miércoles, 23 de agosto de 2017

ESBÓS DEL DESASSOSSEC

Imagen cogida de la red





ESBÓS DEL DESASSOSSEC




Per al mestre Pere Bessó 
(En resposta al seu poema: ‘Petita albada’).




En les petites puntes d’alba de l’alteritat, les aigües fortes de la memòria i el seu imprescindible armari de cerç: ¿fins on va la set davant del murmuri de la tempesta? Un sempre reclama un cos o un ocell al temps mentre la ferida de l’erm fa la seua pròpia esquerda. (Bevem la mateixa sang del poema en l’alfàbia de peltre de Rimbaud, Seferis, o Vallejo.) En el matí estés, la lliçó de l’infinit retorn.





BOCETO DEL DESASOSIEGO




Para el mestre Pere Bessó 
(En respuesta a su poema: PETITA ALBADA).




En los pequeños amaneceres de la otredad, las aguas fuertes de la memoria y su imprescindible armario de cierzo: ¿hasta dónde va la sed frente al susurro de la tormenta? Uno siempre le reclama un cuerpo o un pájaro al tiempo mientras la herida del páramo hace su propia grieta. (Bebemos la misma sangre del poema en el pocillo de peltre de Rimbaud, Seferis, o Vallejo.) En la mañana extendida, la lección del infinito retorno.

martes, 22 de agosto de 2017

ESTRETOR DE BRAÇOS

Imagen cogida de codyhooperart.com (Pinterest)






ESTRETOR DE BRAÇOS




De vegades en secret ens naixen cementeris d’ulleres i traus de cràters afonats segurament en la lliçó del dia a dia els diaris deixen establerta la història: potser l’itinerari de la set o els excessos omnipresents de la podridura al capdavall en un país de tantes reverències les adhesions tenen a veure amb els corbs més que no amb la guatla de l’alba sent l’olor d’aqueixa humitat irremeiable dels febles postergats sempre dels sense res sempre dels sense bàlsam sempre: un dia convertirem la boira i sobretot la boira històrica en un dia de lluernes blanques per a ser absorbit sense obscenitats des de la finestra —un llegeix en secret totes les manetes de la follia els cavalls que deliren en la bestialitat dels seus cascos però la follia no espera clar hi és sempre és una follia amb forats i desapareguts amb batalls i marees inútils hi ha guerres que es lliuren sense cap certitud en passatges de primera classe i perfums en aquestes maneres generacionals de la compra-venda de consciències o els subterfugis portàtils del contraban però nosaltres sords de penes sobrevivim ni tan sols xiuxiuegem excepte en la riba del desig que ens percaça tot i sabent de la feblesa de les pertorbacions (però clar no passa res ni ací ni enlloc: tot és com si tinguérem un bon coit i els actors fórem éssers reals i sense cansament éssers de llum que mai no han transitat en l’absurd viure no és estrany sempre i quan emmudesques sempre que les teues capacitats no facen foscor a les altres) però val la pèrdua de segurs té un altre nom com els noms de la llum la càrcer els espills antany sempre és el mateix i res no em sosté qualsevol intensitat acaba desarmant-nos per això m’amague del fred i de les velles febres dels llençols —en ocasions només jo i les meues paranoies els ulls amputats i aquella camisa de ferides on el soroll és irremeiable quasibé muir entre mortalles de broma i ganivets de nuesa el país dorm pregonament sense cap altre dol que el turmente fins i tot amb el seu càncer sempitern…


Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ







AHOGO DE BRAZOS




A veces en secreto nos nacen cementerios de ojeras y ojales de hundidos cráteres seguro que en la lección del día a día los periódicos dejan establecida la historia: quizás el itinerario de la sed o los excesos omnipresentes de la podredumbre al cabo en un país de tantas reverencias las adhesiones tienen que ver con los cuervos más que con la codorniz del alba siento el olor de esa humedad irremediable de los débiles postergados siempre de los sin nada siempre de los sin bálsamo siempre: un día convertiremos la niebla y sobre todo la niebla histórica en un día de luciérnagas blancas para ser absorbido sin obscenidades desde la ventana —uno lee en secreto todas las manecillas de la locura los caballos que deliran en la bestialidad de sus cascos pero la locura no espera claro está siempre es una locura con agujeros y desaparecidos con badajos y mareas inútiles hay guerras que se libran sin ninguna certidumbre en pasajes de primera clase y perfumes en esas formas generacionales de la compra venta de conciencias o los subterfugios portátiles del contrabando pero nosotros sordos apenas sobrevivimos ni siquiera susurramos salvo en la orilla del deseo que nos persigue sabiendo de la debilidad de las perturbaciones (pero claro no pasa nada ni aquí ni en ninguna parte: todo es como si tuviésemos un buen coito y los actores fuésemos seres reales y sin fatiga seres de luz que jamás han transitado en el absurdo vivir no es extraño siempre y cuando enmudezcas siempre que tus capacidades no oscurezcan a las otras) pero bueno el extravío de seguro tiene otro nombre como los nombres de la luz la cárcel los espejos hace tiempo siempre es igual y nada me sostiene cualquier intensidad acaba por desarmarnos por eso me escondo del frío y de las viejas fiebres de las sábanas —en ocasiones sólo yo y mis paranoias los ojos amputados y aquella camisa de heridas donde el ruido es irremediable casi muero entre mortajas de bruma y cuchillos de desnudez el país duerme bellamente sin ningún luto que lo atormente aun con su cáncer sempiterno…
Barataria, 2017

SEQÜELES DEL FRED

Imagen cogida de acuarelaskubi.blogspot.com(Pinterest)





SEQÜELES DEL FRED




Verd i negre el llarg aguait dels passos el corb infame de l’espill i aquestes lluernes premudes en les fulles del pit: en la pedra del record només les dates ambulants del fum i les aigües residuals dels porus i les dents l’animal inquiet de la boira sense pronunciar cap paraula en la infàmia que propicien les monedes l’esclafit àcid de les indefensions (de vegades només m’acoste al llampec enfonsat de la ferida amb totes les seqüeles sordes del fred i el bassal d’ulls al carrer que ha deixat la pluja) —de vegades només detonen els cantons com velles sentinelles o ens crida una llàgrima des dels patis interns de la impaciència amb els seus pòmuls eixits de centella (hi haurà d’altres que sempre s’esquincen les vestidures) sempre un no és ningú quan tota la llum ha estat arrabassada en allò dit la llunyania se’ns mostra inabastable amb les seues seqüeles de fred i sense propina el dia se’m ve en petites dosis de difunts visc en una terra perbocada per cascabells (un ja no creu jugant a la baldufa i a les bolles) ens engoleix aqueix altre prenyat de la violència les picades dels mosquits i els esbarriaments propis de l’incest i la xafogor tanmateix un continua obrint les paraules i suant la cansalada de les savieses tropicals —ací sembla que no hi ha eixida: la tendresa és filla il·legítima dels buits com ho és el candor trencat de la rosada i el seu teler de nen orfe sovint s’ofeguen les sandàlies en els discursos en un èxode d’estranyes pol·lucions entre la dissimulació i els falsos oblits (un acaba confinant-se en la desesperança) sobre el dit de la pedra del ponent un es menja fins i tot les ungles del foc les mirades sinistres de la mudesa i el cor d’ossades dels aspres metalls al final a cadascú li toca bregar amb els seus propis disbarats amb la cambra lletja del caragol dormit amb les abelles dels forats amb la precocitat de les despulles i amb la fugida inevitable dels ocells ignore si açò és una benedicció o només imitació de l’infinit totpoderós o només un carrer on restem acorralats un s’oblida fins i tot de les boques que foren de la claredat que fou de l’infant que sanglota en el somni minúscul de llit i gran d’abisme…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





SECUELAS DEL FRÍO




Verdinegro el largo acecho de los pasos el cuervo infame del espejo y esas luciérnagas apretadas en las hojas del pecho: en la piedra del recuerdo solo las fechas ambulantes del humo y las aguas residuales de los poros y los dientes el animal inquieto de la niebla sin pronunciar palabra alguna en la infamia que propician las monedas el estallido ácido de las indefensiones (a veces únicamente me arrimo al relámpago hundido de la herida con todas las secuelas sordas del frío y el charco de ojos en la calle que ha dejado la lluvia) —a veces sólo detonan las esquinas como viejos centinelas o nos vocea una lágrima desde los patios internos de la impaciencia con sus pómulos salidos de centella (habrá otros que siempre se rasguen las vestiduras) siempre uno es nadie cuando toda la luz ha sido arrebatada en lo dicho la lejanía se nos muestra inalcanzable con sus secuelas de frío y sin propina el día se me viene en pequeñas dosis de difuntos vivo en una tierra vomitada por cascabeles (uno ya no crece jugando al trompo y a la canica) nos traga esa otra preñez de la violencia las picadas de los mosquitos y los extravíos propios del incesto y el bochorno sin embargo uno sigue abriendo las palabras y sudando la gota gorda de las sabidurías tropicales —aquí pareciera que no hay salida: la ternura es hija ilegítima de los vacíos como lo es el candor roto del rocío y su telar de niño huérfano a menudo se ahogan los caites en los discursos en un éxodo de extrañas poluciones entre el disimulo y los falsos olvidos (uno acaba por confinarse en la desesperanza) sobre el dedo de la piedra del poniente uno se come hasta las uñas del fuego las miradas siniestras de la mudez y el coro de osamentas de los ásperos metales al final a cada quien le toca lidiar con sus propios desatinos con la habitación fea del caracol dormido con las abejas de los agujeros con la precocidad de los despojos y con la fuga inevitable de los pájaros ignoro si esto es una bendición o solo remedo del infinito todopoderoso o solo una calle donde se está acorralado uno se olvida hasta de las bocas que fueron de la claridad que fue del niño que solloza en el sueño minúsculo de cama y grande de abismo…
Barataria, 2017

martes, 15 de agosto de 2017

ABLUCIÓ D’ESPILLS

Imagen cogida de la red




ABLUCIÓ D’ESPILLS




En l’ablució dels espills no arriba una vigília de paraules ni es fácil de fer caldo de mosques ni desplomar-se ofegat d’ossos també el pol·len es crema sobre els rails del paradís sempre s’esdevé miserable el pit sòrdid d’alguns molls la taverna de la correguda de ratpenats i aqueix rictus sorneguer de pregària enmig de la saliva gastada del desús la porcatera violenta de les falses savieses i la seua avidesa de femer a manera de postdata la cendra dels somnis penjant de les parpelles com taüts vells en aqueix esguerrament dels remolins la depredació dels imaginaris la glòria del desarrelament i l’enderroc per si de cas dels àngels: no conec les ablucions matinals més enllà de les argúcies disfressades del temps de la roba feta esquinçalls en el lacrimal de l’alba (recorde les pestanyes sense mesura de la negligència i els seus aspres pots de fang) —clar cap somni no és sedentari: té aqueixa vaga anatomia de trasplantament i algunes tanques on fan niu les fulles de la mort un ho sap perquè ací no hi ha semprevives sinó confusió de floridura i deliri i un rail amuntegat que ens adverteix entre una multitud cega rosegat de cansament fins i tot la set em sembla un oblit o un nus que acreix la meua asfíxia o un vestit d’insànies no fet a la meua mida: sempre mire de caminar sense advertir cap adversari encara que cresquen en el pit els neguits i les parets es curullen de grafit.Qui serà la propera víctima després de tot? ¿Qui serà tacat per les aigües servides del crit? Per a la meua sorpresa hi ha matins en què es funda la brutícia i ens aplega amb la seua ociosa exactitud en l’esfinx del bri es pot llegir els falsos testimonis de la deriva la remota pols de les teranyines aquests tripulants de crueltat excessiva la imatge de l’arbre desfullat ens ho diu també l’ala submergida i cega el purgant de rapinya dels amulets els dies envinagrats de certs imaginaris (tant de bo i després de tantes fissures expel·lides es liquide la dissimulació i puga de bell nou aixoplugar la infància en la forca desmesurada de la tristesa tot és vertigen obcecat fins al punt que el cos baveja les seues pròpies febleses per a les meues angoixes l’opi dels prostíbuls i aquells bordells en penombra de la meua adolescència)


Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





ABLUCIÓN DE ESPEJOS




En la ablución de los espejos no alcanza una vigilia de palabras ni es fácil hacer caldo de moscas ni desplomarse ahogado de huesos también el polen se quema sobre los rieles del paraíso siempre resulta miserable el pecho sórdido de algunos muelles el tabanco del estampido de murciélagos y ese rictus socarrón de plegaria en medio de la saliva gastada del desuso la pocilga violenta de las falsas sabidurías y su avidez de muladar a manera de post data la ceniza de los sueños colgando de los párpados como viejos ataúdes en ese engendro de los remolinos la depredación de los imaginarios la gloria del desarraigo y el escombro por si acaso de los ángeles: no conozco las abluciones matinales más allá de las argucias disfrazadas del tiempo de la ropa hecha jirones en el lagrimal del alba (recuerdo las pestañas sin mesura de la negligencia y sus ásperos tarros de barro) —claro ningún sueño es sedentario: tiene esa vaga anatomía de trasplante y algunas alambradas donde hacen nido las hojas de la muerte uno lo sabe porque ahí no hay siemprevivas sino confusión de moho y delirio y un riel agolpado que nos advierte entre una multitud ciega roído de cansancio hasta la sed me parece un olvido o un nudo que acrecienta mi asfixia o un traje de insanias no hecho a mi medida: siempre procuro caminar sin advertir ningún adversario aunque crezcan en el pecho las desazones y las paredes se colmen de grafiti ¿Quién será la siguiente víctima después de todo? ¿Quién será manchado por las aguas servidas del grito? Para mi sorpresa hay mañanas donde se funda la mugre y nos alcanza con su ociosa exactitud en la esfinge de la brizna uno puede leer los testimonios falsos de la deriva el remoto polvo de las telarañas esos tripulantes de crueldad excesiva la imagen del árbol deshojado nos lo dice también el ala sumergida y ciega el purgante de rapiña de los amuletos los días envinagrados de ciertos imaginarios (ojalá y después de tantas fisuras expelidas se liquide el disimulo y pueda de nuevo cobijar la infancia en el horcón desmedido de la tristeza todo es obcecado vértigo al punto que el cuerpo babea sus propias flaquezas para mis congojas el opio de los prostíbulos y aquellos burdeles en penumbra de mi adolescencia)