viernes, 27 de noviembre de 2020

AMAGATALL DE L’ARRELAMENT│ ESCONDRIJO DEL ARRAIGO

 

Imagen Pinterest




AMAGATALL DE L’ARRELAMENT

 

 

És prou la nafra a les mans i el tinter de sang

de la perplexitat, el sol de destralades en la geometria de la llengua,

o el bocí de dentadura al paladar.

T’anomene a l’ull d’asfalt de la indiferència,

Encara que només veja un fluir negre de tempestes,

Una altra boca on s’inventen paradoxes i ciutats sepulcrals.

A vegades un inventa ales remotes per a fugir de la pedra

que ens colpeix les temples.

El temps només sap d’angúnies i nostàlgies: jo sóc una ombra

d’una vaga entranya amb maleses.

A fora de la casa, una mena de voraces quimeres.

Tots els dies inventem una nova consciència amb hores

i carrers diferents, sense ni tan sols renovellar l’arc del cel.

Mai no deixe de pensar en els amagatalls de l’arrelament: aquest lloc

sense nafres on es troba la infantesa.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

ESCONDRIJO DEL ARRAIGO

 

 

Es suficiente la llaga en las manos y el tintero de sangre

de la perplejidad, el sol de hachazos en la geometría de la lengua,

o el pedazo de dentadura en el paladar.

Te nombro sobre el ojo de asfalto de la indiferencia,

aunque solo vea un fluir negro de tempestades,

otra boca donde se inventan paradojas y ciudades sepulcrales.

A veces uno inventa alas remotas para huir de la piedra

que nos golpea las sienes.

El tiempo solo sabe de agonías y nostalgias: yo soy una sombra

de una vaga entraña con malezas.

Afuera de la casa, una suerte de voraces quimeras.

Todos los días inventamos una nueva conciencia con horas

y calles diferentes, sin siquiera renovar el arcoíris.

Jamás dejo de pensar en los escondrijos del arraigo: ese lugar

ese lugar sin llagas donde se encuentra la infancia.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga


NOMÉS TINC PRESENT│ SOLO TENGO PRESENTE

 

Imagen Pinterest




NOMÉS TINC PRESENT

 

 

Només tinc present i una cel·la de pretèrits.

Tots els noms s’asclaren als capcirons dels meus dits:

a meitat del rostre el quequeig d’unes ulleres sense parpelles,

el mateix temps d’un bordell d’epitafis,

la flassada petrificada de la intempèrie,

la set que acabà trencant boca i llengua i gola.

Fou obstinada la nafra del l’albir en el seu embut.

Del melic als peus, un udol com el país esculpit

en pedra, dissecat en el crucifix del pa.

Tot em parla des del llenguatge arrancat als morts:

l’ull tot just té memòria

en la bilis de mosques caníbals, en el bassal de semen de la ràbia,

o en l’hisop trencat per un bisturí d’escorpins.

A la fi em fa riure el tall de saliva dels sil·logismes

en un avui de semàntiques perverses.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

SOLO TENGO PRESENTE

 

 

Solo tengo presente y una celda de pretéritos.

Todos los nombres se astillaron en la yema de mis dedos:

a mitad del rostro el tartamudeo de unos anteojos sin párpados,

el mismo tiempo de un burdel de epitafios,

la cobija petrificada de la intemperie,

la sed que acabó por quebrar boca y lengua y garganta.

Fue obstinada la llaga del albedrío en su embudo.

Del ombligo a los pies, un aullido como el país esculpido

en piedra, disecado en el crucifijo del pan.

Todo me habla desde el lenguaje arrancado a los muertos:

el ojo apenas tiene memoria

en la bilis de moscas caníbales, en el charco de semen de la rabia,

o en el hisopo roto por un bisturí de escorpiones.

Al final me da risa el filo de saliva de los silogismos

en un hoy de semánticas perversas.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga


PÀGINA INSÒLITA│PÁGINA INSÓLITA

Imagen Pinterest



PÀGINA INSÒLITA

 

 

I sí, damunt de la pàgina trencada del tren de la son, oberts els vagons

arriba la subtil ironia de l’insòlit.

La dentadura que dansa en l’acordió d’un trepant,

un saltamartí de gotes famolenques es precipita als cantons

del coll fins a tornar-se una ràfega funerària.

A estones em perc en el vidre d’aigua que pesa als meus muscles:

potser dispers, com trossets de temps,

potser a l’inrevès com ombra subvertida,

potser només mur o so,

coixí d’asfalt en la broma.

Mai no puc desxifrar el monòleg dels malsons,

ni el paladar d’asfalt en l’ungla de navalles del sexe solitari,

ni el tro promès a les vores del desastre

quan una fossa de tinta és un monument sense barres.

Des de la porta cap a dins, el taüt de les paraules

simulant un horitzó d’aleteigs cecs.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

PÁGINA INSÓLITA

 

 

Y sí, sobre la página rota del tren del sueño, abiertos los vagones

llega la sutil ironía de lo insólito.

La dentadura que danza en el acordeón de un taladro,

un saltamontes de gotas hambrientas, se precipita en las esquinas

del cuello hasta convertirse en una ráfaga funeraria.

A ratos me pierdo en el vidrio de agua que pesa en mis hombros:

tal vez disperso, como pedacitos de tiempo,

tal vez al revés como sombra subvertida,

tal vez solo muro o sonido,

almohada de asfalto en la bruma.

Nunca puedo descifrar el monólogo de las pesadillas,

ni el paladar de asfalto en la uña de navajas del sexo solitario,

ni el trono prometido en las orillas del desastre

cuando una fosa de tinta, es un monumento sin mandíbulas.

Desde la puerta hacia dentro, el ataúd de las palabras

simulando un horizonte de aleteos ciegos.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga


 

ÚNICA CONQUESTA│ ÚNICA CONQUISTA

Imagen Pinterest




ÚNICA CONQUESTA

 

 

Còrrec per a desfer-me de la brida de l’abandó de parets.

Al·lucine davant del fong de l’horitzó.

Un dringar de paranoies em dicta les seues riallades sinistres.

Un mur d’elegies es torna el drama dels meus ulls.

Un fred de robers batega en els costats dels meus crits:

és dura una llàgrima quan es converteix en l’única conquesta,

quan els camins trencats ens esguiten de pols

i ja no hi ha set al pit,

sinó una papallona embolicada en cendra.

Un ocell de nusos en el batec, una fam que tot ho esborra.

Un aquari de jocs remots mulla el meu cos devorat:

ací ronda aquest eco de miratges sords que un inventa,

aquella fossa que respira en un a profunditat

fins que sona l’hora final que un espera en la mirada.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

ÚNICA CONQUISTA

 

 

Corro para deshacerme de la brida del abandono de paredes.

Alucino ante el hongo del horizonte.

Un tintineo de paranoias me dicta sus carcajadas siniestras.

Un muro de elegías se torna el drama de mis ojos.

Un frío de roperos late en los costados de mis gritos:

es dura una lágrima cuando se convierte en la única conquista,

cuando los caminos rotos nos salpican de polvo

y ya no hay sed en el pecho,

sino una mariposa envuelta en ceniza.

Un pájaro de nudos en el latido, un hambre que borra todo.

Un acuario de juegos remotos, moja mi cuerpo devorado:

ahí merodea, ese eco de espejismos sordos que uno inventa,

aquella fosa que respira en uno a profundidad

hasta que suena la hora final que uno espera en la mirada.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga