NIT

Imagen FB de Pere Bessó

NIT

La música és espectral cremant-se en les meues palpebres.
Sobre la boira respira la foguera:
Aguaiten els horrors en la carn i fa mal l’avidesa agònica
de l’arna i els terraplens.

No hi ha lloc per a resguardar l’entranya, llevat del fèretre.

Tampoc no hi ha enigma en la foscor dels espills,

només la bèstia somnàmbula de les pors

i la pedra inconclusa dels que dormen a deshores.

M’envaeix la fatalitat de la fullaraca, l’ombra de l’enderroc
dels hivernacles:

(la nit em persegueix amb el seu sutge i gratuïta obsessió.)

Cada vegada he de canviar de roba
i ensucrar
l’aigua negra de l’opacitat.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

NOCHE 

La música es espectral quemándose en mis párpados.
Sobre la bruma respira la hoguera:
Acechan los horrores en la carne y duele la avidez agónica
de la polilla y los terraplenes.

No existe lugar para resguardar la entraña, salvo el féretro.

Tampoco hay enigma en la oscuridad de los espejos,
sólo la bestia sonámbula de los miedos
y la piedra inconclusa de los que duermen a deshoras.

Me invade la fatalidad de la hojarasca, la sombra del escombro
de los invernaderos:

(la noche me persigue con su hollín y gratuita obsesión.)

Cada vez debo cambiar de ropa
y azucarar
el agua negra de la opacidad.

De: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga