SOLEDAT PRÒPIA

Imagen FB de Pere Bessó

SOLEDAT PRÒPIA

Des dels marges esparsos del vent, cec, desfaig les meues pròpies soledats: mai no sabí si hi hagué pila baptismal que rentara l’animal acumulat que arrossegue a la meua esquena. Sé per compte propi de les esquerdes del tuguri i l’estridència. Sé de la circumcisió de dunes en el cossí de les meues mans i en les parets de llum destruïdes dels meus ulls.

Enmig de l’excessiu, la trencadura de les concavitats i el ressò apagat buscant el seu refugi.

Ací, en el diàmetre de l’horitzó, les lentes esquenes dels morts i l’ensopegada sòrdida dels somnis.

Davant del desvari que em propicien les voltes i les pregàries, els braços, llavors, de la letargia: damunt del paper, tota l’aprehensió de les evocacions i la humitat dels armaris.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

SOLEDAD PROPIA

Desde las márgenes dispersas del viento, ciego, deshago mis propias soledades: jamás supe si hubo pila bautismal que lavara al animal acumulado que arrastro en mi espalda. Sé por cuenta propia de las hendiduras del tugurio y la estridencia. Sé de la circuncisión de dunas en el cuenco de mis manos y en las paredes de luz destruidas de mis ojos.

En medio de lo excesivo, la quebradura de las concavidades y el eco apagado buscando su refugio.

Ahí, en el diámetro del horizonte, las lentas espaldas de los muertos y el traspiés sórdido de los sueños.

Ante el desvarío que me propician las bóvedas y las plegarias, los brazos, entonces del letargo: sobre el papel, toda la aprehensión de las evocaciones y la humedad de los armarios.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga