DELS DIES FUGAÇOS

Imagen FB de Pere Bessó

DELS DIES FUGAÇOS

Del llibre de pedra dels dies fugaços, l’ona dels somnis de l’insòlit i la seua gepa del més enllà. Davant de la finestra invocada, els llampecs indissolubles de la memòria al costat de l’ull convuls dels imants en el seu encallador d’aigües estancades. Sempre ens desvisten les setmanes en una gota de rellotges peregrins; cremen a les fotografies afonades en l’escuma terrestre dels ganivets o en el colp de trepants que hem vist bategar al pit. Obrim les paraules del zel en un coll d’ulls desèrtics: i és clar, ja no hi ha ales per a fer una foguera d’arbres encantats.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

DE LOS DÍAS FUGACES

Del libro de piedra de los días fugaces, la ola de los sueños de lo insólito y su joroba del más allá. Frente a la ventana invocada, los relámpagos indisolubles de la memoria junto al ojo convulso de los imanes en su atolladero de aguas estancadas. Siempre nos desvisten las semanas en una gota de relojes peregrinos; arden las fotografías hundidas en la espuma terrestre de los cuchillos o en el golpe de taladros que hemos visto palpitar en el pecho. Abrimos las palabras del cielo en un cuello de ojos desérticos: y claro, ya no hay alas para hacer una fogata de árboles encantados.

.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga

PLURALITAT DEL DESVETLAMENT

Imagen FB de Pere Bessó

PLURALITAT DEL DESVETLAMENT

Als braços plurals del desvetlament, tota la immundícia que no acaben de cremar les ninetes. Un cresol sense llum mossega l’innombrable, una cançó de fèretres perfuma els vestigis del llindar, una rosa de pedra s’adhereix a la meua boca. (Crida el midó de les pol·lucions enmig del niu trencat dels cossos.) Cansat de tanta vigília em recolze entre les seues cuixes i deixe de banda l’alena del país. Deixe que l’alé em prodigue la seua flassada damunt de la gespa que capeja als meus porus. Cada batec inunda les meues mans d’humitat com un llibre només alterat per la pluja.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

PLURALIDAD DEL DESVELO

En los brazos plurales del desvelo, toda la inmundicia que no acaban de quemar las pupilas. Un candil sin luz muerde lo innumerable, una canción de féretros perfuma los vestigios del umbral, una rosa de piedra de adhiere a mi boca. (Grita el almidón de las poluciones en medio del nido roto de los cuerpos.) Cansado de tanta vigilia me recuesto entre sus muslos y dejo de lado la lezna del país. Dejo que el aliento me prodigue su cobija sobre el césped que cabecea en mis poros. Cada pálpito inunda mis manos de humedad como un libro solo alterado por la lluvia.

.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga