RÀFEGA SILENCIOSA

Imagen FB de Pere Bessó

RÀFEGA SILENCIOSA

Ara només l’arqueologia remorosa de la paraula.
El cap de carrer de la pudor com una altra trinxera: ací la vella
companyia de la història i les seues mancances,
i aquella alba tancada de llarga nit.

Hi ha dies a les palpentes, excepte els petits records.

Davant de les ribes tèrboles de la nit, la ràfega silenciosa
i les seues bastides viscoses.
De vegades només em trobe amb carrers vençuts i innocències
emmurallades pel fred i balcons que tanquen la distància.
L’acritud de les brides em tornen a la sotsobra.
Els malfactors un dia es faran fum o arna o excrements.
No busque una boca, sinó el sentit del llavi.

Encara que sempre fon captaire de flassades i de tempestes.

(Tota la meua respiració fou sacsejada pel barnís del tile;
i per aquests castells de naips emmascarats d’insistències.)

Al camí trobí els trossets de reuma dels déus.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

RÁFAGA SILENCIOSA

Ahora sólo la arqueología rumorosa de la palabra.
La bocacalle del hedor como otra trinchera: aquí la vieja
compañía de la historia y sus carestías,
y aquella cerrada alba de larga noche.

Hay días a tientas, salvo los pequeños recuerdos.

Ante las orillas turbias de la noche, la ráfaga silenciosa
y sus viscosos andamiajes.
A veces sólo me encuentro con calles vencidas e inocencias
amuralladas por el frío y balcones que cierran la distancia.
La acritud de las bridas me retornan a la zozobra.
Los malhechores un día se harán humo o polilla o heces.
No busco una boca, sino el sentido del labio.

Aunque siempre fui mendigo de cobijas y de tempestades.

(Toda mi respiración fue sacudida por el barniz del tile;
y por esos castillos de naipes enmascarados de insistencias.)

En el camino hallé los trocitos de reuma de los dioses.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga