DIAFANITAT DISFRESSADA

Fotografía de André Cruchaga

DIAFANITAT DISFRESSADA

Allà, en l’al·lucinació que provoca la nostàlgia, la diafanitat disfressada
de cendra, els dits del calendari respirant les ferides.
El nostre alé contradiu les afonies aixafades pel desànim.
Oberts els gemecs, no queda cap instant mòbil de genolls,
ni tan sols l’olor a taules de les fusteries,
Ni tan sols les pestanyes cobertes de pols i teranyines.

Vista la biga del veí, ningú no sap com repedaçar la seua, redreçar

la blancor, rentar el somni dels carrers per a donar-los la diafanitat necessària.

És clar que en la comèdia, un es queda d’espectre.

Hi ha presències remotes com el recipient de l’esperança.
Sóc jo el que camina damunt de les antigues sequeres de l’entranya?
En aquest país sempre estic vivint el darrer alé.
(Duc anys juntant al laberint centaus, i gesticulant tossudament;
passa que dec caminar tots els dies a través d’estranyes marees de pixums,
entre aigües de foc provocades per la miopia. Dec cobrir de nit
les meues pors perquè no es vegen, pensar que són innocents les pàgines
dels diaris, gesticular tota la pudor del futur.
De llum, només els enderrocs dels panys, els anys que un mira després.
—I encara em preguntes per la diafanitat.
Dec caminar lluny, molt lluny d’ací. El temps també és pedra de cal·lígrafs.
Ésser ací, resignat al trenc d’alba, és una disfressa)…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

DIAFANIDAD DISFRAZADA

Allí, en la alucinación que provoca la nostalgia, la diafanidad disfrazada
de ceniza, los dedos del calendario respirando las heridas.
El aliento nuestro contradice las afonías machacadas por el desaliento.
Abiertos los quejidos, no queda un solo instante móvil de rodillas,
ni siquiera el olor a madera de las carpinterías,
ni siquiera las pestañas cubiertas de polvo y telarañas.
Vista la viga del vecino, nadie sabe cómo remendar la suya, enderezar
la blancura, lavar el sueño de las calles para darles la diafanidad necesaria.
Es claro que en la comedia, uno se queda de espectro.
Hay presencias remotas como el recipiente de la esperanza.
¿Soy yo el que camina sobre las antiguas sequedades de la entraña?
En este país siempre estoy viviendo el último aliento.
(Llevo años juntando el laberinto centavos, y gesticulando porfiadamente;
ocurre que debo caminar todos los días a través de extrañas mareas de meados,
entre aguas de fuego provocadas por la miopía. Debo cubrir de noche
mis miedos para que no se vean, pensar que son inocentes las páginas
de los periódicos, gesticular toda la hedentina del futuro.
De luz, solo los escombros de las cerraduras, los años que uno mira después.
—Y me preguntas todavía por la diafanidad.
Debo caminar lejos, muy lejos de aquí. El tiempo también es piedra de calígrafos.
Estar aquí, resignado a que amanezca, es un disfraz)…

Barataria, 2016