viernes, 16 de diciembre de 2016

POLS DEL FOC

Imatge presa de la xarxa




POLS DEL FOC




En cada palpitació, totes les imatges del caos i les llepades grogues
de les fosses, també la festa dels ocells i la seua llum,
els axiomes de l’última claror i l’embalum dels avortaments davant de l’espill.
Dins del penyal del foc, l’ardor embogit de les paraules,
i aquella suor adobada, embolicada en les mantes.
Tota la calor s’avé com la suor en les iliades, sense que s’estronquen
les infàncies, o l’argila deixe la seua retòrica.
Tot s’esdevé en la quotidianitat del resplendor de les lluernes, cada flama creix com
el vent en la fullaraca: no hi ha port segur, ni la memòria.
No ens abasta el món per a desplaçar-nos.
L’esdevenir és molt més que no el fang o qualsevol armadura.
Cada vegada crec menys en els designis, en els suplicis, o les fúries.
No hi ha sentit en tota la massa xiulant del foc, en la flama desmanegada,
en el camí del biaix, encara que espurnege la humitat de la llengua.
No és el foc el que ens albira, sinó la pàgina en què escriu el batec;
no és la cremada, —al cap i a la fi—, sinó el llarg dia de la ferrada;
no és l’ocell que vola, sinó la sorpresa del vol, potser la pell sedimentada.
Ens vénen els absoluts i les diverses fotografies de la pols dels somnis.
Entre l’ardiment, només la pell desviscuda.
Un s’aboca, després, als excessos suïcides del vent.
A les portes de la dissidència, ens resignem a ser només
el doble d’actor, o el llenguatge estigmatitzat de l’estrèpit.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



PULSO DEL FUEGO




En cada palpitación, todas las imágenes del caos y los lamidos amarillos
de las fosas, también la fiesta de los pájaros y su luz,
los axiomas de la última claridad y el bulto de los abortos frente al espejo.
Dentro del peñasco del fuego, el ardor enloquecido de las palabras,
y aquel sudor curtido, enredado en las cobijas.
Todo el calor se aviene como el sudor en los ijares, sin que se restañen
las infancias, o la arcilla deje su retórica.
Todo ocurre en la cotidianidad del resplandor de las luciérnagas, cada flama arrecia 
como el viento en la hojarasca: no hay puerto seguro, ni la memoria.
No nos alcanza el mundo para desplazarnos.
El devenir es mucho más que el fango o cualquier armadura.
Cada vez creo menos en los designios, en los suplicios, o las furias.
No hay sentido en toda la masa silbante del fuego, en la flama desmadejada,
en el camino del sesgo, aunque centellee la humedad de la lengua.
No es el fuego el que nos atisba, sino la página en la cual escribe el pálpito;
no es la quemadura, —a fin de cuentas—, sino el largo día del herraje;
no es el pájaro que vuela, sino el asombro del vuelo, tal vez la piel sedimentada.
Nos vienen los absolutos y las fotografías varias del polvo de los sueños.
Entre el ardimiento, solo la piel desvivida.
Uno se asoma, luego, a los excesos suicidas del viento.
A las puertas de la disidencia, nos resignamos a ser únicamente
el doble de actor, o el lenguaje estigmatizado del estrépito.
Barataria, 2016