jueves, 2 de marzo de 2017

SILENCI ABISSAL

Pere Bessó





SILENCI ABISSAL


A Pere Bessó




I en el silenci abissal de les ombres la paraula sola buida d’armaris de paret com el dol que es porta sempre en els dits de la tristesa —en l’estany ferit de la nit el penya-segat impossible d’esbufecs aqueixa identitat definitiva de l’alé. Què m'hi resta quan totes les branques han gitat les seues fulles? petit el pols orfe de rellotges apagats els trens sense els seus mercadejars de costum és així sempre en el tou de llum que m’hi resta omplint-me de totes les nits recordades o recomposant tants noms cancel·lats

A vegades ofega la gola la demasia de la memòria aqueix desdoblar el cor cremat de tants desvariejaments

Mentre un acomoda els somnis a l’ineludible, venen de pressa les humitats cegues dels carrers i les mortales

La porta cega del llindar també dicta el seu propi silenci…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SILENCIO ABISAL


A Pere Bessó




Y en el silencio abisal de las sombras la palabra sola vacía de alacenas como el luto que se lleva siempre en los dedos de la tristeza —en el estanque herido de la noche el acantilado imposible de resuellos esa identidad definitiva del aliento ¿Qué me queda cuando las ramas todas han botado sus hojas? pequeño el pulso huérfano de relojes apagados los trenes sin sus jaloneos habituales es así siempre en el hueco de luz que me queda allí llenándome de todas las noches recordadas o recomponiendo tantos nombres cancelados

A veces ahoga la garganta la demasía de la memoria ese desdoblar el corazón quemado de tantos desvaríos

Mientras uno acomoda los sueños a lo ineludible vienen de prisa las humedades ciegas de las calles y las mortajas

La puerta ciega del umbral también dicta su propio silencio…
Barataria, 2017