Imatge presa de la xarxa
ANELLS DEL
FUM
En les ombres alçades en les temples, el matossar i els soterranis
negres
del fum, els èlitres gastats en la llengua de pols
dels barrets
penjats dels armaris com pacífics còdols.
Sovint un es redueix a làpida mortuòria, a aqueix buit mut que deixen
els crits arran de pell, a aqueixa foscor que furga en la bancada dels
ulls.
Ens sacsen les fissures que produeixen els martells en les parets.
El país ha adeprés a fer-li costures a les ombres, a mossegar l’escorça
de l’òxid, i a traure el cap entre ossos a les cremadures.
Un va indagant entre les tantes arqueologies de les teranyines.
En el fum encorbat de l’improbable, les austeres inclinacions
de la descomposició, i els petits camins que alça el fullatge de
xiprers.
Damunt del paviment les esquerdes mudes dels ulls.
Sent el foc i emmudesc d’ulls: el
carrer ens consumeix amb la seua deriva;
després, ni tan sols he pogut recobrar tots els cadàvers, les
nostàlgies,
ni tan sols una sola pell de totes les que poblaren el meu tuguri.
Un és, després de tot, les tantes maneres en què se enrotlla el fil del
temps,
l’anell de fum enrotllat en les ninetes com ho faria el mussol
amb la boira difusa de les anguiles.
Al capdavall, es buiden ací totes les remors. Potser demà serà diferent
la geografia i la consciència tindrà els contrapesos necessaris.
El fàstic ens lliga fins al punt de dur-nos al límit d’allò més menut.
Poema
d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
ANILLOS
DEL HUMO
En las sombras encaramadas en las sienes, el matorral y los sótanos
negros
del humo, los élitros gastados en la lengua de polvo
de los sombreros colgados de los armarios como pacíficos guijarros.
Con frecuencia uno se reduce a lápida mortuoria, a ese mudo hueco que
dejan
los gritos a flor de piel, a esa oscuridad que hurga en el poyetón de los
ojos.
Nos sacuden las fisuras que producen los martillos en las paredes.
El país ha aprendido a hacerle costuras a las sombras, a morder la
corteza
del óxido, y a asomarse entre huesos a las quemaduras.
Uno va indagando entre las tantas arqueologías de las telarañas.
En el humo encorvado de lo improbable, las austeras inclinaciones
de la descomposición, y los pequeños caminos que levanta el follaje de
cipreses.
Sobre el pavimento las grietas mudas de los ojos.
Oigo el fuego y enmudezco de ojos: la calle nos consume con su deriva;
después, ni siquiera he podido recuperar todos los cadáveres, las
nostalgias,
ni una sola piel de todas las que poblaron mi tugurio.
Uno es, después de todo, las tantas formas en que se enrolla el hilo del
tiempo,
el anillo de humo enrollado en las pupilas como lo haría el búho
con la niebla difusa de las anguilas.
En suma, se vacían aquí todos los murmullos. Tal vez mañana sea
diferente
la geografía y, la conciencia, tenga los contrapesos necesarios.
El hastío nos ata al punto de llevarnos al límite hasta de lo más
diminuto.
Barataria, 2016
No hay comentarios:
Publicar un comentario