso, la escarcha de sangre del invierno y su desorden infinito. Después, la espuma entibiada sobre el césped de ámbar de los encajes. Ahora, ante los rasguños de la memoria, pienso que no alcanzaron a estirarse los dedos de los sueños.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga