viernes, 27 de noviembre de 2020

AMAGATALL DE L’ARRELAMENT│ ESCONDRIJO DEL ARRAIGO

 

Imagen Pinterest




AMAGATALL DE L’ARRELAMENT

 

 

És prou la nafra a les mans i el tinter de sang

de la perplexitat, el sol de destralades en la geometria de la llengua,

o el bocí de dentadura al paladar.

T’anomene a l’ull d’asfalt de la indiferència,

Encara que només veja un fluir negre de tempestes,

Una altra boca on s’inventen paradoxes i ciutats sepulcrals.

A vegades un inventa ales remotes per a fugir de la pedra

que ens colpeix les temples.

El temps només sap d’angúnies i nostàlgies: jo sóc una ombra

d’una vaga entranya amb maleses.

A fora de la casa, una mena de voraces quimeres.

Tots els dies inventem una nova consciència amb hores

i carrers diferents, sense ni tan sols renovellar l’arc del cel.

Mai no deixe de pensar en els amagatalls de l’arrelament: aquest lloc

sense nafres on es troba la infantesa.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

ESCONDRIJO DEL ARRAIGO

 

 

Es suficiente la llaga en las manos y el tintero de sangre

de la perplejidad, el sol de hachazos en la geometría de la lengua,

o el pedazo de dentadura en el paladar.

Te nombro sobre el ojo de asfalto de la indiferencia,

aunque solo vea un fluir negro de tempestades,

otra boca donde se inventan paradojas y ciudades sepulcrales.

A veces uno inventa alas remotas para huir de la piedra

que nos golpea las sienes.

El tiempo solo sabe de agonías y nostalgias: yo soy una sombra

de una vaga entraña con malezas.

Afuera de la casa, una suerte de voraces quimeras.

Todos los días inventamos una nueva conciencia con horas

y calles diferentes, sin siquiera renovar el arcoíris.

Jamás dejo de pensar en los escondrijos del arraigo: ese lugar

ese lugar sin llagas donde se encuentra la infancia.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga


No hay comentarios: