domingo, 18 de agosto de 2013

MÓN

Imagen cogida del blog: blogelojocritico.blogspot.com





MÓN





Quan podré crear un de diferent a aquest poema que vaig perdre en la infantesa?
—Un món distint, a prop de la llum i l’oïda, lluny del rostoll i la pressa.
(Riu adins les aigües mai no lleven la set.)
Un món crescut en memòria, sense les asimetries del distant.
¿Quan veuré un món sense aqueixa creu de la broma, sense la manotada
de la nit, anant cap als armaris vius de l’alegria?
Hi ha tants vaixells i pals que descendeixen: sorda la sal en la seua nineta 
nàufraga, tard el ball de la traidoria.
(El gos de la fatiga mossega amb les seues dents rovellades els braços
dels meridians; sempre aquesta indiferència de les escales per a pocs.)

Abunda la veu sense cap porta als carrers…
On és el cel?...

“Món” [‘Mundo’] d’André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó






MUNDO





¿Cuándo podré crear uno diferente a este poema que perdí en la infancia?
—Un mundo distinto, cerca la luz y el oído, lejos del rastrojo y la prisa.
(Río adentro las aguas nunca quitan la sed.)
Un mundo crecido en memoria, sin las asimetrías de lo distante.
¿Cuándo veré un mundo sin esa cruz de la bruma, sin el manotazo
de la noche, yendo hacia los armarios vivos de la alegría?
Hay tantos barcos y mástiles que descienden: sorda la sal en su pupila
náufraga, tarde el baile de la alevosía.
(El perro de la fatiga muerde con sus dientes enmohecidos, los brazos
de los meridianos; esta siempre indiferencia de las escaleras para pocos.)
Abunda la voz sin ninguna puerta en las calles…
¿Dónde está el cielo?...

Barataria, 17.VIII.2013