viernes, 23 de diciembre de 2016

TANTES VEGADES UN DIA

Imagen cogida de la red




TANTES VEGADES UN DIA




Només la pell, o tot el calendari atapeït en el entrecejo.
Tot és el mateix treball confiat als sentits, al carrer, o al forcat,
o a la boca que mussita cada dia, mentre es pensa en el ponent.
Ja he perdut el compte de tots els vols a plena llum del dia, sense comptar,
els pedestals de tantes nits sordes,
que han esdevingut com a símbols dissidents del foc protocol·lari
de la foguera: un s’aferra a les ombres translúcides de la innocència.
Tantes vegades un que el temps assaona les ombres.
—mai no hi hagué sossec per a aquelles terribles fams: el mateix crit
arrencat a la boca, els paradisos expulsats de la memòria,
L’ebriesa immediata de les onomatopeies.
Sempre en l’ací, hi ha dies avesats i fins i tot laments quan arriba
la penúria, i devastats entredirs enmig de les paraules.
No hi ha cap misteri en aquest quadern balbucient de sal fosca;
L’infinit és només una tomba transitòria amb amargs ormeigs.
I, per bé que el setge parega una eternitat, el cert és que ens dissolem
en oblits, i en menudeses que després estrenyen el fàstic.
Tantes vegades un dia, i vós, sense drenar les ferides arrencades a l’alé.
Després de tantes converses, només m’afirme en el contrapés
dels límits. Tinc registre de totes les respiracions fora de l’abast.
Cap peu no és capaç de suportar un silenci prolongat.
Cap inclemència no és tan ferotge com aquesta inèrcia del temps…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduít en català per PERE BESSÓ




TANTAS VECES UN DÍA




Nada más la piel, o todo el calendario apretado en l'entrecella.
Todo es el mismo trabajo confiado a los sentidos, a la calle, o al arado,
o a la boca que musita cada día, mientras se piensa en el poniente.
Ya he perdido la cuenta de todos los vuelos a plena luz del día, sin contar,
los pedestales de tantas noches sordas,
que han acontecido como símbolos disidentes del fuego protocolario
de la hoguera: uno se aferra a las sombras traslucidas de la inocencia.
Tantas veces uno que el tiempo sazona las sombras.
—Nunca hubo sosiego para aquellas terribles hambres: el mismo grito 
arrancado a la boca, los paraísos expulsados de la memoria,
la embriaguez inmediata de las onomatopeyas.
Siempre en el aquí, hay días avezados y hasta lamentos cuando llega
la penuria, y devastados entredecires en medio de las palabras.
No hay misterio alguno en este cuaderno balbuciente de oscura sal;
El infinito es sólo una tumba transitoria con amargos aperos.
Y aunque el asedio parezca una eternidad, lo cierto es que nos disolvemos
en olvidos, y en menudencias que luego aprietan el hastío.
Tantas veces un día, y vos, sin drenar las heridas arrancadas al aliento.
Después de tantas conversaciones, sólo me afirmo en el contrapeso
de los límites. Tengo registro de todas las respiraciones a trasmano.
Ningún pie es capaz de soportar un silencio prolongado.
Ninguna inclemencia es tan feroz como esta inercia del tiempo…
Barataria, 2016