RES NO TÉ AGAFALL
A solas con la edad,
mientras tú duermes…
Jaime Gil de Biedma
En un sender d’incerta ruta, l’edat
que deixa de ser impaciència per a ser només empremta de l’ànsia, un cor cremat
i sense braços: una creu, pàl·lida, martiritza els braços, l’ull lluny enmig
del soroll del tràfec, sense que l’espera enllumene i l’alè no menta en el seu
instant de brasa o cendra. Costa avall, inventarie les meues precarietats lluny
del llit il·legible de la tempesta. Res no té agafall en ombra remota: la
incertesa té la seua pròpia lligadura.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE
BESSÓ
NADA TIENE ASIDERO
A solas con la edad,
mientras tú duermes…
Jaime Gil de Biedma
Sobre un sendero de incierta ruta, la
edad que deja de ser impaciencia para ser solo huella del ansia, un corazón
quemado y sin brazos: una cruz, pálida, martiriza los brazos, el ojo lejos en
medio del ruido del tráfago, sin que la espera alumbre y el aliento no mienta
en su instante de brasa o ceniza. Cuesta abajo, inventareo mis precariedades
lejos del lecho ilegible de la tormenta. Nada tiene asidero en sombra remota:
la incertidumbre tiene su propia atadura.
.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020
©André Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario