miércoles, 6 de septiembre de 2017

AVIDESA

Pintura de Zdzislaw Beksinski, cogida de Pinterest.





AVIDESA




En aquest tràngol de vísceres fosques el xiulit dels ulls en la seua emboscada perenne: cap extravagància no m’és aliena ni els invisibles quadrons del sanglot ni els buits que deixen els analgèsics ni les fotografies amargues del desencís tot encaixa en les ombres: l’impúdic i els colps de set que no saben de reminiscències ni de la ressaca que em deixa l’embriaguesa de les teues cuixes ¿Qui coneix aquests forats negres del temps la meua feble memòria de peixos la brutícia acumulada en els hospitals i els anys bixestos? En la llengua del parrac de les voltes aquesta pruïja de l’eufòria en la pell ¿te’n recordes? —em dius— ¿cóm és el darrer infern dels amants els remolins de culpes que s’arremolinen com la fullaraca? (no ho recorde) i tanmateix hi ha una canilla de tristesa en el meu tòrax un núvol de minuts que mai no perdonen unes paraules sense mesura: el cert és que ens sobren fèretres a l’hora d’inventariar les ulleres insubmergibles del trànsit (també en el coixí moren els somnis mor el cor davant del punyal malèvol dels monstres que procrea el somnambulisme mor la mar sense bragues dels miralls la mar amb dents premuts udolen totes les lluernes traïdes) en la febre del país em venen també les moradures que em deixen els carrers i les voravies aquest món sempre fosc i fugitiu dels muiracs aquest ventre de fúries a l’hora del ros —ignore si he d’oblidar totes les certeses aquelles depravacions de l’ofegament i la flaire a rent de les campànules l’animalet de la pau i el seu espill trencat (tota aquesta dolor moradenca m’ofega) i mentre goteja la boca els seus fluids putrefactes quasi mosseguem columnes de fang i granit qualsevol ferida perllonga la sinuositat de la memòria i s’hi avé una rosa d’ossades com els dubtes que ens deixa el fem: al final la nuesa té parentesc amb certes decapitacions amb el pap corromput dels rossinyols o amb aquell circ macabre dels equívocs —de tota manera sempre serem pols i fins i tot nit sense pronòstic (supose que ho comprens) boques adscrites al fred i la mort: l’acritud de l’horitzó només ens ha donat flassades calcinades i una ferocitat de pols capaç de posar fi a les paraules…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





AVIDEZ




En ese trance de vísceras oscuras el silbo de los ojos en su emboscada perenne: ninguna extravagancia me es ajena ni los invisibles cuartones del sollozo ni los vacíos que dejan los analgésicos ni las fotografías amargas del desencanto todo cabe en las sombras: lo impúdico y los golpes de sed que no saben de reminiscencias ni de la resaca que me deja la embriaguez de tus muslos ¿Quién conoce esos agujeros negros del tiempo mi débil memoria de peces la suciedad acumulada en los hospitales y los años bisiestos? En la lengua del harapo de las bóvedas esa comezón de la euforia en la piel ¿recuerdas? —me dices— ¿cómo es el infierno postrero de los amantes los remolinos de culpas que se arremolinan como la hojarasca? (no lo recuerdo) y sin embargo hay una jauría de tristeza en mi tórax una nube de minutos que nunca perdonan unas palabras sin mesura: lo cierto es que nos sobran féretros a la hora de inventariar las ojeras insumergibles del tránsito (también en la almohada mueren los sueños muere el corazón frente al puñal avieso de los monstruos que procrea el sonambulismo muere el mar sin bragas de los espejismos el mar con dientes apretados aúllan todas las luciérnagas traicionadas) en la fiebre del país me vienen también los moretones que me dejan las calles y las aceras ese mundo siempre oscuro y fugitivo de los murciélagos ese vientre de furias a la hora del rocío —ignoro si debo olvidar todas las certidumbres aquellas depravaciones del ahogo y el aroma a levadura de las campánulas el animalito de la paz y su espejo roto (todo este dolor cárdeno me ahoga) y mientras gotea la boca sus fluidos putrefactos casi mordemos columnas de talpetate y granito cualquier herida prolonga la sinuosidad de la memoria y a ello se aviene una rosa de osamentas como las dudas que nos deja el estiércol: al final la desnudez tiene parentesco con ciertas decapitaciones con el buche corrompido de los ruiseñores o con aquel circo macabro de los equívocos —de todas formas siempre seremos polvo y hasta noche impredecible (supongo que lo comprendes) bocas adscritas al frío y la muerte: la acritud del horizonte sólo nos ha dado cobijas calcinadas y una ferocidad de polvo capaz de ponerle fin a las palabras…
Barataria, 2017