miércoles, 19 de marzo de 2014

CAMÍ [DELIRI PER LA MORT]

Foto de Basma Bouacha, cogida del FB de Hugo Sánchez




CAMÍ [DELIRI PER LA MORT]




si al menos alumbrara el sol esta noche 
si en el fons de la Ópera dos senos relucientes i clars 
composaren per a la veu amor la lletra més meravellosa vivent…
André Breton




I sempre hi restes en qualsevol lloc: “em posseixes i jo em rendesc ” de cas perquè des de la infantesa viatges amb mi en algun lloc m’esperes mentre camine avance gris el xiprer vençut del bosc seca la set com les aigües evaporades pel vent ací veig el fèretre la llosa la llengua en el seu llarg silenci ¿en quina raó cap l’ànima o l’ànima dins de quines equacions es pot taxar? em dol Déu la consciència la memòria la roba la continuïtat del futur aquest Ésser aquest altre en el pervindre de l’instant en el més enllà dels túnels que ens envaeixen: no hi ha plany no n’hi ha ni angoixa només tendresa en el fet de quedar-me en l’hivern de la pira mort eterna desposseïda del vaivé tràgic morim per raó de les contradiccions de la vida qui dubta de la brasa i el nom de les coses possés òbric les meues llavors nupcials els dits de l’esperma en el cossí de la fusta l’ufana que se sent la carn amb l’aigua que humiteix l’entranya tot el que has anat madurant semblant al fruit: àtom llenguatge raó proïsme el mateix créixer i descreure en la mort res no hi ha d’ombrívol en aquest carrer infal·lible ¿en quin lloc redimesc els meus joguets? en quina deriva l’escarabat de la tomba? dec pensar en totes les analogies del meu nom en el miratge que no deixa de ser resquill en les ninetes en el vertigen desolat que produeixen els murs en l’irremeiable que resulta el darrer sospir —(sóc veritat) veritat hui el que seré demà o una conspiració que acaba dissolent-me dins de la paraula l’embrió del sens fi tots aquells secrets que comporta la cendra totes aquelles creus i alegries el mínim i gran de l’ombra aquest itinerari de la mort que a estones no encaixa en la geografia del meu pit i necessita la mar i els ocells (cada vegada s’infla la terra en l’afalagador) la llum la pell les ungles a què m’agafe per a immunitzar-me quines altres tortures hauré de viure ja en l’albor de l’ull cansat d’habitar en l’imminent de la terra en la desesperació de l’humus profús del camí en aquesta inexpressable veu del que és mort jo ja m’he donat junt amb les meues bagatel·les he fet creïble el niu de l’irreparable (no hi ha retorn sinó la ferida dels parents) ¿qui magnifica aquest tràngol la bufada audaç del ventre nou? Mai no pot haver-hi prurit ni pessimisme en l’acte solitari de morir si de cas fam pel transitori si de cas serenitat davant de l’escenari —no em pertorbes mort no em laceres tot ho consumeixes en l’imant de la flor dels embarcadors tot el llenguatge l’enamores amb aqueixa brasa de la mare última en més d’una vegada m’acongoixà la idea hui m’ensenyes i t’ensenye des d’aqueix llenguatge sord de l’herència els teus braços són promissoris com la trementina de l’Evangeli sense vanitats ni tragèdies ni burles ja es fa tard en el sembradís discorren diminuts els segons: en el fòsfor l’alabastre de la fam mamprén la papallona el seu deliri encanudit: és freda la tija de la pedra i l’absurd de la paraula…

"Camí [Deliri per la mort]" ['Camino [[Delirio por la muerte']]' d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




CAMINO [DELIRIO POR LA MUERTE]



si al menos alumbrara el sol esta noche 
si en el fondo de la Ópera dos senos relucientes y claros 
compusieran para la voz amor la más maravillosa letra viviente…
André Breton



Y siempre estás en él en cualquier sitio: “me posees y yo me entrego” acaso porque desde la infancia viajas conmigo en algún lugar me esperas mientras camino avanzo gris el ciprés vencido del bosque seca la sed como las aguas evaporadas por el viento ahí veo el féretro y la losa la lengua en su largo silencio ¿en qué razón cabe el alma o el alma dentro de qué ecuaciones se puede tasar? me duele Dios la conciencia la memoria la ropa la continuidad del futuro este Ser este otro en el porvenir del instante en el más allá de los túneles que nos invaden: no hay llanto no lo hay ni angustia solamente ternura en el quedarme en el invierno de la pira muerte eterna desposeída del vaivén trágico morimos en razón de las contradicciones de la vida quién duda de la brasa y el nombre de las cosas poseso abro mis semillas nupciales los dedos de la esperma en el cuenco de la madera lo henchida que se siente la carne con el agua que humedece la entraña todo lo has ido madurando semejante al fruto: átomo lenguaje razón prójimo el mismo creer y descreer en la muerte nada hay de lúgubre en esta calle infalible ¿en qué lugar redimo mis juguetes? ¿en qué deriva el escarabajo de la tumba? debo pensar en todas las analogías de mi nombre en el espejismo que no deja de ser esquirla en las pupilas en el vértigo desolado que producen los muros en lo irremediable que resulta el último suspiro —(soy verdad) verdad hoy lo que seré mañana o una conspiración que acaba disolviéndome dentro de la palabra el embrión del sinfín todos aquellos secretos que conlleva la ceniza todas aquellas cruces y alegrías lo mínimo y grande de la sombra este itinerario de la muerte que a ratos no cabe en la geografía de mi pecho y necesita el mar y los pájaros (cada vez se hincha la tierra en lo halagüeño) la luz la piel las uñas a qué me aferro para inmunizarme qué otras torturas habré de vivir ya en el albor del ojo cansado de morar en lo inminente de la tierra en la desesperación del humus profuso del camino en esta inexpresable voz de lo que ha muerto yo ya me he entregado junto con mis tiliches he hecho creíble el nido de lo irreparable (no hay retorno sino la herida de los deudos) ¿quién magnifica este trance el soplo audaz del vientre nuevo? jamás puede haber prurito ni pesimismo en el acto solitario de morir si acaso hambre por lo transitorio si acaso serenidad ante el escenario —no me perturbas muerte no me laceras todo lo consumas en el imán de la flor de los embarcaderos todo el lenguaje lo enamoras con esa brasa de la madre última en más de una vez me acongojó la idea hoy me enseñas y te enseño desde ese lenguaje sordo de la herencia tus brazos son promisorios como la trementina del Evangelio sin vanidades ni tragedias ni burlas ya se hace tarde en el sembradío discurren diminutos los segundos: en el fósforo el alabastro del hambre inicia la mariposa su encanecido delirio: es frío el tallo de la piedra y el absurdo de la palabra…
Barataria, 15.III.2014