Imagen cogida del FB de Pere Bessó
ANOTACIONS PER A L’OBLIT
Deteste sentir cadàvers surant en les entranyes,
i que les termites
del temps esquincen l’asossec en trossets;
davall dels buits desplomats de la pols,
potser pagarà la pena
escriure-li una elegia a la foguera esmicolada,
destruïda en el seu pou d’explosió.
Dins
dels golfos els dies mosseguen l’arc de l’espill:
ens bada l’asfalt del designi,
ens violenta la intempèrie del nínxol,
la maia cicló que ens asfixia en la fam;
—ens movem entre arenes movedisses,
ens ha tocat viure enmig de la súplica
i tantes foscors girant al voltant de la matèria.
ens bada l’asfalt del designi,
ens violenta la intempèrie del nínxol,
la maia cicló que ens asfixia en la fam;
—ens movem entre arenes movedisses,
ens ha tocat viure enmig de la súplica
i tantes foscors girant al voltant de la matèria.
Tot
creix cap a l’enruna:
la llengua, l’oració, l’escapulari,
l’atri mossegant jocs inexplicables,
la plaça amb el turment
dels estratagemes i el xàfec d’ofertes sempiternes.
la llengua, l’oració, l’escapulari,
l’atri mossegant jocs inexplicables,
la plaça amb el turment
dels estratagemes i el xàfec d’ofertes sempiternes.
—Hem
deixat de ser,
per a no ser Ningú,
fundàrem mars i somnis de mutilació perenne,
d’enderrocs i funeral inexplicables;
i, encara que sobrevivim,
no deixem de ser espills arquejats
per a no ser Ningú,
fundàrem mars i somnis de mutilació perenne,
d’enderrocs i funeral inexplicables;
i, encara que sobrevivim,
no deixem de ser espills arquejats
de
la mà freda de la mort,
—no deixem de transpirar
els despropòsits del crit,
la destral menyspreable de l’asfíxia,
les paraules àrides, incapaces de l’empar.
—no deixem de transpirar
els despropòsits del crit,
la destral menyspreable de l’asfíxia,
les paraules àrides, incapaces de l’empar.
De
quina altra manera saltem l’arc d’aquests espills moribunds,
si ací consumim la malignitat en la fusta,
la consciència fangosa d’ansietats,
el tedi en els centímetres
d’un rellotge amb arna,
enderroc boca amunt del dol consuetudinari?
si ací consumim la malignitat en la fusta,
la consciència fangosa d’ansietats,
el tedi en els centímetres
d’un rellotge amb arna,
enderroc boca amunt del dol consuetudinari?
Hi
ha barricades per a contindre la pietat,
o és el simple eslògan,
el que ens alimentarà sempre,
el que ens consumeix amb els seus crits sords,
i ens pinta la paret d’epitafis?
o és el simple eslògan,
el que ens alimentarà sempre,
el que ens consumeix amb els seus crits sords,
i ens pinta la paret d’epitafis?
—Hem
emmudit l’arc del cel:
de sobte, el blanc i negre
ens representa com a fons del cinema mut,
com una cambra
amarga de cadàvers,
nàufrags sempre en el plural onatge,
parents i deutors irremeiables,
miques de la teranyina penjada del celler,
jardins impotents
consumits per la negligència.
de sobte, el blanc i negre
ens representa com a fons del cinema mut,
com una cambra
amarga de cadàvers,
nàufrags sempre en el plural onatge,
parents i deutors irremeiables,
miques de la teranyina penjada del celler,
jardins impotents
consumits per la negligència.
El
País és aquest dolor en els meus ulls,
la cendra indemne mossegant les sabates;
el País és aquest espill amb arcs
on el drama de l’hivern nega la consciència
fins a tallar-la,
per a convertir-la en acabant en tragèdia.
la cendra indemne mossegant les sabates;
el País és aquest espill amb arcs
on el drama de l’hivern nega la consciència
fins a tallar-la,
per a convertir-la en acabant en tragèdia.
—Nosaltres,
premonicions precàries
irrompent enmig del desastre,
servint d’esquer per a nodrir el subsòl
dels vells estratagemes de l’aquari.
irrompent enmig del desastre,
servint d’esquer per a nodrir el subsòl
dels vells estratagemes de l’aquari.
(Tu i jo, que sense
cobdícia, creguérem en el riure;
ara se’ns donen
racions diàries de desvetlament i sanglots
i litorals de dol anònim
i sotsobra i llits enderrocats per la llàgrima.)
ara se’ns donen
racions diàries de desvetlament i sanglots
i litorals de dol anònim
i sotsobra i llits enderrocats per la llàgrima.)
—Nosaltres
som, al capdavall,
supervivents del subsòl i imaginaris de resina atribolada,
supervivents del subsòl i imaginaris de resina atribolada,
còpia
de masturbacions apinyades,
cantons del xiscle de l’alba.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
cantons del xiscle de l’alba.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
ANOTACIONES PARA EL OLVIDO
Detesto sentir cadáveres flotando en las entrañas,
y que las termitas
del tiempo desgarren el sosiego en trocitos;
debajo de los huecos desplomados del polvo,
quizás valga la pena
escribirle una elegía a la hoguera hecha añicos,
destruida en su pozo de explosión.
Dentro
de los goznes los días muerden el arco del espejo:
nos quiebra el asfalto del designio,
nos violenta la intemperie del nicho,
la maya ciclón que nos asfixia en el hambre;
—nos movemos entre arenas movedizas,
nos ha tocado vivir en medio de la súplica
y tantas oscuridades girando alrededor de la materia.
nos quiebra el asfalto del designio,
nos violenta la intemperie del nicho,
la maya ciclón que nos asfixia en el hambre;
—nos movemos entre arenas movedizas,
nos ha tocado vivir en medio de la súplica
y tantas oscuridades girando alrededor de la materia.
Todo
crece hacia el escombro:
la lengua, la oración, el escapulario,
el atrio mordiendo juegos inexplicables,
la plaza con el tormento
de los estratagemas y el chaparrón de ofertas sempiternas.
—Hemos dejado de ser,
para ser Nadie,
fundamos mares y sueños de perenne mutilación,
de escombro y funeral inexplicables;
y, aunque sobrevivimos,
no dejamos de ser arqueados espejos
de la mano fría de la muerte,
—no dejamos de transpirar
los despropósitos del grito,
el hacha deleznable de la asfixia,
las palabras áridas, incapaces del amparo.
la lengua, la oración, el escapulario,
el atrio mordiendo juegos inexplicables,
la plaza con el tormento
de los estratagemas y el chaparrón de ofertas sempiternas.
—Hemos dejado de ser,
para ser Nadie,
fundamos mares y sueños de perenne mutilación,
de escombro y funeral inexplicables;
y, aunque sobrevivimos,
no dejamos de ser arqueados espejos
de la mano fría de la muerte,
—no dejamos de transpirar
los despropósitos del grito,
el hacha deleznable de la asfixia,
las palabras áridas, incapaces del amparo.
¿De
qué otra manera saltamos el arco de estos espejos moribundos,
si aquí consumamos la malignidad en la madera,
la conciencia cenagosa de ansiedades,
el tedio en los centímetros
de un reloj con polilla,
escombro bocarriba del duelo consuetudinario?
si aquí consumamos la malignidad en la madera,
la conciencia cenagosa de ansiedades,
el tedio en los centímetros
de un reloj con polilla,
escombro bocarriba del duelo consuetudinario?
¿Hay
barricadas para contener la piedad,
o es el simple slogan,
el que nos alimentará siempre,
el que nos consume con sus gritos sordos,
y nos pinta la pared de epitafios?
o es el simple slogan,
el que nos alimentará siempre,
el que nos consume con sus gritos sordos,
y nos pinta la pared de epitafios?
—Hemos
vuelto mudo el arco iris:
de pronto, el blanco y negro
nos representa como fondo del cine mudo,
como una habitación
amarga de cadáveres,
náufragos siempre en el plural oleaje,
deudos y deudores irremediables,
añicos de la telaraña colgada del tabanco,
impotentes jardines
consumidos por la negligencia.
de pronto, el blanco y negro
nos representa como fondo del cine mudo,
como una habitación
amarga de cadáveres,
náufragos siempre en el plural oleaje,
deudos y deudores irremediables,
añicos de la telaraña colgada del tabanco,
impotentes jardines
consumidos por la negligencia.
El
País es este dolor en mis ojos,
la ceniza indemne mordiendo los zapatos;
el País es este espejo con arcos
donde el drama del invierno inunda la conciencia
hasta sajarla,
para luego convertirla en tragedia.
la ceniza indemne mordiendo los zapatos;
el País es este espejo con arcos
donde el drama del invierno inunda la conciencia
hasta sajarla,
para luego convertirla en tragedia.
—Nosotros,
precarias premoniciones
irrumpiendo en medio del desastre,
sirviendo de señuelo para alimentar el subsuelo
de los viejos estratagemas del acuario.
irrumpiendo en medio del desastre,
sirviendo de señuelo para alimentar el subsuelo
de los viejos estratagemas del acuario.
(Vos y yo, que sin
codicia, creímos en la risa;
ahora se nos dan
raciones diarias de desvelo y sollozos
y litorales de anónimo luto
y zozobra y lechos derruidos por la lágrima.)
ahora se nos dan
raciones diarias de desvelo y sollozos
y litorales de anónimo luto
y zozobra y lechos derruidos por la lágrima.)
—Nosotros
somos, a fin de cuentas,
sobrevivientes del subsuelo e imaginarios de atribulada
resina, copia de apiñadas masturbaciones,
esquinas del chillido del alba.
Barataria, 2013
Del libro “CUERVO IMPOSIBLE”, 2013(inédito).
sobrevivientes del subsuelo e imaginarios de atribulada
resina, copia de apiñadas masturbaciones,
esquinas del chillido del alba.
Barataria, 2013
Del libro “CUERVO IMPOSIBLE”, 2013(inédito).
© André Cruchaga