jueves, 26 de mayo de 2016

FIGURA DE LA NUESA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





FIGURA DE LA NUESA




En la fulla de dol que ens invadeix, tota la possible duresa dels ferros.
És fosca l’escorça de llenya que ens dibuixa la cendra.
Al seu voltant udolen els eucaliptus grisos al costat de les moltes estries de l’alé.
Cadascú descansa sobre les imatges de la seua pròpia nuesa;
Ningú no pot negar les ombres que acumula la consciència,
ni la respiració que obri els buits.
Hi ha tantes maneres lleus d’esmunvir-se per les andanes, 
i cremar en la gravitació de pedra dels armaris, 
en el foc de riu de les ninetes, en el gargall de la nit damunt del cos.
El món del cos té mons que no reeixen a veure els ulls a simple vista: 
des de la sobtosa fulla de l’arbre que cau i m’encega,
Fins a la navalla de vidre, o el rellotge d’aire en la gola, o l’oculta iliada 
del gemec. -Portem llargues dentes a la deriva, i brases convulses 
on no caben les mans, ni el paradís cristal·lí de la infantesa.
L’única túnica en el cos són els records i el frec de l’ocell cansat sobre les temples; 
la resta és la remor d’altres noms en la boca.
A través del revelat per ella, es coneix el pit remot
en què es recolza la forma humana que ens sosté, 
a vegades la salmorra que aplega a silenci. A vegades el desig llepant els braços.
La fugacitat és una altra mena de descendir als inferns, de saltar la finestra 
i esguitar-la de tot la bufada giratòria de les ninetes.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ






FIGURA DE LA DESNUDEZ




En la hoja de luto que nos invade, toda la posible dureza de los fierros.
Es oscura la cáscara de leña que nos dibuja la ceniza.
En derredor aúllan los eucaliptos grises junto a las tantas estrías del aliento.
Cada quien descansa sobre las imágenes de su propia desnudez;
nadie puede negar las sombras que acumula la conciencia,
ni la respiración que abre los vacíos.
Hay tantas formas leves de resbalar sobre los andenes, y arder en la gravitación 
de piedra de los armarios, en el fuego de río de las pupilas, en el escupitajo
de la noche sobre el cuerpo.
El mundo del cuerpo tiene mundos que no alcanzan a ver los ojos a simple vista: 
desde la súbita hoja del árbol que cae y me ciega,
hasta la navaja de vidrio, o el reloj de aire en la garganta, o el oculto ijar 
del quejido. ─Llevamos largos dientes a la deriva, y convulsas brasas 
donde no caben las manos, ni el paraíso cristalino de la infancia.
La única túnica en el cuerpo son los recuerdos y el roce del cansado pájaro sobre las sienes; lo demás es el murmullo de otros nombres en la boca.
A través de lo revelado por ella, uno conoce el remoto pecho 
en el que se recuesta la humana forma que nos sostiene, a veces la salmuera que llega a silencio. A veces el deseo lamiendo los brazos.
La fugacidad es otra forma de descender a los infiernos, de saltar la ventana 
y salpicarla de todo el soplo giratorio de las pupilas.
Barataria, 2016