lunes, 19 de abril de 2021

PRESERVACIÓ DEL CRIT NOMÉS│ PRESERVACIÓN DEL GRITO, SOLAMENTE

Imagen FB de Pere Bessó



PRESERVACIÓ DEL CRIT NOMÉS

 

 

Los mejores años de su vida

pasó como fogonero en el barco;

mantuvo el fuego, sobre el agua.

Nebojša Vasović

 

 

Damunt de les aigües de set de les espigues, les rampes de l’escuma

i els seus pals, els vaixells en la deshora de les temples.

A falta de port i claus, la deriva en aquest foc damunt del granit

dels dies de tempestats: en la fugida, aquest patíbul de vapors

a punt de bullir en la memòria dels minuts confusos de la sang

o de la respiració, de gavines degollades en la nit.

En realitat, davant del bullici de les ferides, res no pogué mantindre’s,

llevat de la marxa definitiva i la manca de serenitat per a l’ànima.

Hem passat del cel a espills agonitzants, a l’horitzó erm

en què caminem després de la fúria de la fam sense fruites, ni ocells.

Mentre callem ha transcorregut el temps de manera traïdorenca:

No sembla amor el sanglot sobre ruïnes, ni pau, la flor groga

del crepuscle en l’abandonament en què caigueren les nostres pupil•les.

L’únic que preservem és el crit sobre un monument a la pols.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

PRESERVACIÓN DEL GRITO, SOLAMENTE

 

 

Los mejores años de su vida

pasó como fogonero en el barco;

mantuvo el fuego, sobre el agua.

Nebojša Vasović

 

 

Sobre las aguas de sed de las espigas, los calambres de la espuma

y sus mástiles, los barcos en la deshora de las sienes.

A falta de puerto y llaves, la deriva en este fuego sobre el granito

de los días de tempestades: en la huida, ese patíbulo de vapores

a punto de hervir en la memoria de los minutos confusos de la sangre

o de la respiración, de gaviotas degolladas en la noche.

En realidad, ante el bullicio de las heridas, nada pudo mantenerse,

salvo la marcha definitiva y la falta de serenidad para el alma.

Hemos pasado del cielo a espejos agonizantes, al horizonte yermo

en el que caminamos tras la furia del hambre sin frutas, ni pájaros.

Mientras callamos ha transcurrido el tiempo de manera alevosa:

No parece amor el sollozo sobre ruinas, ni paz, la flor amarilla

del crepúsculo en el abandono en el que cayeron nuestras pupilas.

Lo único que preservamos es el grito sobre un monumento al polvo.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


 

TOT I RES NO FLUEIX│ TODO Y NADA FLUYE

 

Imagen FB de Pere Bessó



TOT I RES NO FLUEIX

 

 

Tots els desgels emergeixen de les còrnies, així com els rostres

clavats a la paret del somnambulisme, en el rèptil esponjós

de la respiració, en l’ombra de sang que penja dels dits.

Hi ha pantans en el patíbul d’ una saliva, en la resina de les vèrtebres

que deixen els incendis, en el somriure d’una pàgina que conté

somnis, en l’aigua de vegades inexplorada dels ulls.

Després de tot, tot i res no flueix. A les mans, la sang

escorxada de la por i els seus espills de voltes insomnes i l’abisme

hostil de la cremació dels ulls. L’espill de vençuda escuma.

Un transita pel terror dels cels i la boca.

Millor encara, un sucumbeix davant de les màscares de l’espant,

a les ungles de pedra dels malsons, a la gravetat de set enredada

en els sediments de la gola: en l’alambí del sanglot,

les arrels condemnades als cementiris, al cadàver fatu de les fletxes

i a aquest repòs del vol en parets de tova.

Renuncie al sediment de les lluernes i a l’eruga cega de la vigília,

enmig dels ulls que pergueren el color de la seducció.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït per PERE BESSÓ

.

 

TODO Y NADA FLUYE

 

 

Todos los deshielos emergen de las córneas, así como los rostros

clavados en la pared del sonambulismo, en el reptil esponjoso

de la respiración, en la sombra de sangre que cuelga de los dedos.

Hay pantanos en el patíbulo de un saliva, en la resina de las vértebras

que dejan los incendios, en la sonrisa de una página que contiene

sueños, en el agua a veces inexplorada de los ojos.

Después de todo, todo y nada fluye. En las manos, la sangre

desollada del miedo y sus espejos de bóvedas insomnes y el abismo

hostil de la cremación de los ojos. El espejo de vencida espuma.

Uno transita sobre el terror de los cielos y la boca.

Mejor todavía, uno sucumbe ante las máscaras del espanto,

a las uñas de piedra de las pesadillas, a la gravedad de sed enredada

en los sedimentos de la garganta: en el alambique del llanto,

las raíces condenadas a los cementerios, al cadáver fatuo de las flechas

y a ese reposo del vuelo en paredes de adobe.

Renuncio al sedimento de las luciérnagas y a la oruga ciega de la vigilia,

en medio de los ojos que perdieron el color de la seducción.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga