lunes, 17 de marzo de 2014

ROBA

Imagen cogida de la red




ROBA




Quanta roba ens sobra en aquest deliri dels cossos en la golfa?
Quanta nuesa ens falta per a il·luminar les rajoles d’un temps
que ja no ens pertany, d’una paret que es gastà amb el grafits
en els dies més aspres de les puntes de cigarrets?
Per cert, en l’amfiteatre del somni, el cactus reviu cert desert:
Cada riba del possible sempre ens retorna nostàlgies, aquella saba
violenta de la brisa, la pira incendiada en ple hivern.
(Sovint soscava el camí, un comboi d’aigües buscant el penya-segat;
dec pensar que l’avidesa té els seus propis dits de sucre primitiu.)

Al redoblament de la història, el decor estableix paraules febrils,
com si els colps de pit foren part del deliri. En el comú de l’errada,
sempre el cos vessa el seu recel.
Ja aprendrem a no tirar la roba bruta i a fer-ne promontori
de resquills: tu i jo, creixent en les espècies del teatre…

"Roba" d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ 





ROPA




¿Cuánta ropa nos sobra en este desvarío de los cuerpos en el desván?
¿Cuánta desnudez nos falta para alumbrar las baldosas de un tiempo
que ya no nos pertenece, de una pared que se gastó con el grafiti
en los días más ásperos de las colillas?
Por cierto, en el anfiteatro del sueño, el cactus revive cierto desierto:
Cada orilla de lo posible siempre nos devuelve nostalgias, aquella savia
violenta de la brisa, la pira incendiada en pleno invierno.
(A menudo socava al camino, un convoy de aguas buscando el acantilado;
debo pensar que la avidez tiene sus propios dedos de primitiva azúcar.)

Al redoble de la historia, el decoro establece palabras febriles,
como si los golpes de pecho fuesen parte del desvarío. En el común de la errata,
siempre el cuerpo vierte su recelo.
Ya aprenderemos a no tirar la ropa sucia y a hacer de ella promontorio
de esquirlas: vos y yo, creciendo en las especias del teatro…
Barataria, 14.III.2014