MÉS QUE LES MEUES PARAULES

Imagen FB de Pere Bessó

MÉS QUE LES MEUES PARAULES

Més que les meues paraules, la còpula que transforma les finestres;
i el silenci que s’esvaeix quan travessa l’oblit.
Davant dels ulls, la boira inabastable que ens consumeix la tempesta.
La nostra batalla creix en petites morts
com el caragol en un món deseixit de pèrdues íntimes.
Ja ens hem quedat amb la ferida que oblidà la sang;
ara la llum ens sembla un penya-segat de desvetlaments.
En el domini dels carrers, l’argent viu i la seua exhalació nocturna:
la rosa de salmorra del país ens humiteja la vora del pit,
fins que es tanquen els ulls i s’esborren els braços.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

MÁS QUE MIS PALABRAS

Más que mis palabras, la cópula que transforma las ventanas;
y el silencio que se desvanece cuando atraviesa el olvido.
Ante los ojos, la bruma inasible que nos consume la tormenta.
La batalla nuestra crece en pequeñas muertes
como el caracol en un mundo desasido de pérdidas íntimas.
Ya nos hemos quedado con la herida que olvidó la sangre;
ahora la luz nos parece un acantilado de desvelos.
En el dominio de las calles, el azogue y su exhalación nocturna:
la rosa de salmuera del país nos humedece la orilla del pecho,
hasta que se cierran los ojos y se borran los brazos.
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga