miércoles, 16 de mayo de 2018

DISCURS DEL PANTEIX

Imagen cogida del FB de Pere Bessó






DISCURS DEL PANTEIX 




És qüestió de lliscar la boca i enfonsar-la fins a fartar-se del trau infringit dels resquills de l’alenada.

(Sovint ens toca copular damunt de l’espina del suplici i acoblar els esbufecs a l’hivern, en aquest somni de mort ennasada del que ningú no ix il·lés.)

Encara l’ombra es faça nit en la memòria, un sagna irrestanyablement de genollons.

—Titil·la l’ànima en l’estany: el propi foc obri les seues branques.

I, després, fosa la demesia, vola l’aigua des del sòl.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





DISCURSO DEL JADEO




Es cuestión de deslizar la boca y hundirla hasta hartarse del ojal infringido de las esquirlas del resuello.

(A menudo nos toca copular sobre la espina del suplicio y acoplar los jadeos al invierno, a ese sueño de gangosa muerte en el que nadie sale ileso.)

Aunque la sombra se haga noche en la memoria, uno sangra irrestañablemente de rodillas.
—Titila el alma en el estanque: el propio fuego abre sus ramas.

Y luego, fundida la demasía, vuela el agua desde el suelo.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

ESTAT DE L’ESPERA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





ESTAT DE L’ESPERA




Crescuts d’ombres les enclotades de l’alé i aquesta espera sísmica que no duu enlloc.

De la corbata de l’infinit pengen totes les aigües enfosquides: la pell ha esdevingut un estany de molsa pútrida.

Per a morir d’ossos, només em falta envoltar-me del teu pit de sarcòfag, de la teua escuma d’èter o llampec negre.

Només és raonable perdre’m als carrers de la nit.

(I talar els campanars morts i les cançons que agitaren el rostre. I cremar el sanglot abans de fer-se indemne.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ESTADO DE LA ESPERA




Crecidos de sombras los socavones del aliento y esta sísmica espera que no lleva a ninguna parte.

De la corbata del infinito cuelgan todas las aguas oscurecidas: la piel se ha hecho un estanque de pútrido musgo.

Para morir de huesos, sólo me falta rodearme de tu pecho de sarcófago, de tu espuma de éter o relámpago negro.

Sólo es razonable perderme en las calles de la noche.

(Y talar los campanarios muertos y las canciones que agitaron el rostro. Y quemar el sollozo antes que se haga indemne.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga