lunes, 21 de enero de 2013

A LA VORERA DE LES LLÀNTIES

Imagen tomada de notieneporqueserhoy.blogspot.com





A LA VORERA DE LES LLÀNTIES






(A la vora de les llànties, l’udol de la sang al quadern, les ombres cegues de la tinta i fins i tot els desconhorts dels meus malsons. En aquesta barreja d'escales tot és confús: desesperen els forats de l’alé, els molts claus que sostenen les funeràries, aquell nom que colpeja els plats buits damunt de la taula. Crema l'opacitat de la tristesa al voltant d'aquesta llum ombrívola, dins de la boca dels ventalls).

Com ahir, ara, sóc deshabitat d’uns altres temps.
Davall del foc ocult, les rajoles amb fervor de rovell,

l’argila amb esgarraps de quimera, la tija de l’escuma als cascs.
La llum té infinites formes per a desensonyir-se;
Ho sé ara quan la vigília s’alça sobre el meu esquelet.
Només espere que la llum hi reste mentre tinga somnis, mentre el temps
                                                                                                       [no desdiga l’oblit.

Al capdavall, ésser ací, és la natura de la meua mateixa cal•ligrafia.

                                                                                                   [El meu mateix regne.
Mai no en vaig saber d’un altre des de les primeres paraules,

                                                                                 [des d’aquella totalitat de solc: 
si alguna cosa ha de viure sempre és l’arbre de la mort.
Si alguna cosa perirà sempre és l’alegria amb els seus manuscrits de porcellana.

Baratària, 21.I.2013



Traducción del Poema al catalán por Pere Bessó





AL BORDE, LAS LÁMPARAS






(Al borde de las lámparas, el aullido de la sangre sobre el cuaderno, las sombras ciegas de la tinta, y hasta los duelos de mis pesadillas. En esta mezcla de escaleras todo es confuso: desesperan los agujeros del aliento, los tantos clavos que sostienen las funerarias, aquel nombre que golpea los platos vacíos sobre la mesa. Arde la opacidad de la tristeza alrededor de esta luz sombría, dentro de la boca de los abanicos.)

Como ayer, ahora, estoy deshabitado de otros tiempos.
Debajo del oculto fuego, las baldosas con fervor de herrumbre,
la arcilla con rasguños de quimera, el tallo de la espuma en los cascos.
La luz tiene infinitas formas para desvelarse;
lo sé ahora cuando la vigilia se yergue sobre mi esqueleto.
Sólo espero que la luz esté allí mientras tenga sueños, mientras el tiempo
no desdiga el olvido.


Al cabo, estar aquí, es la naturaleza de mi propia caligrafía. Mi propio reino.

Nunca supe de otro desde las primeras palabras, desde aquella totalidad
de surco: si algo ha de vivir siempre es el árbol de la muerte.
Si algo perecerá siempre es la alegría con sus manuscritos de porcelana.



Barataria, 21.I.2013