domingo, 30 de septiembre de 2018

PRECARIETAT

Imagen FB de Pere Bessó






PRECARIETAT




Giren les ombres insòlites de les paraules damunt del el cos caigut del vertigen: sóc silenci en el concert de les precarietats. Ací no cap l’infinit sinó les culpes i la soledat que porga, encara que l’efímer siga acuitant. Entre les moltes realitats, la dissolució de la matèria, aquest trencaclosques que em recorda els reversos de cada instant. (Les hores són múltiples com la deriva d’aquest sense rumb ara de les abstraccions. Què inventem enmig de la sorra trencada, en la pell sempre deseixida de les escalinates? Som la cúpula circular en els cementiris.)

Tot ocorre en el discontinu de la remor o l’udol: galops furiosos que deserten dels litorals; l’ebriesa dels cossos és només un instant, sempre peixos derrotats en aigües cegues.

Cos i rostre, ací, abans d’intuir-se. Desmembrats els punts cardinals, l’infern ens fendeix amb els seus vestigis.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PRECARIEDAD




Giran las sombras insólitas de las palabras sobre el cuerpo caído del vértigo: soy silencio en el concierto de las precariedades. Aquí, no cabe el infinito sino las culpas y la soledad que purga, aunque lo efímero sea acuciante. Entre las tantas realidades, la disolución de la materia, este puzzle que me recuerda los reversos de cada instante. (Las horas son múltiples como la deriva de este sin rumbo ahora de los ensimismamientos. ¿Qué inventamos en medio de la arena rota, en la piel siempre desasida de las escalinatas? Somos el domo circular en los cementerios.)

Todo sucede en lo discontinuo del murmullo o el aullido: galopes furiosos que desertan de los litorales; la embriaguez de los cuerpos sólo es un instante, siempre peces derrotados en aguas ciegas.

Cuerpo y rostro, ahí, antes de intuirse. Desmembrados los puntos cardinales, el infierno nos hiende con sus vestigios.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

sábado, 29 de septiembre de 2018

DARRERE D’AQUESTA PORTA

Imagen FB de Pere Bessó





DARRERE D’AQUESTA PORTA




“Darrere d’aquesta porta” maduren els oblits i les diminutes formigues de les ombres. Ací, és míser el pa i mai no reverdeix. Sempre cec i a la deriva com els vents que es trenquen en la seua agonia, com la reixa de sal en l’abisme de la boca. (El temps no existeix, llevat dels ecos de l’absurd i la mort sana que es senyoreja de les ferides i, si de cas, també la fugacitat que ens fa incoherents.)

El Paradís és irrespirable en la finitud de l’estrany. Les paraules ens escindeixen amb el seus relatius il·limitats. Potser perquè el nostre cos només juga al desvari i, a aquest idioma d’ iniquitats on només té cabuda la perenne ferradura de l’erm.

Vull capir la fugida i el punt suspensiu de les mortalles. Aquesta llengua de túnel de la boira damunt dels ecos…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





DETRÁS DE ESTA PUERTA




“Detrás de esta puerta” maduran los olvidos y las diminutas hormigas de las sombras. Aquí, es mísero el pan y jamás reverdece. Siempre ciego y a la deriva como los vientos que se rompen en su agonía, como la reja de sal en el abismo de la boca. (El tiempo no existe, salvo los ecos del absurdo y la muerte sana que se posesiona de las heridas y, acaso, también la fugacidad que nos hace incoherentes.)

El Paraíso es irrespirable en la finitud de lo extraño. Las palabras nos escinden con sus ilimitados relativos. Acaso porque nuestro cuerpo sólo juega al desvarío y, a ese idioma de inequidades donde sólo tiene cabida la perenne herradura del páramo.

Quiero entender la huida y el punto suspensivo de las mortajas. Esa lengua de túnel de la niebla sobre los ecos…

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

viernes, 28 de septiembre de 2018

FUTILITAT

Imagen FB de Pere Bessó






FUTILITAT




Sent la teua veu en el tors del No-res, ací en la voluntat difunta de les ombres: esquincen les mans de set les hores ferotges del foc. Tanta severitat es torna implacable als ulls, idèntica a un còdol de sal en l’alé. (Entre les mans, un fangar de mocadors afona la pluja de les boques finides. Els crits inventats al tabal del pit.)

Fan mal els escalons del sospir i el mar de fulles circulars en els porus. Els espills s’obrin a la memòria dels funerals.

De tot, els ofecs suïcides de la cova i el silenci aturat en el badall de la porta. I aquesta pudor de mort, fix, en l’olfacte. I aquest verd burleta del rovell enmig de les meues mans.

Tot fou granit o mort prolongada: domesticats buits de la joia, crit de matolls cansats, sèquia de la iniquitat. (Respire i recorde com una ombra perseguida, immòbils els jardins cremats pel foc.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




FUTILIDAD




Oigo tu voz en el torso de la Nada, ahí en la voluntad difunta de las sombras: rasgan las manos de sed las horas feroces del fuego. Tanta severidad se vuelve implacable en los ojos, idéntica a un guijarro de sal en el aliento. (Entre las manos, un lodazal de pañuelos hunde la lluvia de las bocas fenecidas. Los gritos inventados en el atabal del pecho.)

Duelen los peldaños del suspiro y el mar de hojas circulares en los poros. Los espejos se abren a la memoria de los funerales.

De todo, los ahogos suicidas de la cueva y el silencio detenido en el bostezo de la puerta. Y este ijillo de muerto, fijo, en el olfato. Y este verde burlón del moho entre mis manos.

Todo fue granito o muerte prolongada: domesticados vacíos del alborozo, grito de matorrales cansados, acequia de la iniquidad. (Respiro y recuerdo como una sombra perseguida, inmóviles los jardines quemados por el fuego.)

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

PARADOXA

Imagen FB de Pere Bessó






PARADOXA




No sé en quina regió de la consciència habites, no sé d’on véns. Tampoc, el teu nom de pila, llevat de la nuesa en suspens com un angelet, ho recordes? Ets ací, a risc de ciutats mortes, onsevulga, la bogeria ens apedrega i bec del temps dessagnat. (Tan a prop dels porus i se sent el fred i els pensaments que foragiten paraules inassolibles. Quan sóc dins del pou, l’instant és cec i només s’intueix el món.)

Desconec la teua identitat i la sintaxi que ens destemporitza. Sé que és subjacent la gangrena en aquesta agonia de viure les obliquïtats del present. Amb tu, de sobte, es desplomen els litorals i transcorre, endins, el fracàs.

La vida és només l’ombra del conjur, aquest present delmat per l’efímer: manque ja de certeses.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PARADOJA




No sé en qué región de la conciencia habitas, no sé de dónde vienes. Tampoco, tu nombre bautismal, salvo la desnudez en suspenso como un vilano, ¿lo recuerdas? Estás aquí, a riesgo de ciudades muertas, dondequiera, la locura nos apedrea y bebo del tiempo desangrado. (Tan cerca de los poros y se siente el frío y los pensamientos que expulsan palabras inasibles. Cuando estoy dentro del pozo, el instante es ciego y sólo se intuye el mundo.)

Desconozco tu identidad y la sintaxis que nos destemporeiza. Sé que subyace la gangrena en esta agonía de vivir las oblicuidades del presente. Contigo, de repente, se desploman los litorales y transcurre, adentro, el fracaso.

La vida es sólo la sombra del conjuro, ese presente diezmado por lo efímero: carezco ya de certidumbres.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

lunes, 24 de septiembre de 2018

MEDITACIÓ

Imagen FB de Pere Bessó





MEDITACIÓ




Damunt de la meua pell, ja deslligades les mortalles i les ombres que omplin les temples: reassumesc el voltor del rellotge i la seua pantanosa amenaça. Res no resta quan el rovell rosega els ossos i la mendicitat dels dies ens persegueix més enllà de l’ombra de l’insomni. 

Ens amenaça la claror de l’absurd i sovint el bisturí de les tipografies, el raig d’aigua lleuger de la llum.

Recull ininterrompudament les despulles de l’espill i la nuesa trencada de la memòria: el vertigen té la fesomia de la fugacitat, el repertori, potser, de tot l’inexorable.

En el sens fi jau l’escòria d’aquella ciutat silenciosa de la infància, la nit sense hostes, ni testimonis.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




MEDITACIÓN




Sobre mi piel, ya desatadas las mortajas y las sombras que colman las sienes: reasumo el buitre del reloj y su pantanosa amenaza. Nada queda cuando la herrumbre roe los huesos y la mendicidad de los días nos persigue más allá de la sombra del insomnio. 

Nos amenaza el claror del absurdo y a menudo el bisturí de las tipografías, el chorro de agua, ligero de la luz.
Recojo ininterrumpidamente los despojos del espejo y la desnudez rota de la memoria: el vértigo tiene la fisonomía de la fugacidad, el repertorio, acaso, de todo lo inexorable.

En el sinfín yace la escoria de aquella ciudad silenciosa de la infancia, la noche sin huéspedes, ni testigos.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

domingo, 23 de septiembre de 2018

HOSTAL DEL TRÀFEC

Imagen FB de Pere Bessó






HOSTAL DEL TRÀFEC




Quan es fa de dia a l’hostal de la sang trafegue les meues penitències.
El sommi crema en la seua audàcia d’ocell,
crema l’agenda dels minuts en les meues temples:
els diversos episodis del cerç xiulen com un tren urgent.
—L’infinit, llavors, és en, obrint-se com l’esbufec
de les rodalies,
orgàsmicament com una ràfega de violes damunt del vímet.

Tot és torrent, com un riu d’aire que entra per la finestra
i que l’espill beu emmudit.

Ens dessagnem en l’anuència escampada de l’escuma.

(Ací els joguets i la gebrada, i la beateria íntima de la nit,
i l’inexorable del calendari espars.)

Vivim en el buit d’un viatge impossible, entre les anades
i vingudes de la cendra, entre granit i rostres de salmorra.

Fumegen les ferides escorxades de l’últim oblit.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



HOSTAL DEL TRASIEGO




Cuando amanece en el hostal de la sangre trasiego mis penitencias.
El sueño arde en su audacia de pájaro,
arde la agenda de los minutos en mis sienes:
los diversos episodios del cierzo silban como tren urgente.
—El infinito, entonces, está en vos, abriéndose como el resuello
de la cercanía,
orgásmicamente como una ráfaga de alhelíes sobre el mimbre.
Todo es torrente, tal río de aire que entra a través de la ventana
y que el espejo bebe enmudecido.

Nos desangramos en la anuencia esparcida de la espuma.

(Ahí los juguetes y la escarcha, y la beatería íntima de la noche,
y lo inexorable del calendario esparcido.)


Vivimos en la vaciedad de un viaje imposible, entre las idas
y regresos de la ceniza, entre granito y rostros de salmuera.

Humean las heridas desolladas del último olvido.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

CONVULSIÓ

Imagen FB de Pere Bessó





CONVULSIÓ




Cànter líquid sobre les primeres pulsions del dia. L’ocell de l’ull captaire en la boirina convulsa dels sostres deslligats del buit. Què recorde? —Potser, els paraigües impetuosos entre els braços i els sorolls del temps al tòrax. Dorms? —En la carn els tatuatges d’aquella llum que esborra l’alé. (En cada espill pertorbat, els vaixells i la roba arrugada del murmuri. Ja no hi ha carrers quan la nit torna, ni finestres del costat de les costelles: deixem de ser tren. Ja no existim.)

Però ningú no esborrarà el nascut. Així resta escrit, per cert, en la dringadissa dels hospicis, o en el granit de l’imminent.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





CONVULSIÓN




Cántaro líquido sobre las primeras pulsiones del día. El pájaro del ojo mendiga en la neblina convulsa de los techos desasidos del vacío. ¿Qué recuerdo? —Acaso, los paraguas impetuosos entre los brazos y los ruidos del tiempo en el tórax. ¿Duermes? —En la carne los tatuajes de aquella luz que borra el aliento. (En cada espejo perturbado, los barcos y la ropa arrugada del murmullo. Ya no hay calles cuando la noche regresa, ni ventanas del lado de las costillas: dejamos de ser tren. Ya no existimos.)

Pero nadie borrara lo nacido. Así está escrito, por cierto, en el tintineo de los hospicios, o en el granito de lo inminente.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

sábado, 22 de septiembre de 2018

DECADÈNCIA DEL DELIRI

Imagen FB de Pere Bessó





DECADÈNCIA DEL DELIRI




Ens fan mal les senderes sempre en fuita i els diversos esbossos dels paradísos falsos. És incert la son quan avancen els enfonsaments i campeja el pànic a la gola. El rellotge fa créixer els meus dubtes quan els trens només són un joc d’excessos damunt de rails líquids. És joc el real i les paròdies d’aquesta luxúria que despisten les paraules. No hi ha avantatge quan l’esperança es fixa amb engrut i el sexe es talla davant de finestres fosques.

—Et rius davant de l’ortografia de la infàmia, mentre el present és boca derruïda, impudícia barata, o simple indigestió a l’hora de la taula. De segur que ceguen les titlles en l’esquí dels fèretres, en el vernís bestial dels urinaris.

Ara ja no sé si és millor l’amnèsia que no aquesta mudesa excloent de l’eucaristia. Després de tot, estime la decadència dels cossos i l’avidesa somnàmbula que desferma el sobtat.

Poema d’ANDRE CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





DECADENCIA DEL DELIRIO




Nos duelen los senderos siempre en fuga y los diversos esbozos de los falsos paraísos. Es incierto el sueño cuando avanzan los desmoronamientos y campea el pánico en la garganta. El reloj acrecienta mis dudas cuando los trenes sólo son un juego de excesos sobre rieles líquidos. Es juego lo real y las parodias de esta lujuria que despistan las palabras. No hay ventaja cuando la esperanza se pega con engrudo y el sexo es sajado frente a ventanas oscuras.
—Te ríes ante la ortografía de la infamia, mientras el presente es derruida boca, impudicia barata, o simple indigestión a la hora de la mesa. Seguro que enceguecen las tildes en el esquí de los féretros, en el barniz bestial de los urinarios.

Ahora ya no sé si es mejor la amnesia, a esa mudez excluyente de la eucaristía. Después de todo, amo la decadencia de los cuerpos y la avidez sonámbula que desata lo súbito.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

jueves, 20 de septiembre de 2018

PASSATGER IMMÒBIL

Imagen FB de Pere Bessó





PASSATGER IMMÒBIL




Em sobreviuen els trens grocs de la brasa i el llum rovellat de la finestra, la gespa inacabable de la boira i aquella taula de l’espera quan entra la nit. (Així m’adone que passen els ocells per l’estació de fam dels meus ulls.)

De vegades és laberint la trinxera roja de les ovelles. Cada vegada que dorm creixen els vells crits de la cendra. L’hivern verd entre reflectors o aquestes ganes de no envellir davant d’un somriure. En la foscor cavalca la molsa sense cap armistici.

Lladruguen els gossos com el silenci verge del cel: si hi ha cap alteritat és la del mussol fondejat enmig de la negror.

No hi ha temps futur per als meus trens de fusta, ni peixos dolços amb el sabor del foc, ni aigües que renten l’oblit. Ací des de sempre mosseguen els mals de cap i aquest rastre, de vegades ronc de les teues cuixes. I aquests turons de cadàver baixant a la meua boca.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PASAJERO INMÓVIL




Me sobreviven los trenes amarillos de la brasa y la lámpara oxidada de la ventana, el césped inacabable de la niebla y aquella mesa de la espera cuando entra la noche. (Así me doy cuenta que pasan los pájaros sobre la estación de hambre de mis ojos.)

A veces es laberinto la trinchera roja de las ovejas. Cada vez que duermo crecen los viejos gritos de la ceniza. El invierno verde entre reflectores o estas ganas de no envejecer frente a una sonrisa. En lo oscuro cabalga el musgo sin ningún armisticio.

Aúllan los perros como el silencio virgen del cielo: si hay alguna otredad es la del búho fondeado en medio de la negrura.

No hay tiempo futuro para mis trenes de madera, ni peces dulces con el sabor del fuego, ni aguas que aclaren el olvido. Aquí desde siempre muerden los dolores de cabeza y ese rastro, a veces ronco de tus muslos. Y esas colinas de cadáver bajando a mi boca.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

AL·LEGORIA DE NÀUFRAGS

Imagen FB de Pere Bessó





AL·LEGORIA DE NÀUFRAGS




Als afores de les meues mans, un gos m’acaramulla dels seus lladrucs: és la nit la seua cega al·legoria de nàufrags. Són els pals que ordeixen en l’espill l’ansietat irrespirable del desolat. Potser el rostre ja s’ha acostumat al desmesurat? —La tinta es dissol com un celler tremolós entre totes les meues indigències.

Pertanyc a l’abisme de les deshores i a aquestes aigües que s’emboliquen en l’escuma: sempre l’esplendor em semblà fatu en la ferida. Tot sol descendeix el peix de la foscor amb les premonicions de la carn degollada. No hi ha portes líquides, excepte la vigília del caçador d’absències.

(Tot està escampat com les paraules gastades en les andanes. Encara que em refuse a la còpula amb les engrunes, la gàbia mai no deixa de ser mirall. És terrible la cacofonia de les clavegueres i la sintaxi dels bordells. De vegades em semblen insolubles al paladar totes les exhumacions.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ALEGORIA DE NÁUFRAGOS




En las afueras de mis manos, un perro me colma con sus aullidos: es la noche y su ciega alegoría de náufragos. Son los mástiles que urden en el espejo la ansiedad irrespirable de lo desolado. ¿Acaso el rostro ya se ha acostumbrado a lo desmedido? —La tinta se disuelve como una bodega temblorosa entre todas mis indigencias.

Pertenezco al abismo de las deshoras y a esas aguas que se enredan en la espuma: siempre el esplendor me pareció fatuo en la herida. A solas desciende el pez de la oscuridad con las premoniciones de la carne degollada. No hay puertas líquidas, salvo la vigilia del cazador de ausencias.

(Todo está derramado como las palabras gastadas en los andenes. Aunque me rehúso a la cópula con las migajas, la jaula jamás deja de ser espejismo. Es terrible la cacofonía de las cloacas y la sintaxis de los lupanares. A veces me parecen insolubles al paladar todas las exhumaciones.)

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

miércoles, 19 de septiembre de 2018

IMPURESES

Imagen FB de Pere Bessó






IMPURESES




Diré l’ull abocant-se als carrers, espesses burilles per a divagar la dissimulació de la pluja o el gel que fa a dins dels braços. És impossible un cresol cremant l’alé, el batec de la sang de vegades vegetal, el cor de vesprada com una branca tremolant en el darrer campanar. (Un pronuncia mesos grocs en l’arc insòlit dels ossos o en la mosca ostentosa del país. Bufa l’ombra de la nuesa com un somriure d’infància.)

—Ens ofeguem en la paròdia de l’ardiment. I en aquesta pal·lidesa de l’espill de les ombres: el balboteig mossega els beuratges d’aquella bèstia sebolida en l’alé.

Res no és més que el fragment de tinta avergonyit en l’eco de la foguera. (ja no hi ha bombolles, si de cas, els forats de la memòria.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




IMPUREZAS




Diré el ojo asomándose a las calles, espesas colillas para divagar el disimulo de la lluvia, o el hielo que hace adentro de los brazos. Es imposible un candil quemando el aliento, el latido de la sangre a veces vegetal, el corazón de tarde como una rama temblando en el último campanario. (Uno pronuncia meses amarillos en el arco insólito de los huesos o en la mosca ostentosa del país. Sopla la sombra de la desnudez como una sonrisa de infancia.)

—Nos ahogamos en la parodia del ardimiento. Y en esa palidez del espejo de las sombras: el balbuceo muerde los brebajes de aquella bestia sepultada en el aliento.

Nada es, sino el fragmento de tinta avergonzado en el eco de la hoguera. (Ya no hay burbujas, si acaso, los agujeros de la memoria.)

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

martes, 18 de septiembre de 2018

INTIMITAT DE LA GEBRADA

Imagen FB de Pere Bessó






INTIMITAT DE LA GEBRADA




Poc resta en l’os de les paraules, en el dipòsit amuntegat dels dies, en les aigües del xai d’una llàgrima, en la bandera ennegrida i mòrbida, en les matinades buides de les palpebres. (Fa igual, sempre, llegir les punxades de les noves dels diaris, fa igual el fetus sentenciat a mort de la llibertat: un viu divorciat, dessagnant-se, queixant-se sense interrupcions, en aquests temps circulars del sutge.)

Hem despertat enmig dels morts i escoltat el sermó de les transgressions: les paraules no diuen res en els discursos més enllà dels brunzirs vibrants de les aglomeracions.

—Vós defalliu esquinçada en la meua follia d’arbre dret. Ressuscitem mentre l’immund ens absorbeix i nega el suport, o la brasa proclama la seua humitat.

En acabant, ens riem del subterrani dels esbufecs: la fam sovint il·lumina el recòndit.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





INTIMIDAD DE LA ESCARCHA




Poco queda en el hueso de las palabras, en el depósito amontonado de los días, en las aguas del cordero de una lágrima, en la bandera ennegrecida y mórbida, en las madrugadas vacías de los párpados. (Da igual, siempre, leer las punzadas de las noticias de los periódicos, da igual el feto sentenciado a muerte de la libertad: uno vive divorciado, desangrándose, doliéndose sin interrupciones, en estos tiempos circulares del hollín.)

Hemos despertado entre los muertos y escuchado el sermón de las transgresiones: las palabras no dicen nada en los discursos más allá de los zumbidos vibrantes de las aglomeraciones.

—Vos desfallecés desgarrada en mi locura de árbol erguido. Resucitamos mientras lo inmundo nos absorbe e inunda el sostén, o la brasa, proclama su humedad.

Después, nos reímos de lo subterráneo de los resuellos: el hambre, a menudo ilumina lo recóndito.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

lunes, 17 de septiembre de 2018

ENTREVITS

Imagen FB de Pere Bessó





ENTREVITS




Al penya-segat dels semàfors, els tombs de llums enfonsats en l’asfalt, florides les paraules i els crepuscles, esborrats els ulls quan es desfà la sal. (La vida sempre és un joc de remolins i records, de carrers i de predicadors de pols, de velles consignes i lladres. Hi ha noms invisibles i peixos insepults maleint els engolidors.)

—La soledat és erràtica enmig de les talabarteries, les rugues sense restituir-se, els pecats rullats que mai no descansen.

És tard sempre per a trobar el meu nom miserable entre tantes andròmines. És inútil esvair-me en el petri o en la molsa.

(Per als ossos del rosegó sempre és necessària l’anestèsia.)

—Per a la son, em fa falta l’escapulari del teu cos i aquesta primera humitat del jardí. I aquest dringar del lliri damunt de la fusta urgent. 

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




ENTRESIJOS




En el acantilado de los semáforos, los tumbos de luces hundidos en el asfalto, mohosas las palabras y los crepúsculos, borrados los ojos cuando se deshace la sal. (La vida siempre es un juego de remolinos y recuerdos, de calles y de predicadores de polvo, de viejas consignas y ladrones. Hay nombres invisibles y peces insepultos maldiciendo los tragantes.)

—La soledad es errática en medio de las talabarterías, las arrugas sin restituirse, los pecados ensortijados que nunca descansan.

Es tarde siempre para encontrar mi nombre miserable entre tantos cachivaches. Es inútil desvanecerme en lo pétreo o en el musgo.

(Para los huesos del mendrugo siempre es necesaria la anestesia.)

—Para el sueño, me hace falta el escapulario de tu cuerpo y esa primera humedad del jardín. Y ese tintineo del lirio sobre la madera apremiante.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

DEIXATAMENT

Imagen FB de Pere Bessó





DEIXATAMENT




Sempre ens toca caminar damunt d’andanes efímeres,
potser per a reinventar-nos o acostar-nos cada dia a la providència.
Sempre anem buscant la saba del rosegó, sols,
en aquesta amnèsia de perennitat indesxifrable, simbolitzada
pel presagi de la foguera solar de les criptes.
De vegades acudim a les lluernes de l’esfinx, enmig de ventúries.
A contrallum dels esquinçalls de les flassades, les pulsions de l’ànima
com una ràfega de violes noctàmbules. (Mentre trenca l’alba,
dorm en el ràfec que propicia el fem.)
Després de tot, comence a obrir els ulls de l’ombra confident.
Cave en la plaga de la fossa el salobre del no-res,
els devetlats epitafis del buf i els forats de la esperança.
En aquesta terra, terra cega, són quadrats els ocells;
les paraules, crestes de la sang, espines sostingudes a la boca.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





DESLEIMIENTO




Siempre nos toca caminar sobre andenes efímeros,
quizás para reinventarnos o arrimarnos cada día a la providencia.
Siempre andamos buscando la savia del mendrugo, solos,
en esta amnesia de perennidad indescifrable, simbolizada
por el presagio de la fogata solar de las criptas.
A veces acudimos a los tragaluces de la esfinge, entre ventarrones.
Al trasluz de los jirones de las cobijas, las pulsiones del alma
como una ráfaga de noctámbulos alhelíes. (Mientras amanece,
duermo en el alero que propicia el estiércol.)

Después de todo, empiezo a abrir los ojos de la sombra confidente.
Cavo en la llaga de la fosa lo salobre de la nada,
los develados epitafios del soplo y los agujeros de la esperanza.
En esta tierra, tierra ciega, son cuadrados los pájaros;
las palabras, crestas de la sangre, espinas sostenidas en la boca.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga