domingo, 21 de marzo de 2021

JA SABEM D’ESTRÈPITS I MORTALLES│ YA SABEMOS DE ESTRÉPITOS Y MORTAJAS

 

Imagen Pinterest



JA SABEM D’ESTRÈPITS I MORTALLES

  

 

No només dorm jo ací,

sinó també la sèrie sencera d’éssers

que em precediren.

Nichita Stănescu

 

  

Ja sabem dels esclats del foc a l’hora del dejuni secular.

En cada vena terrestre de les nostres frustracions, la curta vida

penjada de pals, estrèpits de pianos com esquerps tentacles

de relíquies ennegrides als braços.

En realitat ningú no dorm en un escalfallits de vímet fet amb penúria,

ennegrit pel tile de llenya congregada en la nostàlgia.

Abans també ens acompanyà un grapat de focs inadvertits,

un galló de polsos amb gust de terra, una eloquència d’enderrocs.

Tot és com un riu de llum inestroncable, de llum humana i profètica.

Tot es concentra en el monstre de les mossegades, en caminar

amb boques malmeses davant d’espills trencadissos,

en el dur treball de retallar la rosada que jau en arrels subterrànies.

En acabant parlem dels pretèrits triturats en l’alè:

l’aprenentatge no canvia quan es tracta de triturar vísceres

i veure el corc de molsa que creix en les temples.

Tan a prop de les flassades el vent bufa amb el seu beuratge de mortalles.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

YA SABEMOS DE ESTRÉPITOS Y MORTAJAS

  

 

No solo yo duermo aquí,

sino también la serie entera de seres

que me precedieron.

Nichita Stănescu

 

  

Ya sabemos de los estallidos del fuego a la hora del ayuno secular.

En cada vena terrestre de nuestras frustraciones, la corta vida

colgada de mástiles, estrépitos de pianos como adustos tentáculos

de reliquias ennegrecidas en los brazos.

En realidad nadie duerme en una tombilla de mimbre hecha con penuria,

ennegrecida por el tile de leña congregada en la nostalgia.

Antes también nos acompañó un puñado de fuegos inadvertidos,

un gajo de pulsos con sabor a tierra, una elocuencia de escombros.

Todo es como un río de luz irrestañable, de luz humana y profética.

Todo se concentra en el monstruo de las mordidas, en caminar

con bocas maltrechas frente a espejos quebradizos,

en el duro trabajo de cercenar el rocío que yace en raíces subterráneas.

Luego hablamos de los pretéritos triturados en el aliento:

el aprendizaje no cambia cuando se trata de triturar vísceras

y ver la carcoma de musgo que arrecia en las sienes.

Tan cerca de las cobijas el viento sopla con su brebaje de mortajas.

.

Del libro: Fuego de llaves invisibles, 2021

©André Cruchaga


FA MAL UN PORT SENSE GAVINES│ DUELE UN PUERTO SIN GAVIOTAS

 

Imagen Pinterest



FA MAL UN PORT SENSE GAVINES

  

 

Empuña el sol tocando y desparramando su cuerno de fuego,

y en los surcos maduros el pan estalla entre gaviotas y vasijas...

Pablo de Rokha

 

 

 Ens fa mal el solc del peix que es cola estrany per les finestres.

Ens fan mal tots els estris que arrosseguen llàgrimes i canelobres.

Ens fa mal la realitat sense ales en un port sense gavines, cisellada

a pur colp de dents amb el seu dens túnel de tempesta encriptada:

A cada estona empunyem trens per a dir adéus ofegats en cendra;

Algunes vegades, per a escampar el foc que encara resta

en les velles consignes de la passió, en l’amor deseixit d’una querella,

en un penyal de palpitacions inenarrables en l’esfera de l’ocàs.

A les boques separades del país, la roba de nostàlgia desfeta

per la pluja, per tots aquests poders decapitats del menjar del tall,

en atuells o lavatoris de desigs, en resines d’idolatries cegues.

De temps en temps empunyem esperances coagulades en pupil•les

de sorra, potser en forma de ferida, remor de forats que mai no

s’emplenen en el paradís perdut del bé.

Aquests dies pul•lulen més, els esclats del mal, els murs entestats

de la nit i la mendicitat arremolinada dels desigs.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

DUELE UN PUERTO SIN GAVIOTAS

 

  

Empuña el sol tocando y desparramando su cuerno de fuego,

y en los surcos maduros el pan estalla entre gaviotas y vasijas...

Pablo de Rokha

 

  

Nos duele el surco del pescado que se cuela extraño en las ventanas.

Nos duelen todos los utensilios que arrastran lágrimas y candelabros.

Nos duele la realidad sin alas en un puerto sin gaviotas, cincelada

a puro golpe de dientes con su denso túnel de tormenta encriptada:

A cada rato empuñamos trenes para decir adioses ahogados en ceniza;

algunas veces, para desparramar el fuego que aún queda

en la viejas consignas de la pasión, en el amor desasido de una querella,

en un peñasco de palpitaciones inenarrables en la esfera del ocaso.

En las bocas separadas del país, la ropa de nostalgia deshecha

por la lluvia, por todos esos poderes decapitados de la comida del filo,

en vasijas o lavatorios de deseos, en resinas de idolatrías ciegas.

De vez en cuanto empuñamos esperanzas coaguladas en pupilas

de arena, quizás en forma de herida, rumor de agujeros que nunca

se llenan en el paraíso perdido del bien.

En estos días pululan más, los destellos del mal, los muros empecinados

de la noche y la mendicidad arremolinada de los deseos.

.

Del libro: Fuego de llaves invisibles, 2021

©André Cruchaga


TOT RESULTA ESTRANY│ TODO RESULTA EXTRAÑO

 

Imagen Pinterest



TOT RESULTA ESTRANY

 

 

Una pupila cargadora de frutas

se adentra en lo que ve.

Rafael Cadenas

 

 

Cada cosa és el que l’ull veu en el seu estremiment de vertigen.

Sense més bravors l’aigua del riu que no cessa en la seua escomesa:

en el seu braçalet de pupil•la líquida, la set desdibuixada de l’esperança,

i la humanitat mossegada pels sorolls agònics de la son.

Sovint, de colp i volta, les llunyanies s’endinsen en la sang de l’ull

de l’últim dia en una llosa cosida de mortalles.

Al costat de l’ombra dels laments, els vestigis de cendra

de l’avenir, els braços salobres en les nostres boques defallides.

Tot sembla estrany al pany dels oblits: fa fred

i uns xiquets al llindar de la bogeria, en l’alba present de la ruïna.

En la tortura del foc, els murs que detenen la pressa de l’ocell;

sovint tota la roba apareix en el subsòl, submergida

en una boira de fúries, en els caus que juguen amb el vol.

Dins de les tasques d’una llàgrima, un somriure pot fer

la diferència: llevar-li la boirina agonitzant als espills que ens veuen.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

TODO RESULTA EXTRAÑO

 

 

Una pupila cargadora de frutas

se adentra en lo que ve.

Rafael Cadenas

 

 

Cada cosa es lo que el ojo ve en su estremecimiento de vértigo.

Sin más arrojos el gua del río que no cesa en su embestida:

en su brazalete de pupila líquida, la sed desdibujada de la esperanza,

y la humanidad mordida por los ruidos agónicos del sueño.

A menudo y de golpe, las lejanías se adentran en la sangre del ojo

del último día en una losa cosida de mortajas.

En el costado de la sombra de los lamentos, los vestigios de ceniza

del porvenir, los brazos salobres en nuestras bocas desfallecidas.

Todo parece extraño en la cerradura de los olvidos: hay frío

y unos niños en el umbral de la locura, en el alba presente de la ruina.

En la tortura del fuego, los muros que detienen la premura del pájaro;

a menudo toda la ropa aparece en el subsuelo, sumergida

en una niebla de furias, en la madrigueras que juegan con el vuelo.

Adentro de las labores de una lágrima, una sonrisa puede hacer

la diferencia: quitarle la neblina agonizante a los espejos que nos ven.

.

Del libro: Fuego de llaves invisibles, 2021

©André Cruchaga