miércoles, 22 de septiembre de 2021

CICATRIU DEL TEMPS │ CICATRIZ DEL TIEMPO

 

Imagen FB de Pere Bessó


CICATRIU DEL TEMPS

 

 

el tiempo ha escondido la cicatriz

que una vez te hizo

una palabra tras otra,

Adriana Coronado

 

 

Des de les frontisses del desballestament portem les mateixes cicatrius;

Una vegada darrere de l’altra perviuen com a flassades amortallades.

Algun dia, però, seran només paraules encara que facen mal:

tan sols llargues setmanes enmig de la sang, temps que mai no

esperí que ens consumira, fent tantes deslectures del cos.

Res no ha deixat de ser quan hem retingut els noms

i hem guardat silenci davant de la plenitud de les mans,

i hem fet del record un hostalatge.

De vegades el vent es mou com un corrent d’aigua freda;

ulls i llengua llepen les cicatrius, mentre la vida quotidiana

ens dóna les seues certeses, potser una altres clixès que la memòria

del cos maquilla, o canvia per ignorància.

Ara sé que l’única certesa és el neguit de la urgència:

tot fou, davant del joc nu, una forma de buit del temps.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PEREBESSÓ

.

 

CICATRIZ DEL TIEMPO

 

 

el tiempo ha escondido la cicatriz

que una vez te hizo

una palabra tras otra,

Adriana Coronado

 

 

Desde las bisagras del desquicio llevamos las mismas cicatrices;

una y otra vez perviven como cobijas amortajadas.

Algún día, sin embargo, serán solo palabras aunque duelan:

solo largas semanas en medio de la sangre, tiempo que nunca

esperé que nos consumiera, haciendo tantas deslecturas del cuerpo.

Nada ha dejado de ser cuando hemos retenido los nombres

y hemos guardado silencio ante la plenitud de las manos,

y hemos hecho del recuerdo un hospedaje.

A veces el viento se mueve como una corriente de agua fría;

ojos y lengua lamen las cicatrices, mientras la vida cotidiana

nos da sus certezas, quizás otros clichés que la memoria

del cuerpo maquilla, o cambia por ignorancia.

Ahora sé que lo único cierto es la desazón de la urgencia:

todo fue, frente al juego desnudo, una forma de vacío del tiempo.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga


martes, 21 de septiembre de 2021

MAI NO HI HA PROU AMB L’OBLIT │ NUNCA ES SUFICIENTE EL OLVIDO

 

Imagen FB de Pere Bessó



MAI NO HI HA PROU AMB L’OBLIT

 

 

Me pregunto si, como a mí, le habrá ardido el corazón

de tanta huida. Nunca supe por qué lo hizo.

Si lo único que pasó fue conocer los colores

de nuestro cuerpo.

Irma Torregrosa

 

 

A mi em fa mal el cor de tanta fugida, debatre entre una mà

de punyals, o entre un forat d’insomnis: el pit se m’ompli

d’estelles i ferides de les que ningú no escapa.

Sovint mudem cap a regions de desencerts, reciclem

els batecs en un allotjament pudent, aliens al futur.

Algú em pregunta per aquella prosperitat dels somnis;

i no hi ha respostes quan tot s’esborra d’una plomada.

Mai no és prou l’oblit quan es tanquen totes les portes,

quan la novetat és un univers eclèctic i de perills imminents.

Són irrecuperables els jardins que embelliren el país.

Ara només tenim fervorosos fetitxistes, semblants a una claveguera,

i en aquesta marea de pútrid aleteig, la pau resulta insondable

com un cel de ràfegues grises damunt de l’esperança.

Ací, la carn nua reflectida en l’ocell d’aigua del temps.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

NUNCA ES SUFICIENTE EL OLVIDO

 

 

Me pregunto si, como a mí, le habrá ardido el corazón

de tanta huida. Nunca supe por qué lo hizo.

Si lo único que pasó fue conocer los colores

de nuestro cuerpo.

Irma Torregrosa

 

 

A mi me duele el corazón de tanta huida, debatir entre una mano

de puñales, o entre un agujero de insomnios: el pecho se me llena

de astillas y heridas de las que nadie escapa.

A menudo mutamos hacia regiones de desaciertos, reciclamos

los latidos en un hospedaje maloliente, ajenos al futuro.

Alguien me pregunta por aquella prosperidad de los sueños;

y no hay respuestas cuando todo se borra de un plumazo.

Nunca es suficiente el olvido cuando se cierran todas las puertas,

cuando lo nuevo es un universo ecléctico y de peligros inminentes.

Son irrecuperables los jardines que embellecieron al país.

Ahora solo tenemos fervorosos fetichistas, parecidos a una cloaca,

y en esa marea de pútrido aleteo, la paz resulta insondable

como un cielo de ráfagas grises sobre la esperanza.

Aquí, la carne desnuda reflejada en el pájaro de agua del tiempo.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga


lunes, 20 de septiembre de 2021

FUMAROLA DE CENDRA │ FUMAROLA DE CENIZA

 

Imagen FB de Pere Bessó



FUMAROLA DE CENDRA

 

 

Mis ojos están atravesados por un risco,

por la hoja del cuchillo con que rebanamos el pan

y al acto de engullir la masa,

al primer bocado,

le crecen matorrales.

Cristina Bello

 

 

Estem enmig d’una fumarola de cendres perverses,

en un cementiri incessant, amb aquesta sensació d’absència i fragilitat.

No sé si un dia deixarem d’estar perduts entre ganivets;

d’un moment a un altre la foscor s’ha acrescut i hi ha

una por col•lectiva propiciada per la tirania.

En ple dia els mercats alimenten la fam amb l’alça.

Un ja desperta amb els ulls esquerdats i plens d’arna.

Pense en els nostres cors abatuts per la voracitat

d’aquesta historia semblant a la mort: estranye, per cert,

el gust fermentat dels teus engonals en aquests matins afònics

quan entinte les paraules amb tants records.

Demà estarem morts, només amb l’embolcall d’un país

en ruïnes, al costat d’escanyolides runes.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

FUMAROLA DE CENIZA

 

 

Mis ojos están atravesados por un risco,

por la hoja del cuchillo con que rebanamos el pan

y al acto de engullir la masa,

al primer bocado,

le crecen matorrales.

Cristina Bello

 

 

Estamos en medio de una fumarola de cenizas perversas,

en un cementerio incesante, con esa sensación de ausencia y fragilidad.

No sé si un día dejaremos de estar perdidos entre cuchillos;

de un momento a otro la oscuridad se ha acrecentado y hay

un miedo colectivo propiciado por la tiranía.

En pleno día los mercados alimentan el hambre con el alza.

Uno ya despierta con los ojos agrietados y llenos de polilla.

Pienso en nuestros corazones abatidos por la voracidad

de esta historia parecida a la muerte: extraño, por cierto,

el sabor fermentado de tus ingles en estas mañanas afónicas

cuando entinto las palabras con tantos recuerdos.

Mañana estaremos muertos, solo con el envoltorio de un país

en ruinas, junto a escuálidos escombros.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga


JOCS DE LA INFÀMIA │ JUEGOS DE LA INFAMIA

 

Imagen Pinterest



JOCS DE LA INFÀMIA

 

 

Davant de la brutícia de les voravies i les notícies d’última hora,

toca afrontar la veritat de front: desesperen els jocs

de la infàmia i el regne de la sang amb escates, gola,

ossos, cerimònies d’espills que celebren la ignorància.

A la taula només arriben les engrunes i la mentida de sobretaula.

Tremolen els jardins i els aquaris: ací hi ha ombres pertot

i fa pudor a mort i a èxodes massius.

El plor no és cosa que allibere la por, sinó una boira

sufocant, una nit que ens despulla al desterrament.

Quan s’acresca la foguera, será sobre la feixuguesa i la ruïna.

En totes les nits que ens apleguen, els camins de la nàusea

faran la seua: la pols agorera des del fons d’una cripta.

No sé en quina columna trencada cremarà el gos els seus lladrucs,

ni quins homes erigiran de la pesta unes altres efígies.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

.

 

JUEGOS DE LA INFAMIA

 

 

Ante la mugre de las aceras y las noticias de última hora,

es preciso afrontar la verdad de frente: desesperan los juegos

de la infamia y el reino de la sangre con escamas, fauces,

huesos, ceremonias de espejos que celebran la ignorancia.

A la mesa solo llegan las migajas y la mentira de sobremesa.

Tiemblan los jardines y los acuarios: aquí hay sombras por doquier

y apesta a muerte y a éxodos masivos.

El llanto no es algo que libere el miedo, sino una niebla

que sofoca, una noche que nos desnuda en el destierro.

Cuando se acreciente la hoguera, será sobre la torpeza y la ruina.

En todas las noches que nos vienen, los caminos de la náusea

harán lo suyo: el polvo agorero desde el fondo de una cripta.

No sé en qué columna rota quemará el perro sus ladridos,

ni qué hombres erigirán de la peste otras efigies.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga


domingo, 19 de septiembre de 2021

RES PER ARA NO ÉS APRENSIBLE │ NADA, POR HOY, ES ASIBLE

 Imagen FB de Pere Bessó



RES PER ARA NO ÉS APRENSIBLE

 

 

No me visto especialmente de luto porque ya no eres visible.

Puedo pensar en ti en azul días enteros.

Encontrarte flores extraordinarias

floreros lo suficientemente hermosos y pesados.

Valérie Rouzeau

 

 

Davant d’aquest insomni del taüt de la primavera, el dol és alguna cosa

palpable: ara el temps i les distàncies són implacables.

Només és possible prendre’t en la meua bogeria, abrasar la navalla del vent,

recollir la fullaraca que sagna en l’aigua.

Les ales dins d’una gàbia no serveixen per res, tampoc

l’arc del cel amb un fons de mosques o el pouet de peltre

amb rancis desvaris. Sóc, sovint, un cadàver suplicant.

Sempre hi ha nusos de saliva com puntes damunt de la llosa.

Al final el somni acaba essent nostàlgia, ombra als costats.

Davant del visible, els objectes es tornen fantasmes.

En la paret del foc, no els teus engonals, sinó els vestíbuls i l’au

que s’esvaeix en el seu propi aleteig. L’esquelet de la agonia.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

NADA, POR HOY, ES ASIBLE

 

 

No me visto especialmente de luto porque ya no eres visible.

Puedo pensar en ti en azul días enteros.

Encontrarte flores extraordinarias

floreros lo suficientemente hermosos y pesados.

Valérie Rouzeau

 

 

Frente a este insomnio del ataúd de la primavera, el luto es algo

palpable: ahora el tiempo y las distancias son implacables.

Solo es posible asirte en mi locura, abrasar la navaja del viento,

recoger la hojarasca que sangra en el agua.

Las alas dentro de una jaula no sirven para nada, tampoco

el arco iris con un fondo de moscas o el pocillo de peltre

con rancios desvaríos. Soy, a menudo, un cadáver suplicante.

Siempre hay nudos de saliva como colillas sobre la losa.

Al cabo el sueño acaba siendo nostalgia, sombra en los costados.

Ante lo visible, los objetos se vuelven fantasmas.

En la pared del fuego, no tu ingles, sino las zaguanes y el ave

que se desvanece en su propio aleteo. El esqueleto de la agonía.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga


FOC OMBRÍVOL │ FUEGO SOMBRÍO

 

Imagen FB de Pere Bessó



FOC OMBRÍVOL

 

 

Como de costumbre, la Muerte aloja con dulzura su brazo en el mío —

muy hondo inhalamos la brisa de un eucalipto.

Laure-Anne Bosselaar

 

 

Jo dic que en el foc ombrívol d’un canelobre, l'embolcall

de fum és esgarrifant: pertot arreu hi ha peixos i altars

vençuts, un país de crepuscles caducs.

Ara tot és més dolorós com les esquerdes que fa el fred.

Un dit de pedra acosta l’entranya amb la seua enfiladissa de focs

obscurs. Udola l’amargor del temps d’horror que ens arriba.

Un taüt de xiprers de salpa com un tren mortuori.

En la borrasca del cristall de la nit, l’ull és Babel de l’horitzó.

Cap al ferro de l’alè de la tempesta, el refilet de les armes

és irrenunciable per enrunar els falsos ídols.

 

De ‘Camino disperso’, 2021

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

FUEGO SOMBRÍO

 

 

Como de costumbre, la Muerte aloja con dulzura su brazo en el mío —

muy hondo inhalamos la brisa de un eucalipto.

Laure-Anne Bosselaar

 

 

Yo digo que en el fuego sombrío de un candelabro, la envoltura

de humo es escalofriante: por doquier hay peces y altares

vencidos, un país de crepúsculos caducos.

Ahora todo es más doloroso como las grietas que hace el frío.

Un dedo de piedra acerca la entraña con su enredadera de fuegos

oscuros. Aúlla el amargor del tiempo de horror que nos viene.

Un ataúd de cipreses zarpa como un tren mortuorio.

En la borrasca del cristal de la noche, el ojo es Babel del horizonte.

Hacia el hierro del aliento de la tormenta, el trino de las armas

es irrenunciable para destruir los falsos ídolos.

.

De Camino disperso, 2021

©André Cruchaga


sábado, 18 de septiembre de 2021

MARTELL DEL BATEC │ MARTILLO DEL PÁLPITO

 

Imagen FB de Pere Bessó



MARTELL DEL BATEC

 

 

Se incendian las ramas de los jardines,

se manifiestan los campos magnéticos de las palabras,

envueltos en la nada.

Arkadii Dragomoshchenko

 

 

Una ombra fa mal a la branca dels ulls: és nit el martell del presentiment que trenca les paraules com si res no esdevinguera en la riba de l’aigua on el llampec cintra el seu enigma. En els peixos masegats dels braços, res no importa. Sota l’hivern el país gris del clown, importa la vestimenta de colors, no la pena que entona la fam, ni el paraigües necessari per aturar l’inexorable. A la pedra de la catàstrofe només veig el rictus del silenci que degota com una llàgrima de la muntanya o una au perduda en el seu vol. Damunt d’aquesta terra corba, la nit ens afona en la seua saliva ciclònica i no hi ha afrodisíacs, llevat dels pelams.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

MARTILLO DEL PÁLPITO

 

 

Se incendian las ramas de los jardines,

se manifiestan los campos magnéticos de las palabras,

envueltos en la nada.

Arkadii Dragomoshchenko

 

 

Una sombra duele en la rama de los ojos: es noche el martillo del pálpito que rompe las palabras como si nada sucediera en la orilla del agua donde el relámpago cimbra su enigma. En los peces magullados de los brazos, nada importa. Bajo el invierno el país gris del clown, importa la vestimenta de colores, no la pena que entona el hambre, ni el paraguas necesario para detener lo inexorable. En la piedra de la catástrofe solo veo el rictus del silencio que gotea como una lágrima de la montaña o un ave perdida en su vuelo. Sobre esta tierra curva, la noche nos hunde en su saliva ciclónica y no hay afrodisíacos, salvo las pelambres.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga


viernes, 17 de septiembre de 2021

DE VEGADES, UNA LÀPIDA ENS SUBSTITUEIX │ A VECES, UNA LÁPIDA NOS SUSTITUYE

 

Imagen FB de Pere Bessó



DE VEGADES, UNA LÀPIDA ENS SUBSTITUEIX

 

 

Las cosas no recordaban sus nombres y yo he comenzado a olvidarlos

la memoria es como un bolsillo agujerado que no puede guardar el cambio

Jaan Kaplinski

 

 

De vegades una làpida substitueix la memòria per no oblidar les ombres ni els presagis, el cristall fosc de la gebrada als peus: sé que a ningú no els importen les fissures que deixen els somnis en el torrent de la sang, els murs de la nit com un ocell de pedra davant de la finestra. El teu nom mai no fuig de la meua pell ni dels balcons, encara que la llum de primavera estiga sorda i florida. En la distància em sembla escoltar els teus batecs, un món obstinat de lloses envolta la redonesa de la brisa. Amb tot, mai no deixem de sobreviure a les paraules i a aquest tabal de bandada d’ales enmig del foc imaginari de l’avidesa.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

A VECES, UNA LÁPIDA NOS SUSTITUYE

 

 

Las cosas no recordaban sus nombres y yo he comenzado a olvidarlos

la memoria es como un bolsillo agujerado que no puede guardar el cambio

Jaan Kaplinski

 

 

A veces una lápida sustituye a la memoria para no olvidar las sombras ni los presagios, el cristal oscuro de la escarcha en los pies: sé que a nadie importan las fisuras que dejan los sueños en el torrente de la sangre, los muros de la noche como un pájaro de piedra frente a la ventana. Tu nombre nunca huye de mi piel ni de los balcones, aunque la luz de primavera esté sorda y mohosa. En la distancia me parece escuchar tus latidos, un mundo obstinado de losas envuelve la redondez de la brisa. Con todo, nunca dejamos de sobrevivir a las palabras y a ese tambor de bandada de alas en medio del fuego imaginario de la avidez.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga