viernes, 23 de octubre de 2020

TOT El MEU CLAM│ TODO MI CLAMOR

©Pintura de Wassily Kandinsky



TOT El MEU CLAM

 

 

Als muscles, l’ombra de tot el clam que ens buida: silenci i ulls es confonen en el canelobre líquid de les algues. Així comence a caminar sense puntuació ni tendresa, sense aquest riuet de la teua pell que al seu contorn fecunda tremolors i mans. Al peu del bosc, s’escolta tot: l’aspre, les paraules, el desgel groc penjat del pit, la tèbia soledat invisible en la meua tardor i, de tant en tant, l’espera: un tren inabastable m’espera en la distància, potser un arbre polsegós on es puga llegir la cendra d’algun telegrama, o el nus d’un carrer entre gossos que udolen a la fam.

.

Poema d’ ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

TODO MI CLAMOR

 

 

Sobre los hombros, la sombra de todo el clamor que nos vacía: silencio y ojos se confunden en el candelabro líquido de las algas. Así comienzo a caminar sin puntuación ni ternura, sin ese pequeño río de tu piel que en su contorno fecunda temblores y manos. Al pie del bosque, todo se escucha: lo áspero, las palabras, el deshielo amarillo colgado del pecho, la tibia soledad invisible en mi otoño, y, de vez en cuando la espera: un tren inabarcable me espera en la distancia, quizás un árbol polvoriento donde se pueda leer la ceniza de algún telegrama, o el nudo de una calle entre perros que le aúllan al hambre.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga

©Pintura de Wassily Kandinsky



 

SALVACIÓ DE LA CONSCIÈNCIA│ SALVACIÓN DE LA CONCIENCIA

© Obra de Wassily Kandinsky



SALVACIÓ DE LA CONSCIÈNCIA

 

 

A Enrique Ortiz Aguirre

 

Espero en mi conciencia lo que digo:

mi salvación, que es lo que más deseo.

Luis de Góngora

 

 

Al peu del buit carbonitzat del temps, colpeja la mort en cendra sanglotant: un riu d’aigües trencades cova dents de sal a la gola. No sé si hi ha raó en l’ull de l’alba, o és només un os que s’acosta a la boca, o una roca de sang crucificada en el pit. Encadenada l’existència manca d’il·luminacions i més la consciència, únic niu davant de les tenebres. Hi ha alguna cosa que de genolls venç: despertar no en la càrcer, sinó en farina de bandera dreçada, o en finestra amb moltes alegries. Sobre la duresa de matí, una rosa de bucs mostrant-nos el seu hivern d’arbre infinit.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

SALVACIÓN DE LA CONCIENCIA

 

 

A Enrique Ortiz Aguirre

 

Espero en mi conciencia lo que digo:

mi salvación, que es lo que más deseo.

Luis de Góngora

 

 

Al pie del hueco carbonizado del tiempo, golpea la muerte en ceniza sollozante: un río de aguas rotas incuba dientes de sal en la garganta. No sé si hay razón en el ojo del alba, o es solo un hueso que se aproxima a la boca, o una roca de sangre crucificada en el pecho. Encadenada la existencia carece de iluminaciones y más la conciencia, único nido frente a las tinieblas. Hay algo que de rodillas vence: despertar no en la cárcel, sino en harina de bandera erguida, o en ventana con muchas alegrías. Sobre la dureza de mañana, una rosa de colmenas mostrándonos su invierno de árbol infinito.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga

© Obra de Wassily Kandinsky