viernes, 1 de febrero de 2013

VOREJAT

Imagen cogida de imagenzone.net




VOREJAT




(Tots els dies voregen l’absurd, s’eviten, s’eludeixen. Aigües dolces i amargues, llits dolguts, cegues ombres en les persianes de la intempèrie. Darrere de les velles raneres, el sabor de la pena, el port que mai no a…bastà la llunyania o la dansa macabra de la saliva: la feixuguesa ha tornat foscos els dies com el celler implacable de la cendra. Un acaba descreient perquè tot es dóna en miniatures, després toca anar per les voreres de l’oblit, a ras de terra, sense santificar els rails apocalíptics de l’hidrargir que no poden estroncar-se. Per dissort la insània és pertot i ocupa les més altes jerarquies.)

—Sí, sovint, la pobresa dels somnis és més eloqüent que l’opulència
dels mateixos, diguem-ne, més visible entre reixats de fil d’aram,
al•lucinant en la seua penúria tràgica.
Demane si en la palma d’una mà cap tota la llum, la transparència
o si es fa necessari un costal de iute per tal d’amagar
aqueixos udolaments creixents del crepuscle,

la follia que abriguen amb avidesa certs plats,
la nit que és enllà en la seua demesia de parracs.
(Més val tard que mai.) —Així em parlà el secret i l’al•legoria de l’espill,
i la respiració de certs anatemes.

De tota manera, l’ensopegament acostuma a ser fortuït quan la brasa
s’amaga en el mutisme de la broma.
—Ara trobe que en l’escuma no tenen vigència les intrigues, sinó aqueix
esvaïment, sense pena ni glòria, de l’obediència del ferment.

Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA, traduït al català per PERE BESSÓ






ORILLADO





(Todos los días orillan el absurdo, se evitan, se eluden. Aguas dulces y amargas, dolidos cauces, ciegas sombras en las persianas de la intemperie. Detrás de los viejos estertores, el sabor de la pena, el puerto que nunca alca...nzó la lejanía o la danza macabra de la saliva: la pesadez ha vuelto oscuros los días como el tabanco implacable de la ceniza. Uno termina descreyendo porque todo se da en miniaturas, después se hace necesario caminar por las veredas del olvido, al ras del suelo, sin santificar los rieles apocalípticos del azogue que no pueden restañarse. Por desgracia la insania está en todas partes y ocupa las más altas jerarquías.)

—Sí, a menudo, la pobreza de los sueños es más elocuente que la opulencia
de los mismos, digamos, más visible entre alambradas,
alucinante en su penuria trágica.
Pregunto si en la palma de una mano cabe toda la luz, la transparencia
o si es necesario un costal de yute para ocultar
esos crecientes alaridos del crepúsculo,

la demencia que abriga con avidez ciertos platos,
la noche que está allí en su demasía de harapos.
(Más vale tarde que nunca.) —Así me habló el sigilo y la alegoría del espejo,
y la respiración de ciertos anatemas.

De todas formas, el trastabilleo suele ser fortuito cuando la brasa
se oculta en el mutismo de la bruma.
—Ahora creo que en la espuma, no tienen vigencia los cabildeos, sino ese
desvanecimiento, sin pena ni gloria, de la obediencia del fermento.

Barataria, 2013