miércoles, 14 de febrero de 2018

LATITUDS DE LA PLUJA

Imagen Pinterest






LATITUDS DE LA PLUJA




Se endurecía la noche en tu garganta.
Espacio duro de tus senos…,
la inesperada sombra de tus piernas en las alas de los pájaros…
Efraín Huerta




L’ull insoluble,
petrificat en el tamboret marítim de les ones,
l’animal que sóc en el deliri de les ombres,
pupil·les de l’arrel arran de terra,
la memòria cremant de la tempesta,
paraigües surant al pit,
gira-sols de gel llepant els carrers,
aquest amor terrible de brases
en plens ocells de para-sols grocs,
a mercé d’aquests ulls
que miren agònics,
xiulen en el sucre sexual de les palpebres;
tu em parles amb els ulls interminables dels vaixells,
poses la fam en les teues mans
en el llindar del cresol on de penes
veig la parada de vendre, la carrera del mapamundi de l’aroma,
ulls misteriosos en l’efervescència del cos
que ens toca, ànsies de l’algoritme de les reincidències.
A aquesta fusió, es lliura ara la set,
els tentacles ferms de l’orgasme,
el registre del llençol en els porus,
el fum de l’aire real en el niu
on es nodreix la gola d’ofegaments.

Per a viure més en el castell de llum de les teues pupil·les,
l’espina dorsal de la llengua amb els seus redoblaments,
la porta en l’agrunsadora de les lluernes,
la nit sobre els muscles del pa
al nivell del vas de les sines on es beu l’aigua
cremant de les aixelles,
les ungles clavades en l’arpa del melic,
sense més respiració que el llampec en l’alé,
dins del pit els ecos febrils dels molins de vent,
la lluna ofegada en el sucre:
em dissemine en tot quan som,
i és tot, per descomptat,
el cos en els dominis del velam,
marcat per la fesomia dels espills,
la paraula en totes les paraules
de la fúria que mou porus i boca,
aquest nom teu girant en l’illa de l’iris,
ardent encanteri on la sang
travessa les xarxes llancívoles de les pestanyes,
aquesta realitat massa real del cos.

Ací tot i res.
(El foc líquid ens arrossega com una marea.)

La piràmide de l’atribut sobre la llança,
el combat de la fam al rusc del llampec,
la veu que toca el rierol del torrent
i suposa sentir melodies a la vora de la pedra
on l’au furta els somnis dels turmells,
el carrer robat de la felicitat,
damunt del cosset del que vola com una flama
d’objectes anticipats,
anells que precedeixen als porus hipnotizats:
flama i cos avançant en l’arbre
de la set a l’estiu de l’instint,
llàntia al final del calendari impossible d’oblidar,
amants animats que es reconeixen en l’aigua,
en la fruita fugaç de l’ona,
en l’aerosol de l’espectre de les fades,
en el ràfec petrificat
en el bosc amb els seus codis de pell diürna.

(En el lletreig de la nit el teu cos damunt de la gespa
dels meus braços ressuscitats, mentre l’imaginari
llaura fogueres a la vora del teu goig dolent.)

En la carrossa de les estrelles ens reconeixem,
ens veiem de parpella
a parpella i interroguem la mar,
sense abandonar el que significa
la foguera de la set,
el tumult de lliuraments en cada palpebreig del mapa.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




LATITUDES DE LA LLUVIA




Se endurecía la noche en tu garganta.
Espacio duro de tus senos…,
la inesperada sombra de tus piernas en las alas de los pájaros…
Efraín Huerta





El ojo insoluble,
petrificado en el taburete marítimo de las olas,
el animal que soy en el delirio de las sombras,
pupilas de la raíz al ras del suelo,
la memoria quemante de la tormenta,
paraguas flotando en el pecho,
girasoles de hielo lamiendo las calles,
este amor terrible de brasas
en plenos pájaros de sombrillas amarillas,
a merced de estos ojos
que miran agónicos,
silban en el azúcar sexual de los parpados;
vos me hablás con los ojos interminables de los barcos,
ponés el hambre en tus manos
en el umbral del candil donde apenas
veo el tabanco, la carrera del mapamundi del aroma,
misteriosos ojos en la efervescencia del cuerpo
que nos toca, ansias del algoritmo de las reincidencias.
A esta fusión, se entrega ahora la sed,
los tentáculos firmes del orgasmo,
el registro de la sábana en los poros,
el humo del aire real en el nido
donde se nutre la garganta de ahogos.

Para vivir más en el castillo de luz de tus pupilas,
la espina dorsal de la lengua con sus redobles,
la puerta en la mecedora de las luciérnagas,
la noche sobre los hombros del pan,
al nivel del vaso de los senos donde se bebe el agua
quemante de las axilas,
las uñas clavadas en el arpa del ombligo,
sin más respiración que el relámpago en el aliento,
dentro del pecho los ecos febriles de los molinos de viento,
la luna ahogada en el azúcar:
me disemino en todo cuando somos,
y es todo, por supuesto,
el cuerpo en los dominios del velamen,
marcado por la fisonomía de los espejos,
la palabra en todas las palabras
de la furia que mueve poros y boca,
este nombre tuyo girando en la isla del iris,
ardiente hechizo donde la sangre
atraviesa las atarrayas de las pestañas,
esta realidad demasiado real del cuerpo.

Aquí todo y nada.
(El fuego líquido nos arrastra como una marea.)


La pirámide del atributo sobre la lanza,
el combate del hambre en la colmena del relámpago,
la voz que toca el riachuelo del torrente
y supone oír melodías al borde de la piedra
donde el ave hurta los sueños de los tobillos,
la calle robada de la felicidad,
encima del corpiño que vuela como una llama
de anticipados objetos,
anillos que preceden a los poros hipnotizados:
flama y cuerpo avanzando en el árbol
de la sed al estío del instinto,
lámpara al fin del calendario imposible de olvidar,
amantes animados que se reconocen en el agua,
en la fruta fugaz de la ola,
en el aerosol del espectro de las hadas,
en el alero petrificado
en el bosque con sus códigos de piel diurna.

(En el deletreo de la noche tu cuerpo sobre el césped
de mis brazos resucitados, mientras el imaginario
labra fogatas al borde de tu doliente gozo.)

En la carroza de las estrellas nos reconocemos,
nos vemos de párpado
a párpado e interrogamos al mar,
sin abandonar lo que significa
la hoguera de la sed,
el tumulto de entregas en cada parpadeo del mapa.

Barataria, 2012
.Del libro “EN ALGÚN LUGAR INEXISTENTE”, 2011-12 (inédito)
© André Cruchaga