domingo, 15 de mayo de 2016

CLAR FOC

Imagen cogida de la red





CLAR FOC




Els meus ulls només volen guardar la terra sense mocadors en les ninetes. 
En la intensitat de la penombra sovintegen els plurals, i aquest món 
progressiu de la brutícia. Mons, al capdavall, negres i impurs.
Ronyat el cos fins a l’agonia dels ossos, acabe en el clar foc
d’aqueixa tribulació que no exclou els adverbis.
A estones penge les paraules de les forques de la flama el seu reiteratiu parpelleig, 
i el seu abrasador metall groc. La claredat canta en els cabells.
En el coll del cresol o dels ciris pose el meu ritme i pensaments.
El cos jutja fins a la gola, els fils que travessen la gota de semen
per tal d’avançar-se a les al·literacions del poema.
Just en l’arc del pètal, la llum és necessàriament habitable com l’íntima
tensió de la entranya en la seua possessa fantasia. 
Després d’aqueixa dualitat dialèctica, no hi ha cap disjuntiva en la nit o el dia,
ni en la boca que mossega el dolor o el fred, ni en la set progressiva de la tomba.
A vegades les pors se’ns venen en clau. Ho sap l’aigua i els oblits.
Ho sap la paradoxa i la seua semàntica. La proximitat de la pell i el seu fil eriçat.
Exhausta és la nit que ens empenta el dia. Córrec entre cràters.
En la nit sóc subjecte per a descendir al país i mirar la claredat
des de la meua pròpia ceguesa, des de la no violència de la possibilidat: és impossible,
clar, aquest cavalcar en la fugacitat dels meus combats feixucs.
Si d’alguna cosa no m’oblide és de tota la terra inhabitable que té el meu país:
De tota aquesta set, clara o fosca, ensordida per la duresa del temps…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CLARO FUEGO




Mis ojos solo quieren guardar la tierra sin pañuelos en las pupilas. 
En la intensidad de la penumbra abundan los plurales, y ese mundo 
progresivo de la suciedad. Mundos, al cabo, negros e impuros.
Raído el cuerpo hasta la agonía de los huesos, desemboco en el claro fuego
de esa tribulación que no excluye a los adverbios.
A ratos cuelgo las palabras de los horcones de la flama y su reiterativo parpadeo, 
y su abrasador metal amarillo. La claridad canta en los cabellos.
En el cuello del candil o de los cirios pongo mi ritmo y pensamientos.
El cuerpo juzga hasta la garganta, los hilos que atraviesan la gota de semen
al punto de anticiparse a las aliteraciones del poema.
Justo en el arco del pétalo, la luz es necesariamente habitable como la íntima
tensión de la entraña en su posesa fantasía. 
Después de esa dualidad dialéctica, no hay disyuntiva en la noche o el día,
ni en la boca que muerde el dolor o el frío, ni en la sed progresiva de la tumba.
A veces los temores se nos vienen en clave. Lo sabe el agua y los olvidos.
Lo sabe la paradoja y su semántica. La cercanía de la piel y su filo erizo.
Exhausta es la noche que nos empuja al día. Corro entre cráteres.
En la noche soy sujeto para descender al país y mirar la claridad
desde mi propia ceguera, desde la no violencia de la posibilidad: es imposible,
claro, este cabalgar en la fugacidad de mis torpes combates.
Si de algo no me olvido es de toda la tierra inhabitable que tiene mi país:
De toda esa sed, clara u oscura, ensordecida por la dureza del tiempo…
Barataria, 2016