domingo, 22 de abril de 2018

FOC DEVORAT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





FOC DEVORAT




Enmig de tantes escales hi ha unes que condueixen al pantà. (De vegades se sap per les trampes dels esglaons.)

Un creu que tot deliri és despulla: en la humitat de la terra, tants noms com l’esperança que ens obliga a pensar-nos, després d’algun monòleg pertorbador.

(Mai no em fou fàcil oblidar el teu rostre, ni allunyar-me d’aquesta llum cremada del llindar; per si de cas, ací guarde l’ombra bategant de la ruda i la seua marea verda.)

Un arriba a la cendra després de tant foc.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




FUEGO DEVORADO




Entre tantas escaleras hay unas que conducen al pantano. (A veces se sabe por las trampas de los peldaños.)

Uno cree que todo delirio es despojo: en la humedad de la tierra, tantos nombres como la esperanza que nos obliga a pensarnos, después de algún monólogo perturbador.

(Nunca me fue fácil olvidar tu rostro, ni apartarme de esa luz quemada del umbral; por si acaso, ahí guardo la sombra palpitante de la ruda y su verde marea.)

Uno llega a la ceniza después de tanto fuego.


De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

AVIDESA

Imagen Pinterest





AVIDESA




Només vull escriure l’olor del teu cos i desamarrar els silencis i cremar en el càntir de pellde la sequera.

(Baten en el vell marí les seues glòries passades, la lliçó silenciosa de les esferes, la presó del dubte i la seua tortura.)

Res més generós que pensar en els penya-segats de l’etern. O en la dolçor de la teua ombra mancant de caducitat.

—Després oblidaré les paraules i els somnis, la lluna i el seu repertori infatigable, la pobresa i les seues fams.

(Tota la terra s’obri als meus ulls: ací, cos a cos, sense mesura, la brasa de memòria damunt de la falda, la desmesura i la seua destrucció.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



AVIDEZ




Sólo quiero escribir el olor de tu cuerpo y desamarrar los silencios y arder en el cántaro de piel de la sequía.

(Pulsan en el viejo marino sus glorias pasadas, la lección silenciosa de las esferas, la cárcel de la duda y su tortura.)

Nada más generoso que pensar en los acantilados de lo eterno. O en la dulzura de tu sombra que carece de caducidad.

—Luego olvidaré las palabras y los sueños, la luna y su infatigable repertorio, la pobreza y sus hambres.

(Toda la tierra se abre a mis ojos: ahí, cuerpo a cuerpo, sin medida, la brasa de memoria sobre el regazo, la desmesura y su destrucción.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga