martes, 23 de noviembre de 2021

FUIG DE MI │ HUYE DE MÍ

 

Imagen FB de Pere Bessó



FUIG DE MI

 

 

Fuig del meu pit i dels meus ulls que s’apaguen amb la mort.

Entre tants impossibles, s’esdevé falaç que pronuncies el meu nom

i el de la llum que la nit trova i se’n duu.

Fuig d’aquest verí de tendresa insuportable i la seua seqüela

de fred sec de balcons que només ens recorden el silenci.

(Les meues pupil•les de saba cresqueren als arrels de les teues cuixes

revelaren un cos en les meues mans: era blau el picoteig

damunt de la molsa, de peixos la contínua brisa a la boca,

tebi l’almívar estremit. De cerç el bulliment dels sentits.)

Res de tu no ha de romandre, però.

Res quan ho profanem tot, incloent el sol que es fongué

en el mocador de cada ala cega. Només sé davant de les pèrdues.

Fuig de mi, perquè ja es fa de nit i no hi ha refugi per acotxar-te

en aquest taüt. Deixa’m ací desnonat com la fulla seca

amb la seua esquerda de Babel enmig de l’asfíxia de la terra.

Ara escric quan l’inifinit és frèvol, i dolent el gra

de penombra que es cerneix damunt de totes les formes del desig.

Ja enfollesc com la mudesa d’una estàtua la dirección de la qual,

encara que fixa, no té mira, sinó una estela de silenci.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

HUYE DE MÍ

 

 

Huye de mi pecho y de mis ojos que se apagan con la muerte.

Entre tantos imposibles, resulta falaz que pronuncies mi nombre

y el de la luz que la noche encuentra y se lleva.

Huye de este veneno de ternura insoportable y su secuela

de frío seco de balcones que solo nos recuerdan el silencio.

(Mis pupilas de savia crecieron en las raíces de tus muslos

y revelaron un cuerpo en mis manos: era azul el picoteo

sobre el musgo, de peces la continua brisa en la boca,

tibio el almíbar estremecido. De cierzo el hervor de los sentidos.)

Nada de ti debe quedarse, sin embargo.

Nada cuando profanamos todo, incluyendo al sol que se derritió

en el pañuelo de cada ala ciega. Solo sé frente a los extravíos.

Huye de mí porque ya anochece y no hay refugio para arroparte

en este ataúd. Déjame aquí desahuciado como la hoja seca

con su grieta de Babel en medio de la asfixia de la tierra.

Ahora escribo cuando el infinito es endeble, y, doliente el grano

de penumbra que se cierne sobre todas las formas del deseo.

Ya enloquezco como la mudez de una estatua cuya dirección

aunque fija, no tiene mira, sino una estela de silencio.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga


VULL ESBORRAR ELS CAMINS │ QUIERO BORRAR LOS CAMINOS

 

©Obra pictórica de Per Kirkeby 


VULL ESBORRAR ELS CAMINS

 

 

Vull esborrar tots els camins del foc, la cadena que em lliga amb ecos obscurs, el bon presagi vençut per la boira, la pedra estellada al meu pit. Fa mal la porta tancada i sense cap existència, el pany de creu que udola allargant la seua ombra, aquest combat d’antany embriagat de fulles seques, la tendresa de llavors, enrunada. Al nus orb del tile, l’escenari de l’escarni com l’altra llegenda de l’insomni. Mai el plomatge no fou beuratge o un vitrall amb àngels; sempre al besllum, el revers del món i l’ombra de la malesa de l’indeleble. En quin pit el paradís és una relíquia i no pas una asfíxia de mar sense gavines. (De sobte, unos infants juguen a l’altra banda del carrer. Allò meu és una orgia de soterranis, ensopegada de trens llunyans.)

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

QUIERO BORRAR LOS CAMINOS

 

 

Quiero borrar todos los caminos del fuego, la cadena que me ata en ecos oscuros, el buen presagio vencido por la niebla, la piedra hecha astillas en mi pecho. Duele la puerta cerrada y sin existencia alguna, la cerradura de cruz que aúlla alargando su sombra, este combate de antaño embriagado de hojas secas, la ternura de entonces, derrumbada. En el nudo ciego del tile, el escenario del escarnio como la otra leyenda del insomnio. Jamás el plumaje fue brebaje o un vitral con ángeles; siempre al trasluz, el reverso del mundo y la sombra de la maleza de lo indeleble. En qué pecho el paraíso es una reliquia y no una asfixia de mar sin gaviotas. (De pronto, unos niños juegan al otro lado de la calle. Lo mío es una orgía de sótanos, tropiezo de lejanos trenes.)

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga