lunes, 23 de febrero de 2015

BRANQUES


Imagen cogida del FB de Pere Bessó




BRANQUES




Davant del sobresurt de l’ull damunt del pètal, mossega la branca del presagi.
Qui oblida aquests paratges oberts a l’alé? Qui fuig de la seua inquietud
marcida? Qui pinta o dibuixa el paratge infinit de la saliva aquests dies
d’hipnosi i tempesta?
De vegades hem d’esporgar el fons dels ulls o la memòria.
Hi ha vents que són la llum del temps.
Tota porta és lligada als terbolins gratuïts dels oracles.
Udola la distància i l’ombra depredadora de la insinuació i la mitjanit;
Al voltant, l’ermàs s’aferra als semàfors, —dies de sepultures evidents,
com aqueixa zona buida que s’aboca en la nit del sens fi.
El temps sempre ens ateny malgrat les distàncies. Creix l’assonància de la fulla
seca del vol; juguen els exorcismes una eternitat en l’ànima.
Mentre que la història es fa pols inexplicable, l’estella i la seua afanyada feina: 
l’horitzó que ens mossega, orb, d’abismes i porfídies.
En el joc de la tardor, flor i fulles, fendides per l’escletxa del granit.

 “Branques” [‘Ramas’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ






RAMAS




Ante el sobresalto del ojo sobre el pétalo, muerde la rama del presagio.
¿Quién olvida estos parajes abiertos al aliento? ¿Quién huye de su inquietud
marchita? ¿Quién pinta o dibuja el paraje infinito de la saliva en estos días
de hipnosis y tempestad?
A veces hay necesidad de podar el fondo de los ojos o la memoria.
Hay vientos que son la luz del tiempo.
Toda puerta está sujeta a los torbellinos gratuitos de los oráculos.
Aúlla la distancia y la sombra depredadora de la insinuación y la medianoche;
Alrededor, el páramo se aferra a los semáforos, —días de evidentes sepulturas,
como esa zona vacía que se escancia en la noche del sinfín.
El tiempo siempre nos alcanza por más distancias. Crece la asonancia de la hoja
seca del vuelo; juegan los exorcismos una eternidad en el alma.
Mientras la historia se hace polvo inexplicable, la astilla y su afanada faena: 
el horizonte que nos muerde, ciego, de abismos y porfías.
En el juego del otoño, flor y hojas, hendidas por la grieta del granito.
Barataria, 21.II.2015