domingo, 18 de junio de 2017

ACRITUD

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





ACRITUD



Després dels rituals prolongats de la cova el memorable amb la seua acritud de crit dins les paraules amuntegades i sense cap rigor els dies potser memorables per la càries els altres espais on floreix el caos: sovint em toca ignorar l’amenaça de les paraules no pas el silenci no pas els actes esmorteïts del confí ni la riba suspesa de les ombres en les ulleres sempre sagnen les xarxes del ponent sobre les setmanes suculentes de focs i avares de quietud un bisturí pot ser llàntia i obrir els records la calma de vegades és només una mosca en desús al costat de la deliberació del següent somni: procure allunyar-me de la desídia en la què llostrege de les ganes de prémer el plany en les meues iliades buscar-li amant a les aberracions que provoca la pobresa suar tot el bell que té el desengany traure-li els ulls a les impostures i perbocar tota la boira del cos la tos seca que ens colpeix agranar les inundacions execrables de les pol·lucions seminals després acostar-se a les esquerdes de l’amor allà amb totes les ebrietats possibles amb tots els bordells interminables de la meua consciència la vida deliberadament té les seues pròpies taques i antres: algunes esquerdes on respiren els guaites alguns absurds imprevistos de cendra jo sempre jugue a escriure el poema entre l’esbarzer jugue als orificis de l’alé jugue a la avidesa dels dits jugue al renou del rovell i als rètols de les lluernes jugue al masoquisme promiscu de les voravies jugue a les mantes amb gotes d’infinit els carrers del món sempre són deliri un himne d’enderrocs repetits una branca de mar en el bosc de la gola: arribat a la finestra els grans vasos de pedra com l’afamat fullatge dels arbres jo sé després de tanta pell ratada que en el magnetisme dels capells es guarda aqueixa mímesi infernal dels dies obligats

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





ACRITUD



Después de los rituales prolongados de la cueva lo memorable con su acritud de grito dentro las palabras amontonadas y sin ningún rigor los días acaso memorables por la caries los otros espacios donde florece el caos: a menudo me toca ignorar la amenaza de las palabras no el silencio no los actos mortecinos del confín ni la orilla suspendida de las sombras en las ojeras siempre sangran las redes del poniente sobre las semanas suculentas de fuegos y avaras de quietud un bisturí puede ser lámpara y abrir los recuerdos la calma a veces es solo una mosca en desuso junto a la deliberación del próximo sueño: procuro alejarme de la desidia en la que amanezco de las ganas de apretar el llanto en mis ijares buscarle amante a las aberraciones que provoca la pobreza sudar todo lo hermoso que tiene el desengaño sacarle los ojos a las imposturas y vomitar toda la bruma del cuerpo la tos seca que nos golpea barrer las inundaciones execrables de las poluciones seminales después arrimarse a las hendiduras del amor allí con todas las ebriedades posibles con todos los burdeles interminables de mi conciencia la vida deliberadamente tiene sus propias manchas y antros: algunas grietas donde respiran los vigías algunos absurdos imprevistos de ceniza yo siempre juego a escribir el poema entre la zarza juego a los orificios del aliento juego a la avidez de los dedos juego al bullicio de la herrumbre y a los rótulos de las luciérnagas juego al masoquismo promiscuo de las aceras juego a las cobijas con gotas de infinito las calles del mundo siempre son delirio un himno de escombros repetidos una rama de mar en el bosque de la garganta: llegado a la ventana los grandes vasos de piedra como el hambriento follaje de los árboles yo sé después de tanta piel gastada que en el magnetismo de los sombreros se guarda esa mímesis infernal de los días obligados
Barataria, 2017

