martes, 25 de octubre de 2016

NECESSITAT DE LA NIT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó






NECESSITAT DE LA NIT




Als penyals de l’alé fa posta la nit. 
Adins, l’elixir de la foscor, les ninetes a cegues alterant les ombres 
i el sentit de les finestres: sempre és necessària la nit per a desaparèixer 
de tots els ulls. De tots els vaivens que criden l’inerme.
El seu altaveu silenciós m’amera de carrers no reconeguts.
Camine com ho fan molts quan han perdut per sempre la llum 
i no tenen bitllet de retorn. Camine com si fos un desconegut.
Ningú no pot espiar la història que contem, ni tergiversar el pes 
del costum, ni extraviar els titubeigs de la falsa austeritat. La nit ocupa tots
els camins a banda de qualsevol ocell mossegant la seua agonia.
Qualsevol es pot veure profund i remot.
Pot cremar la respiració sense que el vegen, posar-li l’ull als perfums;
Pot fer-li picotades al centcames de la saliva, a la complaença;
pot estroncar,
⎼⎼si ho vol ⎼⎼, la silueta del país, teixir abismes i desfer-los;
pot embolicar totes les paraules silencioses acostant-les al pit,
pot rentar l’inexpugnable mentre creixen les fondalades de l’horitzó.
Qualsevol pot engabiar-se a si mateix.
Pot despullar-se sense tindre a l’abast els antídots per guarir 
de les mossegades de formigues; 
pot com tants canviar d’identitat i fugir per a buscar uns altres repartiments.
La nit s’arrossega, estranya, silenciosa i desarmada…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ







NECESIDAD DE LA NOCHE




En los peñascos del aliento hace posta la noche. 
Adentro, el elixir de la oscuridad, las pupilas a ciegas alterando las sombras 
y el sentido de las ventanas: siempre es necesaria la noche para desaparecer 
de todos los ojos. De todos los vaivenes que vocean lo inerme.
Su altavoz silencioso me empapa de calles irreconocibles.
Camino como lo hacen muchos cuando han perdido para siempre la luz 
y no tienen boleto de regreso. Camino como si fuese un desconocido.
Nadie puede espiar la historia que contamos, ni tergiversar el peso 
de la costumbre, ni extraviar los titubeos de la falsa austeridad. La noche ocupa 
todos los caminos al margen de cualquier pájaro mordiendo su agonía.
Quienquiera puede verse profundo y remoto.
Puede quemar la respiración sin que lo vean, ponerle ojo a los sahumerios;
puede darle picotazos al ciempiés de la saliva, a la complacencia;
puede tronchar,
⎼⎼si quiere⎼⎼, la silueta del país, tejer abismos y deshacerlos;
puede envolver toda las palabras silenciosas arrimándoles al pecho,
puede lavar lo inexpugnable mientras arrecian las hondonadas del horizonte.
Quienquiera puede enjaularse a sí mismo.
Puede desnudarse sin tener al alcance los antídotos para curarse 
de las mordidas de hormigas; 
puede como tantos cambiar de identidad y huir para buscar otros repartos.
La noche se arrastra, extraña, silenciosa y desarmada…
Barataria, 2016