ROSTOLLS DE L’INFRAMÓN

Imagen FB de Pere Bessó

ROSTOLLS DE L’INFRAMÓN 

Dins de la viola, la llum és blanca com la veu de Llàtzer,
com l’incisivament inquietant.
Maduren els buits a l’aguait d’un arquer.
—Clave la meua ombra en l’ocell tardívol de la vesprada, en la pudor
del desús de les llambordes,
en la nuesa esguitada de tristesa.
Retorn als cavalls destrossats del pus i a la bulla
dels morts,
a la història purulenta de les humitats retallades.

Sempre resulta fosc el sanglot inusitat i la seua placenta.
Al voltant del meu propi escapçament, els llocs comuns
de la boira: els antres foscos al paladar,
i aquesta mena de resistència a les veleïtats prostituïdes.

(Estreny els rostolls de l’inframón i dissolc les seues mirades.)

—Em quede amb la glòria que em donen les anihilacions.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

RASTROJOS DEL INFRAMUNDO 

Dentro del alhelí, la luz es blanca como la voz de Lázaro,
como lo incisivamente inquietante.
Maduran los vacíos a la espera de un arquero.
—Clavo mi sombra en el pájaro tardío de lo tarde, en el hedor
del desuso de los adoquines,
en la desnudez salpicada de tristeza.
Regreso a los caballos destrozados del pus y al bullicio
de los muertos,
a la historia purulenta de las humedades cercenadas.

Siempre resulta hosco el sollozo inusitado y su placenta.
Alrededor de mi propia decapitación, los lugares comunes
de la niebla: los antros oscuros en el paladar,
y esta suerte de resistirme a las veleidades prostituidas.

(Arreo los rastrojos del inframundo y disuelvo sus miradas.)

—Me quedo con la gloria que me dan las aniquilaciones.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga