miércoles, 30 de noviembre de 2016

CONTINUÏTAT DEL DUBTE

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





CONTINUÏTAT DEL DUBTE




Hi ha camins on creix l’ull del cerç? Arriba a nosaltres la diafanitat
després de tanta espera? Sempre és el mateix: els promontoris de fulles
sobre el camí, les llengües d’aigües despenjant-se de les estàtues.
Sempre la pluja caient sobre els cistells oberts del temps, cobrint
les estretes voravies de les engrunes, l’alé de pedra de les campanes.
Res no ens sorprén, encara que rebote en les voravies la saliva,
els olors rebels,
potser la tremolor perpendicular del parpelleig, els estrèpits de l’olfacte.
Fugim tots els dies dels retrunys de les ombres esberlades,
li fingim al país, no obstant, una respiració sana.
Les paraules tenen aqueix mateix tast insuls de la dolçor.
S’endinsa el xiprer en la gola, el món servil amb forts tragins.
I així seguim nit i dia en la dura ignorància dels gestos més malèvols.
Els xiprers ens repeteixen el destí de l’ocote.
 No defalleix aquest adoctrinament de la cendra i els seus cansaments aguissats.
Cadascú espera en la finestra com el dictamen d’una condemna.
Cap a on vivim la vida escindida d’espills?
 Entre els ofecs, ningú no busca les seues entranyes perdudes, els silencis muts
dels pensaments, totes les agonies conjurades i la impotència.
—mai no sabí, si reixires a subvertir els matolls assedegats de l’escuma,
 o si, continues essent la plantació sense respirar del present.
 (El país només allarga els seus tentacles de por, i els seus monts de pietat.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



CONTINUIDAD DE LA DUDA




¿Hay caminos donde crece el ojo del cierzo? ¿Llega a nosotros la diafanidad
 después de tanta espera? Siempre es lo mismo: los promontorios de hojas
 sobre el camino, las lenguas de aguas descolgándose de las estatuas.
 Siempre la lluvia cayendo sobre los canastos abiertos del tiempo, cubriendo
 las angostas aceras de las migajas, el aliento de piedra de las campanas.
 Nada nos sorprende aunque rebote en las aceras la saliva,
 los olores rebeldes,
 quizá el temblor perpendicular del parpadeo, los estruendos del olfato.
 Huimos todos los días de los retumbos de las sombras resquebrajadas,
 le fingimos al país, no obstante, una respiración sana.
 Las palabras tienen ese mismo sabor desabrido de la dulzura.
 Se adentra el ciprés en la garganta, el mundo servil con fuertes trajines.
 Y así seguimos noche y día en la dura ignorancia de los ademanes más aviesos.
 Los cipreses nos repiten el destino del ocote.
 No desfallece este adoctrinamiento de la ceniza y sus cansancios azuzados.
 Cada quien espera en la ventana como el dictamen de una condena.
 ¿Hacia dónde vivimos la vida escindida de espejos?
 Entre los ahogos, nadie busca sus entrañas perdidas, los silencios mudos
 de los pensamientos, todas las agonías conjuradas y la impotencia.
—Nunca supe, si vos, lograste subvertir los matorrales sedientos de la espuma,
 o si, seguís siendo la plantación sin respirar del presente.
 (El país, únicamente, alarga sus tentáculos de miedo, y sus montepíos.)
 Barataria, 2016

lunes, 28 de noviembre de 2016

DARRERS FULLATGES

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




DARRERS FULLATGES



Van els darrers fullatges de l’alé com cresols trencats: adins, 
la veu inconeguda entre les branques de la foscor.
Sempre és estrany remugar en l’última fila del nus orb de les duelles.
(Tota la crueltat se’ns acosta als ulls, l’ànim tallat del camí fet,
fins i tot la voluntat feta ganyota i la seua
postura mosquejada.
Un resta estupefacte davant de l’al·luvió dels ensopegaments i la seua càries de llot.
El riure estira la seua carn fins al pregon orifici del defalliment.
De vegades, només vull tornar a l’alienació dels meus braços, a les clares ales
de l’orgasme, al pou de sol del melic,
a l’horitzó de llunes dels teus encaixos, a aqueixa nineta negra on penetra el foc.
El conjur és immens en aqueixa pedra. Allà fluctua el braceig plenipotenciari
dels peixos, i s’accentuen els genolls, durs de l’alé.
En certa manera, la memòria arria tots els pensaments i les volences
i fins i tot les pluges lleus de la mímica.
En l’ull cansat, llargues gotes de tristor com una harmònica desafinada.
S’amunteguen les paraules trencades i els remordiments, la cendra nua,
l’espai dels porus i totes les vísceres bullents de la intempèrie.
Res no pot sojornar en la boca, ni la marxa, ni el camí, ni la geografia
de tot el que ens ha tocat: només se sent l’eco inefable de les ales.)
Quant resta, després de tot, de la infància, de les pèrdues i convulsions?
Tremola el cos quan és sotjat pel corc damunt de  la terra.

Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




FOLLAJES POSTREROS




Van los follajes postreros del aliento como rotos candiles: adentro, 
la voz irreconocible entre las ramas de la oscuridad.
Siempre es extraño rumiar en la última fila del nudo ciego de las mochetas.
(Toda la crueldad se nos arrima a los ojos, el ánimo sajado de lo andado,
aun la voluntad convertida en mueca y su postura mosqueada.
Uno queda estupefacto ante el aluvión de los tropezones y su caries de cieno.
La risa estira su carne hasta el hondo orificio del desfallecimiento.
A veces, sólo quiero regresar al enajenamiento de mis brazos, a las claras alas
del orgasmo, al pozo de sol del ombligo,
al horizonte de lunas de tus encajes, a esa pupila negra donde penetra el fuego.
El conjuro es inmenso en esa piedra. Allí fluctúa el braceo plenipotenciario
de los peces, y se acentúan las rodillas, duras del aliento.
En cierto modo, la memoria arrea todos los pensamientos y las querencias
y hasta las lluvias leves de la mímica.
En el ojo fatigado, largas gotas de tristeza como una armónica desafinada.
Se agolpan las palabras rotas y los remordimientos, la ceniza desnuda
el espacio de los poros y todas las vísceras hirvientes de la intemperie.
Nada puede postergarse en la boca, ni la marcha, ni el camino, ni la geografía
de cuanto nos ha tocado: solo se oye el eco inefable de las alas.)
¿Cuánto queda, después de todo, de la infancia, de los extravíos y convulsiones?
Tiembla el cuerpo cuando es acechado por la carcoma, encima la tierra.

viernes, 25 de noviembre de 2016

DUR PONENT

Imagen cogida de la red





DUR PONENT




Si fos necessari he de posar la cara damunt de l’asfalt i ser fidel malgrat tot.
Hi ha cresols que només acorden amb l’ardor de la foscor.
El ponent, ara, resulta ser una finestra fora de context, nus violent.
Les ànsies dessagnen qualsevol estretor de l’asfíxia, el colp és dur
en la nuesa dels ulls, en el muntó de boques alleugerint-se,
les anatomies de les papades i els barrets.
Davant del ponent, els horrors vernacles del tall, la terra detinguda
en la seua lluna fosca, les paraules rendides com asfalt en la boca.
Un porta sobre les espatlles un embalum de vents.
Cap a l’espill, les burilles de la respiració com parents adormits.
De segur correspon a la zoologia aquesta excelsitud d’esperits.
A voltes toca beure l’aigua del gust de les llàgrimes i cremar els mesos 
per a reduir els perills, agafar amb  pinces els sospirs, alçar el dit índex 
només si s’escau, fer una altra estàtua o farcell en el sòl de la pàtria.
(Les coses són així. Sovint és necessari reinventar els personatges
o pròcers, posar nous estreps a la albarda, col·locar flors a les autòpsies,
o, en tot cas, fer-li una autopista als amfiteatres nacionals.)
Algú segur que voldrà invocar Diògenes per abrasar tantes ombres foses, 
(tot intent de vulgaritat pot ser apocalíptic), per això,
a la barbàrie i als seus botxins, se’ls ha de lliurar condecoracions.
El món és més humà quan s’hi contempla el vol de vilans…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



DURO PONIENTE




Si fuese necesario debo colocar mi cara sobre el asfalto y ser fiel pese a todo.
Hay candiles que solo transan con el ardor de lo oscuro.
El poniente, ahora, resulta ser una ventana fuera de contexto, violento nudo.
Las ansias desangran cualquier estrechez de la asfixia, el golpe es duro
en la desnudez de los ojos, en el montón de bocas aligerándose,
a la sorda impudicia de quienes cabildean sin rectificar los sueños y la muerte,
las anatomías de las papadas y los sombreros.
De cara al poniente, los horrores vernáculos del filo, la tierra detenida
en su luna oscura, las palabras rendidas como asfalto en la boca.
Uno lleva sobre los hombros un bulto de vientos.
Hacia el espejo, las colillas de la respiración como deudos adormecidos.
De seguro corresponde a la zoología esta excelsitud de espíritus.
A veces hay que beber el agua del sabor de las lágrimas y quemar los meses
 para reducir los peligros, coger con pinzas los suspiros, levantar el dedo índice 
solo si es necesario, hacer otra estatua o petate en el suelo de la patria.
(Las cosas son así. A menudo es necesario reinventar los personajes
o próceres, ponerle nuevos estribos a la albarda, colocarle flores a las autopsias,
o, en todo caso, hacerle una autopista a los anfiteatros nacionales.)
Alguien de seguro querrá invocar a Diógenes para abrasar tantas sombras derretidas, (todo intento de vulgaridad puede ser apocalíptico), por eso,
a la barbarie y a sus verdugos, hay que entregarles condecoraciones.
El mundo es más humano cuando se contempla allí, el vuelo de vilanos…
Barataria, 2016

jueves, 24 de noviembre de 2016

DIAFANITAT DISFRESSADA

Fotografía de André Cruchaga





DIAFANITAT DISFRESSADA




Allà, en l’al·lucinació que provoca la nostàlgia, la diafanitat disfressada
de cendra, els dits del calendari respirant les ferides.
El nostre alé contradiu les afonies aixafades pel desànim.
Oberts els gemecs, no queda cap instant mòbil de genolls,
ni tan sols l’olor a taules de les fusteries,
Ni tan sols les pestanyes cobertes de pols i teranyines.
Vista la biga del veí, ningú no sap com repedaçar la seua, redreçar
la blancor, rentar el somni dels carrers per a donar-los la diafanitat necessària.
És clar que en la comèdia, un es queda d’espectre.
Hi ha presències remotes com el recipient de l’esperança.
Sóc jo el que camina damunt de les antigues sequeres de l’entranya?
En aquest país sempre estic vivint el darrer alé.
(Duc anys juntant al laberint centaus, i gesticulant tossudament;
passa que dec caminar tots els dies a través d’estranyes marees de pixums,
entre aigües de foc provocades per la miopia. Dec cobrir de nit
les meues pors perquè no es vegen, pensar que són innocents les pàgines
dels diaris, gesticular tota la pudor del futur.
De llum, només els enderrocs dels panys, els anys que un mira després.
—I encara em preguntes per la diafanitat.
Dec caminar lluny, molt lluny d’ací. El temps també és pedra de cal·lígrafs.
Ésser ací, resignat al trenc d’alba, és una disfressa)…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




DIAFANIDAD DISFRAZADA




Allí, en la alucinación que provoca la nostalgia, la diafanidad disfrazada
de ceniza, los dedos del calendario respirando las heridas.
El aliento nuestro contradice las afonías machacadas por el desaliento.
Abiertos los quejidos, no queda un solo instante móvil de rodillas,
ni siquiera el olor a madera de las carpinterías,
ni siquiera las pestañas cubiertas de polvo y telarañas.
Vista la viga del vecino, nadie sabe cómo remendar la suya, enderezar
la blancura, lavar el sueño de las calles para darles la diafanidad necesaria.
Es claro que en la comedia, uno se queda de espectro.
Hay presencias remotas como el recipiente de la esperanza.
¿Soy yo el que camina sobre las antiguas sequedades de la entraña?
En este país siempre estoy viviendo el último aliento.
(Llevo años juntando el laberinto centavos, y gesticulando porfiadamente;
ocurre que debo caminar todos los días a través de extrañas mareas de meados,
entre aguas de fuego provocadas por la miopía. Debo cubrir de noche
mis miedos para que no se vean, pensar que son inocentes las páginas
de los periódicos, gesticular toda la hedentina del futuro.
De luz, solo los escombros de las cerraduras, los años que uno mira después.
—Y me preguntas todavía por la diafanidad.
Debo caminar lejos, muy lejos de aquí. El tiempo también es piedra de calígrafos.
Estar aquí, resignado a que amanezca, es un disfraz)…
Barataria, 2016

miércoles, 16 de noviembre de 2016

OMBRES INVERTEBRADES

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





OMBRES INVERTEBRADES




En l’ull de l’ombra tantes aigües invertebrades dels somnis.
⎼⎼Sempre em dieu que el temps és un joc inabastable a les mans.
I que en el gargot del llenguatge, hi  ha un raig creixent d’ombres,
boques atapeïdes d’espines,
lavatoris d’ulls abundosos, fulles amb trossets de cucs,
desbandades de cantons com el pols desbordat de la follia.
Totes les ombres, moribundes travessen inexplicablement el meu pit.
(No hi ha cap manera exacta de llevar les estridències als camallargs);
sempre sorprén el paisatge de l’èter,
i les andròmines per a la prosperitat dels monts de pietat i aquest costum verinós 
de les dents i aquest dur fruit de la tristesa en temps de fam.
⎼⎼Sempre em dieu que la pluja sobre la terra és desigual.
Tant com la ferida secular de la flor de les onze.
Tant com el rar paisatge de mel en uns mugrons núbils, tímids, verds.
(Jo et pense enmig de tots els esbarzerars secs: la rosa de la memòria
colpeja les parets de l’alé fins a desfer la inflamació del cos.)
Camine, sovint, les ombres com raïms sobre els meus muscles.
Per cert, en la soca del matí,
respiren els carrers de pols i tots els espais callosos de la por;
de la gota d’humitat, la pelussera verda dels pètals, el núvol dins
de la cistella secreta dels ulls, els vells olors de l’aire en els altars.
Jure que l’ombra de claredat trasbalsa totes les ratlles de la febre.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



SOMBRAS INVERTEBRADAS




En el ojo de la sombra las tantas aguas invertebradas de los sueños.
⎼⎼Siempre me decís que el tiempo es un juego inasible en las manos.
Y que en el garabateo del lenguaje, hay un chorro creciente de sombras,
bocas apretadas de espinas,
lavatorios de abundantes ojos, hojas con pedacitos de gusanos,
desbandadas de esquinas como el pulso desbordado de la locura.
Todas las sombras, moribundas, atraviesan inexplicablemente mi pecho.
(No hay una forma exacta para quitarle las estridencias a los zancudos);
siempre sorprende el paisaje del éter,
y los cachivaches para la prosperidad de los montepíos y esa costumbre venenosa 
de los dientes y ese duro fruto de la tristeza en tiempos de hambre.
⎼⎼Siempre me decís que la lluvia sobre la tierra es desigual.
Tanto como la herida secular de la flor de las once.
Tanto como el raro paisaje de miel en unos pezones núbiles, tímidos, verdes.
(Yo te pienso en medio de todos los chiriviscos: la rosa de la memoria
golpea las paredes del aliento hasta deshacer la hinchazón del cuerpo.)
Las sombras, a menudo, las ando como racimos sobre mis hombros.
Por cierto, en el troncón de la mañana,
respiran las calles de polvo y todos los espacios callosos del miedo;
de la gota de humedad, la pelambre tetelque de los pétalos, la nube dentro
del guacal secreto de los ojos, los viejos chunches del aire en los altares.
Juro que la sombra de claridad, trastorna todos los renglones de la fiebre.
Barataria, 2016

martes, 15 de noviembre de 2016

ESPILLS TRENCATS

Imagen cogida de la red





ESPILLS TRENCATS




Davant del cadàver de la finestra, els espills trencats de les paraules mutilades
pel vertigen i la complicitat de les monedes.
De sobte tot té l’olor de la quincalla de l’oblit i els vestits d’algun conte 
encantat i l’altar en què un pensa en els arcans.
Potser és molt més audaç l’avidesa de la soledat que un ocell de güishtes,
que una pulsació d’ombres, pors, que parets dures de morts?
Tots els espills monocords de les espelmes com una gota de salmorra
mossegant l’entrecella, o irrompent en la boirina dels ulls
amb tota la impunitat coneguda.
És simple, doncs. Es pot, ⎼⎼clar⎼⎼, caminar amb la roba de la consciència
entre les mans; apartar les agonies del carrer, sense que Déu se n’adone.
Davall del coixí hi ha sempre una veu que ens crida.
Un se sorprén, després de tot, en veure tanta misèria pul·lulant enmig
de la felicitat. Sorprén tanta animositat: polsen els absoluts amb un deix
d’eternitat; es repeteixen diàriament les runes i els discursos amb esmalt.
De tanta imatge sense trellat, els horitzons malèvols.
Cada espill és un carreró sense eixida.
El que aconsegueix eixir il·lés, ha esgarrapat erms en el seu propi alé.
Ja he vist que també el trenc d’alba s’emporta alguns jocs perversos.
Quan es vol trobar la veritat, només toca escoltar  el vent.
Algú haurà de pagar en acabant els plats trencats  de la història.
Mentre continua l’aguait, recull els cèntims de por de les voravies…





ESPEJOS ROTOS




Frente al cadáver de la ventana, los espejos rotos de las palabras mutiladas
por el vértigo y la complicidad de las monedas.
De repente todo tiene el olor de las baratijas del olvido y los trajes de algún 
cuento encantado y el altar donde uno piensa en los arcanos.
¿Acaso es mucho más audaz la avidez de la soledad a un pájaro de güishtes,
a una pulsación de sombras, miedos, a paredes duras de muertos?
Todos los espejos monocordes de los cirios como una gota de salmuera
mordiendo el entrecejo, o irrumpiendo en la neblina de los ojos
con toda la impunidad conocida.
Es simple, entonces. Se puede, ⎼⎼claro⎼⎼, caminar con la ropa de la conciencia
entre las manos; apartar las agonías de la calle, sin que Dios se dé cuenta.
Debajo de la almohada existe siempre una voz que lo llama a uno.
Uno se sorprende, después de todo, al ver tanta miseria pululando en medio
de la felicidad. Sorprende tanta animosidad: pulsan los absolutos con un dejo
de eternidad; se repiten día a día a los escombros y los discursos con esmalte.
De tanta imagen sin cordura, los horizontes aviesos.
Cada espejo es un callejón sin salida.
El que logra salir ileso, ha escarbado páramos en su propio aliento.
Ya he visto que también el amanecer trae consigo ciertos juegos perversos.
Cuando uno quiere encontrar la verdad, solo hay que escuchar al viento.
Alguien deberá, ⎼⎼después⎼⎼, de pagar por los platos rotos de la historia.
Mientras sigue el ojeo, recojo los centavos de miedo de las aceras…
Barataria, 2016


viernes, 11 de noviembre de 2016

ABSURDS INFINITS

Imagen cogida de la red




ABSURDS INFINITS




De què ens serveixen els itineraris amotinats en el buit? En quin absurd
d’infinits ens posa l’abstracció? ⎼⎼A vegades són difícils
les respostes al mig d’aqueix torrent de pors.
Un només vol canviar de metamorfosi i d’aquelles velles autòpsies del dubte.
⎼⎼Per ací, la fulla de la nit i el seu esguitó de mísera paret.
Pertot les disbauxes apocalíptiques es revisteixen de protesta: apleguen
a duel les ensopegades circulars de la història i la branqueta d’incens
damunt de la cortina de fum de l’ombra fosca de l’espill.
Sovint parlem dormits, embolicats en la gota de suor de les paraules.
En el fil dels ulls, l’argot de l’infinit i la seua estretor de culleres,
i el seu líquid sarcasme d’espiral.
Ací, ningú no discuteix els impossibles del país, és dir, la tendresa.
⎼⎼A mi em sembla que tantes infidències són perilloses: Qui es desdiu
a la velocitat del so de totes les seues malifetes? Els absoluts són absurds.
(Però algú prega tots els dies acompanyat de la seua feligresia;
d’altres descobreixen que és millor negar-se i perden la veu ça i lla.
L’infinit, per suposat, no pot polvoritzar tant de ganguerisme.
Allà els espills de l’aridesa, els esquinçalls de pell sobre el fons negre del camí,
els residus grisos de les monedes,
la memòria a comptegotes de la tristesa.
Després de tot, ja m’acostumí a la faula i al suspens i a callar.)




ABSURDOS INFINITOS




¿De qué nos sirven los itinerarios amotinados en el vacío? ¿En qué absurdo
de infinitos nos mete el ensimismamiento? ⎼⎼A veces son difíciles
las respuestas en medio de ese torrente de miedos.
Uno sólo quiere cambiar de metamorfosis y de esas viejas autopsias de la duda.
⎼⎼Por aquí, la hoja de la noche y su salpicadura de pared mísera.
Dondequiera los desenfrenos apocalípticos se revisten de protesta: llegan
a duelo los tropezones circulares de la historia y la ramita de incienso
sobre la cortina de humo de la sombra oscura del espejo.
A menudo hablamos dormidos, enredados en la gota de sudor de las palabras.
En el filo de los ojos, la jerigonza del infinito y su estrechez de cucharas,
y su líquido sarcasmo de espiral.
Aquí, nadie discute los imposibles del país, es decir, la ternura.
⎼⎼A mí me parece que tantas infidencias son peligrosas: ¿Quién se desdice
a la velocidad del sonido de todas sus fechorías. Los absolutos son absurdos.
(Pero alguien reza todos los días acompañado de su feligresía;
otros descubren que es mejor negarse y pierden la voz tanto aquí como allá.
El infinito, por supuesto, no puede pulverizar tanto ganguerismo.
Allí los espejos de la aridez, los jirones de piel sobre el fondo negro del camino,
los residuos grises de las monedas,
la memoria a cuentas gotas de la tristeza.
Después de todo, ya me acostumbré a la fábula y al suspenso y a callar.)
Barataria, 2016


miércoles, 9 de noviembre de 2016

FORA DE LA SANG

Imagen cogida de la red





FORA DE LA SANG




Un camina i refà camí tots els desemparaments, si és possible, en la fugida diària.
Encara que tot és fugaç, priva la perennitat en els ulls.
Sempre he d’aprendre dels oposats, de tants camins reticents
a l’olfacte, dels ulls que dormen mentre l’horitzó se’ns escapa.
És necessari veure les altres cares de la nit, l’escuma de la molsa, les randes
de la roca que sagna cada dia al meu pit.
Fora de mi, el riu, les incandescències exteriors com un joc de salmorra severa,
com un monument que només respon a l’oblit.
Les infàncies sempre recorren amb ebrietat tots els meus imaginaris;
Sovint la indigència em monstra la seua prestigiosa vestimenta,
el mateix que la fulla retorta del vent,
El fill pròdig de l’estigma i del crepuscle, l’entrellum erràtic de la crudesa
i l’entrecuix i el llençol de boira penjada de les parpelles.
Als meus costats tota la vocació de les mirades:
totes aqueixes coses tristes i alegres en què la gent creu, tota aqueixa tempesta
fixa de la barbàrie, el degoteig entristit de la roba.
En cada domini de les entranyes, les pèrdues consumides del gest,
o els rostres, quasibé com un rictus mecànic.
Al cos les múltiples maneres de respiració de la sang.
Busca el peix o l’ocell, en cada pit, la rebotiga de l’aigua respirada.
Malgrat tot, hi ha alguna cosa que mai no sabré: si els cementeris són túniques inerts,
o un almanac despentinat amb dates inútils…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





FUERA DE LA SANGRE




Uno anda y desanda todos los desamparos, si es posible, en la huida diaria.
Aunque todo es fugaz priva la perennidad en los ojos.
Siempre debo aprender de los opuestos, de los tantos caminos reticentes
al olfato, de los ojos que duermen mientras el horizonte se nos fuga.
Es necesario ver las otras caras de la noche, la espuma del musgo, los encajes
de la roca que sangra diariamente en mi pecho.
Fuera de mí, el río, las incandescencias exteriores como un juego de severa salmuera,
como un monumento que sólo responde al olvido.
Las infancias siempre recorren con embriaguez todos mis imaginarios;
A menudo la indigencia me muestra su prestigiosa vestimenta,
lo mismo la hoja retorcida del viento,
el hijo pródigo del estigma y del crepúsculo, la entreluz errática de la crudeza
y las entrepiernas y la sábana de niebla colgada de los párpados.
A mis costados toda la vocación de las miradas:
todas esas cosas tristes y alegres en las que la gente cree, toda esa tormenta
fija de la barbarie, el goteo entristecido de las ropas.
En cada dominio de las entrañas, los extravíos consumidos del ceño,
o los rostros, casi como un rictus mecánico.
Sobre el cuerpo las múltiples formas de respiración de la sangre.
Busca el pez o el pájaro, en cada pecho, la trastienda del agua respirada.
Con todo, hay algo que nunca sabré: si los cementerios son túnicas inertes,
o un almanaque despeinado con fechas inútiles…
Barataria, 2016


martes, 8 de noviembre de 2016

DIA RERE DIA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó






DIA RERE DIA




Potser per a al·licient del sospir, un grapat de llençols diluïts en l’alé. Davant dels desequilibris propis, em queden els ulls i les paraules, i el silenci encés dels vestits buits. La lògica, sovint, tergiversa el pressentiment i magnifica la crudesa del fugaç. Entre un camí i un altre, les disjuntives es tornen el ponent necessari, tant com aqueixa llum fosca dels espills. Sagnen les úlceres de la pluja i la disfressa cega de les vesprades. Errants sempre els anells de la lluna, l’ala del vent i el seu sorollet de branca trencadissa. En l’ansa de les ulleres pengen múltiples ferides. (De sobte torne als meus espills, és dir, als meus gargots. El temps m’allibera amb la seua celeritat de túnica efímera. M’allibera de l’estàtic. Sempre em situe en els paral·lels per a polir la foscor de les impostures.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català




DÍA TRAS DÍA




Quizá para aliciente del suspiro, un puñado de sábanas diluidas en el aliento. Ante los desequilibrios propios, me quedan los ojos y las palabras, y el encendido silencio de los trajes vacíos. La lógica, a menudo, tergiversa el pálpito y magnifica la crudeza de lo fugaz. Entre un camino y otro, las disyuntivas se tornan el poniente necesario, tanto como esa luz oscura de los espejos. Sangran las úlceras de la lluvia y el disfraz ciego de las tardes. Errantes siempre los anillos de la luna, el ala del viento y su ruidito de rama quebradiza. En el asa de las ojeras cuelgan múltiples heridas. (De repente vuelvo a mis espejos, es decir, a mis garabatos. El tiempo me libera con su celeridad de efímera túnica. Me libera de lo estático. Siempre me sitúo en los paralelos para pulir la oscuridad de las imposturas.)
Barataria, 2016

sábado, 5 de noviembre de 2016

SAL D’UDOLS

Imagen cogida de la red





SAL D’UDOLS




Allà, en la disfressa del vent, la sal delliurada de la mort, les pedres al costat
dels defalliments: hi ha estàtues que també van deixant el reumatisme,
des de les seues fatigues. Sovint els udols són un artifici de la natura.
Algú des dels litorals arqueja la sal de l’onatge,
fon les filagarses d’escuma fins a separar les ombres de la tardor.
En un cementeri d’oblits, tenen molt poca utilitat les finestres;
Sovint el temps maximitza només les aparences, i no la suor de l’ull,
i no els fòtils de la pobresa,
i no els barrets llardosos d’ales i de feligresies,
i no aquest ardiment de mosques i güishtes, torrencial en els ulls,
i no tots aquests dies de lluernes salades a la vora del precipici.
En el camí un va apedaçant les filagarses de l’alé.
Un vol explicar-se la geografia de certes coses: fa volta i volta al voltant
del cap, paladejant el fum del mareig i les ombres.
No hi ha lloc per a esponges, sinó per al crit.
No hi ha temps per a inventar cresols, ni potser per a precipitar-se en les baldes.
Avui hi ha un exèrcit de cadenats, ho sap l’orina i la por.
Cada vegada ens afonem en els carruatges de la desproporció, ens endreda el fil
del maniqueisme i la boirina de certa prehistòria.
(Somie amb vosté tots els records, l’alé nevat de boques, magnificats
els ulls; la mà, allà, despentinada sobre el llegum dels porus.
Al capdavall tots els fèretres semblen reals. Totes les paraules.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



SAL DE AULLIDOS




Allí, en el disfraz del viento, la sal deliberada de la muerte, las piedras junto
a los desfallecimientos: hay estatuas que también van dejando el reumatismo,
desde sus fatigas. A menudo los aullidos son un artificio de la naturaleza.
Alguien desde los litorales arquea la sal del oleaje,
derrite las hilachas de espuma hasta separar las sombras del otoño.
En un cementerio de olvidos, tienen muy poca utilidad de las ventanas;
A menudo el tiempo maximiza únicamente las apariencias, y no el sudor del ojo,
y no los cachivaches de la pobreza,
y no los sombreros mugrientos de alas y de feligresías,
y no este ardimiento de moscas y güishtes, torrencial en los ojos,
y no todos estos días de luciérnagas saladas al borde del precipicio.
En el camino uno va remendando las hilachas del aliento.
Uno quiere explicarse la geografía de ciertas cosas: da vuelta y vuelta alrededor
de la cabeza, paladeando el humo del mareo y las sombras.
No hay lugar para esponjas, sino para el grito.
No hay tiempo para inventar candiles, si acaso para precipitarse sobre aldabas.
Hoy en día hay un ejército de candados, lo sabe la orina y el miedo.
Cada vez nos hundimos en los carruajes de la desproporción, nos enreda el hilo
del maniqueísmo y la neblina de cierta prehistoria.
(Sueño con usted todos los recuerdos, el aliento nevado de bocas, magnificados
los ojos; la mano, allí, despeinada sobre la legumbre de los poros.
Todos los féretros parecen reales después de todo. Todas las palabras.)
Barataria, 2016