domingo, 15 de enero de 2017

AIRE VICIAT

Imagen cogida de la red




AIRE VICIAT


Després de tot, els racons del país fan olor a aqueix aire viciat de l’arna 
i les promeses. És el mai no omplir els forats del fum, ni l’ombra
que habita les finestres. Tot allà es precipita: l’horitzó, 
l’infinit disfressat, els mausoleus de la indiferència.
També hi ha teatre en la profanació de les ulleres.
Hi ha deliris que hem de suportar bestialment com l’espectre 
dels desapareguts: el temps és un altre addicte als malsons i a la eufòria
àvida dels espills. Tot és pervers a l’hora de mastegar el tròpic.
Allà els sostenidors erts sobre l’obertura de l’incomptable.
Al capdavall, sempre he de suportar algunes aparicions de tombes,
certs paraigües de fèretres, el testament amb panteixos perennes. 
Em commouen els objectes perduts dins del coixí,
l’encogida d’espatlles al capaltard, l’ocell rimat de la ganyota.
En la frontera de la mollera, els colps ineludibles.
Un només troba els absoluts en la pudor, o el refredat, o l’agonia.
Igual és horrible tot l’aire dels para-sols sense escarni.
Les tonalitats del real contrasten amb l’esperança.
Hi ha una presó al meu pit deslligada de lluernes, amb pudícia 
i sense parèntesi. Segur que qualsevol paranoia pot dur-nos al buit.
Ja he entrat adés al melic fet fosc de la rosa i he mosegat
la nit tardívola i rentat els plats bruts.
Pel que sembla dins de l’esponja, poetitzem la pulsió del foc i l’espill
lumpen del gris de tots els cels. En las pregàries hi ha unes altres pàgines de fred.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




AIRE VICIADO


Después de todo, los rincones del país huelen a ese aire viciado de la polilla 
y las promesas. Es el nunca llenar los agujeros del humo, ni la sombra
que habita las ventanas. Todo allí se precipita: el horizonte, 
el infinito disfrazado, los mausoleos de la indiferencia.
También hay teatro en la profanación de las ojeras.
Hay delirios que debemos soportar bestialmente como el espectro 
de los desaparecidos: el tiempo es otro adicto a las pesadillas y a la euforia
ávida de los espejos. Todo es perverso a la hora de masticar el trópico.
Allí los sostenes yertos sobre la abertura de lo incontable.
A fin de cuentas, siempre debo soportar algunas apariciones de tumbas,
ciertos paraguas de féretros, el testamento con perennes jadeos. 
Me conmueven los objetos perdidos dentro de la almohada,
la encogida de hombros cuando atardece, el pájaro rimado de la mueca.
En la frontera de la mollera, los golpes ineludibles.
Uno encuentra los absolutos sólo en el hedor, o en el resfrío, o la agonía.
Igual es horrible todo el aire de las sombrillas sin escarnio.
Las tonalidades de lo real contrastan con la esperanza.
Hay una cárcel en mi pecho desatada de luciérnagas, con pudicia 
y sin paréntesis. Seguro que cualquier paranoia puede conducirnos al vacío.
Ya antes he entrado al ombligo atardecido de la rosa y he mordido
la noche tardía y lavado los platos sucios.
Al parecer adentro de la esponja, poetizamos la pulsión del fuego y el espejo
lumpen del gris de todos los cielos. En las plegarias hay otras páginas de frío.
Barataria, 2016


miércoles, 11 de enero de 2017

ROSA DE CENDRA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




ROSA DE CENDRA




Ara jau esvaïda la rosa en la cendra de gel de la letargia. Anada amb la foscor que deixa la llum durant la tempesta. En els còdols de la llengua, les estranyes paraules de la hiena del temps. Tot ho desplaça el so de la desraó, el mut del vol que cavalca fins a tallar les aigües dels ulls. Allà, l’alé en el seu cruixir terrestre i amuntegat de la intempèrie. Tot és abrupte com el fred en el pit i les sabates. Creix el baix fons dels llindars.




ROSA DE CENIZA




Ahora, yace desvanecida la rosa en la ceniza de hielo del letargo. Ida con la oscuridad que deja la luz durante la tormenta. En los guijarros de la lengua, las extrañas palabras de la hiena del tiempo. Todo lo desplaza el sonido del sinsentido, el mudo del vuelo que cabalga hasta sajar las aguas de los ojos. Allí, el aliento en su crujir terrestre y amontonado de la intemperie. Todo es abrupto como el frío en el pecho y los zapatos. Arrecia el bajo fondo de los umbrales.
Barataria, 2016

martes, 10 de enero de 2017

INSTANT D’ESPILLS

Imatge presa de la xarxa






INSTANT D’ESPILLS




En les cicatrius que ens va deixant el temps, no hi ha cap pòlissa,
sinó una veu arraïmada i aombrada, mutilada en els seus ecos.
Tota l’arna que traspuen els espills té aqueixa lenta secor de rajoles.
Tot el puny de vocals de l’alé és un calambur anisat de finestres,
o un bocí de foc que s’acreix amb el vent.
De vegades és sord el fred que s’acosta als porus, estret com el parauleig
del país, dubtós com els cementiris a prop del veïnat.
Les palpebres buiden la pal·lidesa de les aromes properes al món de l’abisme.
No m’imagine uns altres espills més que aquesta foscor devota de les espines.
L’alegria també suscita gotasses com els teulats tallats per l’hivern.
Les begònies tenen la seua pròpia perspectiva, quelcom de semblant passa 
                                                                                        amb les braguetes,
amb l’escopidora dels números,
amb els asils sobrecarregats de la respiració,
amb l’avui, ací, adormit dels esquelets i el zoològic del trassumpte.
En els polls de les darreries, un obri la morfologia dels sobrenoms,
i aqueix mocador on batejàrem la salmorra.
La història retruny d’encensers sords i acòlits, de cistells amb aranyes
on es bateja cada aguait de futur. Floreix l’acomodament,
o aqueix moment cèlebre de rapinya i artificis libidinals i aqueixes ganes 
                                                                                                             de mossegar
la carn fins a l’arribada de l’inevitable: el vol fos, la mosca mastegada.
S’escolta el coixí i el silenci, tot seguit, com un soterrar.
Queda dit, llavors, on és que se sent l’última llàgrima.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ






INSTANTE DE ESPEJOS




En las cicatrices que nos va dejando el tiempo, no existe póliza alguna,
 sino una voz arracimada y ensombrecida, mutilada en sus ecos.
 Toda la polilla que destilan los espejos, tiene esa lenta sequedad de baldosas.
 Todo el puño de vocales del aliento, es un calambur anisado de ventanas,
 o un pedazo de fuego que arrecia con el viento.
 A veces es sordo el frío que se arrima a los poros, estrecho como el palabreo
 del país, dudoso como los cementerios aledaños al vecindario.
 Los párpados vacían la palidez de los aromas cercanos al mundo del abismo.
 No me imagino otros espejos a esta oscuridad devota de las espinas.
 La alegría también suscita goterones como los techos sajados por el invierno.
 Las begonias tienen su propia perspectiva, algo así pasa con las braguetas,
 con la escupidera de los números,
 con los asilos sobrecargados de la respiración,
 con el hoy, aquí, adormecido de los esqueletos y el zoológico del trasunto.
 En los piojos de las postrimerías, uno abre la morfología de los sobrenombres,
 y ese pañuelo donde bautizamos la salmuera.
 La historia retumba de incensarios sordos y acólitos, de guacales con arañas
 donde se bautiza cada atisbo de futuro. Florece el acomodo,
 o ese momento célebre de rapiña y artificios libidinales y esa ganas de morder
 la carne hasta llegar a lo inevitable: el vuelo derretido, la mosca masticada.
 Uno escucha a la almohada y al silencio, después, como un entierro.
 Queda dicho, entonces, en dónde es que se siente la última lágrima.
Barataria, 2016

viernes, 6 de enero de 2017

SET INFINITA

Imagen cogida de la red




SET INFINITA



A Grace B. Castro H.




Amb seguretat en alguns braços trobarem l’eternitat fins que la dolçor tinga sentit en el riu estés del nostre pit. Entre el deliri i el tapís, dringa inconfusible la brisa. De vegades la infinita set cega, tot i que exorcitzem  l’immens fred que desperta en l’alba quasibé com un extermini. Somni en tots els deserts delators de les dunes, en la nit disfressada de càrcer, en els lloguers interminables de la història. De tanta set o somnis, un es volguera penjar d’una letrina o mossegar un bacinet si fos possible. (No sempre he d’estar  pendent de la pulcritud de les paraules; no sé on juga a cegues l’obediència; no tinc idea de les finestres destrossades pel fàstic, o per l’esclafit del cinisme, tan comú en el nostre temps. De vegades vull renunciar a les possibilitats que m’ofereix el mut contagi de la rosa, i fer que el seu olor dolent no siga respirable.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



INFINITA SED



A Grace B. Castro H.




De seguro en algunos brazos encontraremos la eternidad hasta que la dulzura tenga sentido en el río tendido de nuestro pecho. Entre el delirio y el tapiz, tintinea inconfundible la brisa. A veces la infinita sed ciega, aunque exorcicemos el inmenso frío que despierta en el alba casi como un exterminio. Sueño en todos los desiertos delatores de las dunas, en la noche disfrazada de cárcel, en los alquileres interminables de la historia. De tanta sed o sueños, uno se quisiera colgar de un retrete o morder una bacinica en lo posible. (No siempre tengo que estar al pendiente de la pulcritud de las palabras; no sé dónde juega a ciegas la obediencia; no tengo ni idea de las ventanas destrozadas por el hastío, o por el estallido del cinismo, tan común en nuestro tiempo. A veces quiero renunciar a las posibilidades que me ofrece el mudo contagio de la rosa, y hacer que su doliente olor no sea respirable.)