martes, 29 de julio de 2014

NITS ESPARSES

Imagen cogida de la red




NITS ESPARSES




Quantes nits ajunta el temps, al cap i a la fi, i quants equipatges
guarden els records, i quants silencis dins de l’alé?
—Hauríem de furgar en la memòria totes les nits esparses, l’insomni
i els paisatges cansats, els congostos amb les seues llunes famolenques.
(La desesperació no deixa de ser un ocell balb, llàgrima agra que ens
recorda una altres rostres esbalaïts.)
Ja hem arribat a la fondor del vertigen: ara toca reunir
totes les nits en un sol bolic. Per a continuar el camí és menester llegir
el signe dels temps, escometre contra el manicomi del crim i il•luminar
les trinxeres del batec: potser demà sagnarem de bell nou l’impossible en el quotidià…

“Nits esparses” [‘Noches dispersas’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ





NOCHES DISPERSAS




¿Cuántas noches reúne el tiempo, después de todo, y cuántos equipajes
guardan los recuerdos, y cuántos silencios adentro del aliento?
—Habría que hurgar en la memoria todas las noches dispersas, el insomnio
y los cansados paisajes, los desfiladeros con sus lunas hambrientas.
(La desesperación no deja de ser un pájaro aterido, agria lágrima que nos
recuerda otros rostros en desconcierto.)

Ya hemos llegado a la profundidad del vértigo: ahora hay que reunir
todas las noches en un solo petate. Para seguir el camino, es menester leer
el signo de los tiempos, acometer contra el manicomio del crimen e iluminar
las trincheras del pálpito: quizá mañana sangremos de nuevo,
de nuevo lo imposible en lo cotidiano…
Barataria, 22.VII.2014

viernes, 18 de julio de 2014

ESPINES

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




ESPINES




No són llegendàries com sembla: ensopeguem diàriament amb elles.
Són als carrers i a les catacumbes, en la consciència atàvica d’alguns cossos vius. 
Es troben ça i lla desentonant en el tors dels ocells;
maldestres sobresurten per damunt de la asfíxia.
(A cada minut, mosseguen la conca dels ulls, així compleixen el seu manifest
desesperat d’intimidar els talons i abraçar la sang i la plorera.)

Les he vistes des d’aquella mort antiga.
No és mer simbolisme l’esbarzer amarg que revela la matinada, ni el semen
que brolla de la seua albada.
Un dia no serem, és cert. Morirem d’indigestió, miserables, inútils
com les paraules sobre la cendra suorosa de la història.

“Espines”[‘Espinas’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ




ESPINAS




No son legendarias como parece: uno tropieza a diario con ellas.
Están en las calles y en las catacumbas, en la conciencia atávica de algunos cuerpos vivos. Están aquí y allá desentonando en el torso de los pájaros;
torpes sobresalen encima de la asfixia.
(A cada minuto, muerden la cuenca de los ojos, así cumplen su manifiesto
desesperado de amedrentar los calcañales y abrazar la sangre y el sollozo.)

Las he visto desde aquella muerte antigua.
No es mero simbolismo la zarza amarga que desvela la madrugada, ni el semen
que brota de su alborada.
Un día no seremos, es cierto. Moriremos de indigestión, miserables, inútiles
como las palabras sobre la ceniza sudorosa de la historia.
Barataria, 16.VII.2014

martes, 15 de julio de 2014

LLUM NEGRA

Imagen cogida de la red




LLUM NEGRA




En les altes ombres colapsades, la llum negra de l’espill en el buit.
Com swing voyeur ell obri llandes de l’oix, la conca dels ulls en l’ateisme
de la pedra, la whipped cream de la mitjanit disparada en la targeta
postal de l’esbargiment: tots els conjurs donen pas a la nit i a la més adusta
cal•ligrafia del desmais.
(En la gota dels adéus mire el rellotge despietat de la nuesa circular
de les ninetes; és el vestíbul emmurallat del buit, l’altra foscor
que s’aposta en el sostre.)

En el fons de l’escriptura, la tinta negra arrugada del mar o els seus ecos enfonsats.
En el fons del desvetlament, només aqueixos records convocats de l’espill.
Lluny crepiten els sediments infatigables de la pols. El país inconclús.

“Llum negra” [‘Luz negra’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




LUZ NEGRA




En las altas sombras colapsadas, la luz negra del espejo en el vacío.
Como swing voyeur el abre latas del asco, la cuenca de los ojos en el ateísmo
de la piedra, la whipped cream de la medianoche disparada en la tarjeta
postal del desahogo: todos los conjuros dan paso a la noche y a la más adusta
caligrafía del desfallecimiento.
(En la gota de los adioses miro el reloj despiadado de la desnudez circular
de las pupilas; es el zaguán amurallado del vacío, la otra oscuridad
que se aposta en el techo.)

En el fondo de la escritura, la tinta negra arrugada del mar y sus ecos hundidos.
En el fondo del desvelo, solo esos recuerdos convocados del espejo.
Lejos crepitan los sedimentos infatigables del polvo. El país inconcluso.

Barataria, 13.VII.2014

jueves, 10 de julio de 2014

MEMÒRIA INSOMNE

Imagen cogida de la red




MEMÒRIA INSOMNE




despiertan los sentidos,
quedando a lo demás adormecidos.
FRAY LUIS DE LEÓN




Tot en la nit és fondalada. Repta la pluja damunt del cos dels amants; el cap de setmana crema com les brases, tot seguit l’escòria del somni fa la seua: els somnis em deixen líquides espessors; l’espill desteixeix els llenços de les ombres: a la vora de l’insomni, en els anells dels ulls, l’arc i la fletxa: la tempesta i el riu al costat de l’atri de l’alambí sempre en fuita; fereix la destil•leria de la fuga, aquest joc de calar foc a les portes, al cosset del buit invertit, fins i tot al país desolat davant dels meus ulls, a l’ombra mortal d’agulles, escalpels i tota mena d’armes blanques. Ningú no em féu tant desvetlament i exili com els teus porus: la boira ofereix cortines grises a les finestres; penja la molsa de les meues còrnies, ens mirem en el rail proscrit de trens els vagons dels quals són amants de la penombra. En el raig d’aigua del lavabo, la memòria obri carrers fingits, remors involuntaris de branques, dies en què els adjectius són espills lents: fulls d’escuma deambulen en els dits de les mans. Per si de cas, et recorde el meu mateix rovell: el verdet damunt del nom i els segells postals de les cartes; totes les pors que l’antesala de la posteritat convertí en suïcides…

“Memòria insomne” [‘Memoria insomne’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ




MEMORIA INSOMNE




despiertan los sentidos,
quedando a lo demás adormecidos.
FRAY LUIS DE LEÓN




Todo en la noche es hondonada. Repta la lluvia sobre el cuerpo de los amantes; el fin de semana arde como las brasas, luego la escoria del sueño hace lo suyo: los sueños, me dejan líquidas espesuras; el espejo desteje los lienzos de las sombras: a la orilla del insomnio, en los anillos de los ojos, el arco y la flecha: la tormenta y el río al costado del atrio del alambique siempre en fuga; hiere la destilería de la fuga, este juego de prenderle fuego a las puertas, al corsé del oquedal invertido, inclusive al país desolado en mis ojos, a la sombra mortal de agujas, escalpelos y toda suerte de armas blancas. Nadie me dio tanto desvelo y exilio como tus poros: la niebla ofrece cortinas grises a las ventanas; cuelga el musgo de mis córneas, nos miramos en el riel proscrito de trenes cuyos vagones son amantes de la penumbra. En el chorro de agua del lavabo, la memoria abre calles fingidas, murmullos involuntarios de ramas, días donde los adjetivos son lentos espejos: folios de espuma deambulan en los dedos de las manos. Por si acaso, te recuerdo mi propia herrumbre: el moho sobre el nombre y los sellos postales de las cartas; todos los miedos que la antesala de la posteridad convirtió en suicidas…
Barataria, 28.XI.2011

martes, 8 de julio de 2014

PEIXOS

Imagen cogida de la red




PEIXOS




Al bell mig de la nit, les aigües turbulentes dels peixos i el magma
que juga a l’imaginari de sirenes. (U mai no sap que té entre mans
les aigües del futur, amb quins camins romputs es troba el riure,
i aqueix renill de sal de l’escuma.)
Damunt de les aigües, potser la por i els morts i la lluna de cendra. 
Potser la cacera de sempre: els rats al costat dels morts eixint amb la fúria 
dels albellons, els homes i dones sense paraules.
Més enllà de la fresa dels jardins moribunds, és el món i el seu alé
suïcida, hi són els territoris del parrac. (Sense dubte, és llarg el camí
de l’alliberament)
, els dies de l’abraçada i la llum humiliada en el grafit obscé:
el poema, al capdavall, s’escriu en la pàgina de sang.

“Peixos” [‘Peces’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ






PECES




En medio de la noche, las aguas turbulentas de los peces y el magma
que juega al imaginario de sirenas. (Uno nunca sabe que tienen entre manos
las aguas del futuro, con qué caminos rotos se encuentra la risa,
y ese relincho de sal de la espuma.)
Sobre las aguas, quizá el miedo y los muertos y la luna de ceniza. 
Quizá la cacería de siempre: las ratas junto a los muertos saliendo con la furia
de los albañales, los hombres y mujeres sin palabras.
Más allá del desove de los jardines moribundos, está el mundo y su aliento
suicida, están los territorios del harapo. (Sin duda, es largo el camino
de la liberación),
los días del abrazo y la luz humillada en el grafiti obsceno:
el poema, después de todo, se escribe en la página de sangre.
Barataria, 08.VII.2014

martes, 1 de julio de 2014

TEMPS

Imagen cogida de la red




TEMPS





Tots som culpables de l’ebriesa suïcida del temps. La banca buida 
de l’absolut com una tomba, els nus vessats damunt de la fusta.
Tots els dies de la set han mort en el cos: els noms, les paraules,
el llenguatge, els anells irreparables de l’alé.
En quina vigília sagna l’infern? En quina làpida quedaren escrits
els ardiments, la collita que cresqué com una ídola?
(Tot es sòrdid en la fullaraca espargida de les vesprades indecises.)
L’horitzó ja és memòria i fatiga el llindar que s’obri davant dels vidres
del futur: ara es precipiten els hiverns i travessen la pell gastada
de les ombres, —aleshores, només aleshores, me n’adone que el temps
és distància: cava en els ulls el martell del calendari.

“Temps” [‘Tiempo’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ




TIEMPO



Todos somos culpables de la ebriedad suicida del tiempo. La banca vacía 
del absoluto como una tumba, los nudos derramados sobre la madera.
Todos los días de la sed han muerto en el cuerpo: los nombres, las palabras,
el lenguaje, los anillos irreparables del aliento.
¿En qué vigilia sangra el infierno? ¿En qué lápida quedaron escritos
los ardimientos, la cosecha que creció como un ídolo?
(Todo es sórdido en la hojarasca desparramada de las tardes indecisas.)
Ya el horizonte es memoria y fatiga el umbral que se abre frente a los vidrios
del futuro: ahora se precipitan los inviernos y atraviesan la piel gastada
de las sombras, —entonces, sólo entonces, me doy cuenta que el tiempo
es distancia: cava en los ojos el martillo del calendario.

Barataria, 27.VI.2014