domingo, 28 de mayo de 2017

TREBALL DE LA DERIVA

Pintura de Fernando García Ponce, cogida de Printerest





TREBALL DE LA DERIVA



Al fons de la sang hi ha eternitats inundades de somnis: tot l’humà mai no deixa reconciliar els ulls sempre és la suma desbordada del petri que encara preserva la vigília el rostre irremeiable de la pluja els retrats de família descolorits pel temps potser aquells senders de pols durs al contacte amb les ulleres convé ara afrontar tots els panys els exilis de tedi als quals un és sotmés rellegir damunt del tall del punyal els vells afanys de les paràboles i les faules el despietat que que es fa la resplendor en una reixa fosca descriure la sensualitat d’un rostre infame mossegar religiosament els discursos del governant de torn i la seua ben estimada llengua de desitjos mentre es pensa en la ventura dels bons designis el món és una diversió per a gitar-se a la roda de cavallets o repetir de memòria la mímesi només és qüestió de temps per a encaixar bé els ullals de cert que els impulsos neguen de pluja aqueixa aigua ofegada en la autoimmolació: amb tot s’acreix la fam i es desploma la pluralitat de les idees darrere de la cendra hi ha una maquinària que fa permeable la consciència més enllà de qualsevol despulla i el gastat del crit tenim una joia neta morint pausadament una eternitat quasibé astronòmica un càlid cel de planícies…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



TRABAJO DE LA DERIVA



Al fondo de la sangre hay eternidades inundadas de sueños: todo lo humano nunca deja reconciliar los ojos siempre es la suma desbordada de lo pétreo que aun preserva la vigilia el rostro irremediable de la lluvia los retratos de familia descoloridos por el tiempo quizás aquellos senderos de polvo duros al contacto con las ojeras conviene ahora afrontar todas las cerraduras los exilios de hastío a los que uno está sometido releer sobre el filo del puñal los viejos afanes de las parábolas y las fábulas lo despiadado que resulta el resplandor en una reja oscura describir la sensualidad de un rostro infame morder religiosamente los discursos del gobernante de turno y su bien amada lengua de deseos mientras se piensa en la ventura de los buenos designios el mundo es una diversión para arrojarse en la rueda de caballitos o repetir de memoria la mímesis solo es cuestión de tiempo para encajar bien los colmillos desde luego los impulsos anegan de lluvia esa agua ahogada en la autoinmolación: con todo se acrecienta el hambre y se desploma la pluralidad de las ideas detrás de la ceniza hay una maquinaria que permea la conciencia más allá de cualquier despojo y lo gastado del grito tenemos una joya limpia muriendo a pausas una eternidad casi astronómica un cálido cielo de planicies…
Barataria, 2017

lunes, 1 de mayo de 2017

EN L’OMBRA CALLA EL SILENCI

Imagen cogida del FB de Pere Bessó






EN L’OMBRA CALLA EL SILENCI 



En l’ombra calla el silenci, l’ull estremit de la brasa entre els dits.
Hi ha certa barreja de fons telúrics en les ombres: veus atònites,
i amnèsiques com bassals amb ranera de cicatrius damunt de les andanes diàries
d’aquest extrem precipici.
Molts s’amaguen darrere de l’obscenitat dels badalls. De vegades ens sembla
tendre el corc del nostre destí, els titellaires de núvols de tardor
amb ulleres, certes confidències mancades de policromia.
Davant de l’encontre amb certes ombres, ens hem d’acoblar-se al miratge.
Quan parle de laberints em referesc a aqueix viatge de fletxes de tots els dies.
Sempre el desvetllament ens arriba fins als peus i manca de bons costums.
Esparses les espines, ens toca llepar les estacions en silenci:
evadir els dits del vent, mossegar la brea de la nit abans que no ens consumesca,
cedir a la cendra el seu galop escabellat…
(No hi ha capa manera d’ajuntar totes les finestres anades; fins i tot la tendresa, de sobte,
és feble, un lloc per a la soledat i el silenci. Potser per tal d’abandonar-s’hi.
Potser com totes les aigües afòniques de la llunyania,
Potser un àncora d’on pengen assosegats sanglots o interiors confiats
ja en despulla d’ecos i focs.)
Ara les paraules també diuen el que les ales fan.
Sobre l’ombra on transiten tants rellotges, en marxa el camí, perdura
de cas, la imatge de l’absurd, o només el bullir del foc consumit… 

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



EN LA SOMBRA CALLA EL SILENCIO 



En la sombra calla el silencio, el ojo estremecido de la brasa entre los dedos.
Hay cierta mezcla de fondos telúricos en las sombras: voces atónitas,
y amnésicas como charcos con estertor de cicatrices sobre los andenes diarios
de este extremo precipicio.
Muchos se esconden tras la obscenidad de los bostezos. A veces nos parece
tierna la carcoma de nuestro destino, los titiriteros de nubes otoñales
con ojeras, ciertas confidencias carentes de policromía.
Ante el encuentro con ciertas sombras, uno tiene que acoplarse al espejismo.
Cuando hablo de laberintos me refiero a ese viaje de flechas de todos los días.
Siempre el desvelo nos llega hasta los pies y carece de buenas costumbres.
Dispersas las espinas, nos toca lamer las estaciones en silencio:
evadir los dedos del viento, morder la brea de la noche antes de que nos consuma,
cederle a la ceniza su galope desgreñado…
(No hay manera de juntar todas las ventanas idas; aun la ternura, de pronto,
es endeble, un lugar para la soledad y el silencio. Quizá para abandonarse uno.
Quizá como todas las aguas afónicas de la lejanía,
quizá un ancla de la cual cuelgan sosegados sollozos o confiados interiores
ya en despojo de ecos y fuegos.)
Ahora las palabras también dicen lo que las alas hacen.
Sobre la sombra donde transitan tantos relojes, en marcha el camino, perdura
acaso, la imagen del absurdo, o sólo el bullir del fuego consumido…
Barataria, 2016

viernes, 28 de abril de 2017

COLPEJAMENT DE LIBÈL·LULES

Imagen cogida de la red






COLPEJAMENT DE LIBÈL·LULES





Pengen d’un fil els abraços de la boira i la gota de set que trontolla
en la nit: nasc de cada argamassa que formen els incendis;
atorgue als rellotges la seua condició de combatents.
Olore l’artilleria d’ocells que mosseguen el pèl despentinat de les temples.
Sempre endevine els abrivaments carnívors de l’apetit i hi envellesc.
Davant de l’eixam i la bresca davant dels meus ulls, em submergesc en algun vagó
o en una finestra impoluta o en el buit d’una fulla de xiprer.
Mentre els ferratges mosseguen el so, el colpejament de les libèl·lules,
els porus de cos malbaratats en el suburbi de la història.
En aquellas ninetes de zinc del neguit, els paraigües plurals de l’ineludible,
el desvari perillós de pensar i escriure,
l’abundor de fartades dels simulacres, l’exercici del silenci,
per a defugir les dissidències: l’obediència mai no produeix mals de cap,
sinó amants plaenters que gaudeixen tot el possible els diversos somnis.
—Tu i jo, —en realitat—, podem viure en alguna escletxa de prefixes,
o en aqueix joc d’aprenent al que temeràriament s’entra.
Una branca de renills furga en les oïdes.
Ací s’afona desgastat en campanar: calla, amb seguretat, l’alambí.
Cada imatge del cos espia en les voravies fins a perdre’s en suor.
Clama la solemnitat de tota veritat que hem adeprés del soroll de claus.
Al final, es fa confús i difús el parauleig de tantes estampilles sordes.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ






GOLPETEO DE LIBÉLULAS





Penden de un hilo los abrazos de la niebla y la gota de sed que tambalea
sobre la noche: nazco de cada argamasa que forman los incendios;
otorgo a los relojes su condición de combatientes.
Huelo la artillería de pájaros que muerden el pelo desgreñado de las sienes.
Siempre adivino los arrojos carnívoros del apetito y envejezco en ello.
Ante el panal y el enjambre frente a mis ojos, me sumerjo en algún vagón
o, en una ventana impoluta, o en la cavidad de una hoja de ciprés.
Mientras los herrajes muerden el sonido, el golpeteo de las libélulas,
los poros de cuerpo gastados en el suburbio de la historia.
En aquellas pupilas de cinc de la desazón, los plurales paraguas de lo ineludible,
el devaneo peligroso de pensar y escribir,
la abundancia de hartazgos de los simulacros, el ejercicio del silencio,
para ahuyentar las disidencias: la obediencia nunca produce dolores de cabeza,
sino amantes plácidos que disfrutan en lo posible los diversos sueños.
—Vos y yo, —en realidad—, podemos vivir en algún resquicio de prefijos,
o en ese juego de aprendiz al que uno entra con temeridad.
Una rama de relinchos hurga en los oídos.
Ahí se hunde desgastado en campanario: calla, de seguro, el alambique.
Cada imagen del cuerpo espía en las aceras hasta perderse en sudor.
Clama la solemnidad de cuanta verdad hemos aprendido del ruido de llaves.
Al final, resulta confuso y difuso el palabreo de tantas estampillas sordas.
Barataria, 2017